Biografia
Maruja Torres va néixer a Barcelona el 1943 al barri del Raval; la seva família era emigrant procedent de Murcia. No tingué mai una formació acadèmica. La seva primera feina fou la de dependenta dels magatzems Capitolio. Començà a treballar com a periodista als 21 anys, gràcies a l’escriptora Carmen Kurtz; així sense estudis universitaris i amb un curset nocturn de taquimecanografia entrà a “La Prensa”, el desaparegut diari del Movimiento. Per tal de sortir de l’ambient falangista de “La Prensa” entrevistà Elisenda Nadal, ànima de la revista “Fotogramas”, per tal que es fixés en ella. Va ser contractada pel desaparegut setmanari femení “Garbo” i, finalment va entrar a “Fotogramas”, una de les publicacions més modernes de l’època on es trobà amb Terenci Moix, Jaume Figueras, José Luís Guarner, Cristina Fernández-Cubas, Àngel Casas, Tomàs Delclòs, Rosa Montero i un llarg etcètera. També participà la revista “Por Favor”. Entre 1979 i 1981 treballà en “Mundo Diario” i “Tele Express”. Va deixar Barcelona que l’havia tipificada com a periodista rosa o frívola, per començar des de zero a Madrid. Pertany a la redacció del diario “El País” on cultivà totes las facetes del periodisme, des del seu treball com a corresponsal de guerra fins a les entrevistes. Es feren famosos les seves sèries d’articles “Hogueras de agosto” i “Nosotros a lo nuestro”. El 1986 publica el seu primer llibre, ¡Oh es él! viaje fantástico hacia Julio Iglesias, aproximació desenfadada i desenfrenada a l’univers de Julio Iglesias. El seguiren Ceguera de amor (1991), una farsa sobre la celebració del Cinquè Centenari . Amor América, un viaje sentimental por América Latina (1993), on descriu un viatge en tren de deu setmanes de durada per Iberoamèrica; Un calor tan cercano (1998), la seva primer obra de ficció Mujer en guerra, un retrat descarnat, sec i cru dels seus 35 anys d’experiència continuada en tots els àmbits del periodisme. Más masters da la vida (1999). Col·labora, també, amb les revistes “El Espectador” i “Qué leer”. Després de quinze anys de residència a Madrid, Maruja Torres actualment viu a Barcelona en un pis modernista del Eixample. Amb la novel·la Mientras vivimos (2000), guanyà el Premi Planeta.
Un calor tan cercano
“La garrapata” dins Barcelona, un dia
Mientras vivimos
Mientras vivimos narra la història d’una ambició: la d’una jove d’un barri obrer de Barcelona que vol arribar a ser escriptora. La novel·la s’inicia a finals dels anys 90, en un matí molt fred de Tots Sants. Judit, una noia de barri de vint anys i amb vocació literària, ha estat citada per una escriptora consagrda a la qual idolatra, Regina Dalmau. Judit s’instal·larà uns mesos en el luxós àtic de Regina com a sercretària. Regina aprofitarà la companyia de la jove per a recuperar sensacions olbidades de la seva juventut, seguir escrivint i, sobretot, restablir el contacte amb una escriptora morta, Teresa, que trenta anys enrera l’ajudà a orientar la seva vida i a encaminar-la cap a la literatura. A casade la Regina hi ha una habitació tancada on Regina guarda com una relíquia el llegat de Teresa, papers, cartas i fotografies que Teresa li ha deixat i que encara no ha tingut el coratge de mirar. Judit anirà descobrint poc a poc que en l’estudiada figura pública de Regina hi ha una part obscura, i Regina descobrirà de cop a l’habitació obscura del seu àtic que en el passat de Teresa hi ha gué un amor turmetós, un amor que li toca molt a flor de pell. Al final del libro Regina aconsella Judit sobre els perills de l’èxit fàcil, que poden malmetre una autora jove amb ganes de triomfar com els afalacs de la fama, els mass-media o la voracitat del mercat. El desenllaç en una suite del Palace madrileny, una Regina en camisa de dormir, mig beguda i desmaquillada, exhorta a Judit a escriure com ho feien abans les dones de la generació de Teresa: en solitud i amb ràbia. La novel·la té un esquema triple: en els anys sesenta, una madura Teresa coneix una tendra Regina, a qui modela i transmet la seva experiència; trenta anys después, una madura Regina s’aproxima a una inexperta Judit, però no tant per a perpetuar en ella els seus coneixements, com per a prendre d’ella el seu vigor juvenil i la seva confiança en la vida. Aquesta estructura circular és similar a la famosa pel·lícula de Joseph Mankiewicz Eva al desnudo, al final de la qual una jove actriu es presenta davant de la ja consagrada, només una ambiciosa aspirant a estrella a l’inici del film, reproduint el cercle que ella va obrir. El llibre té ressonàncies autobiogràfiques: el text s’obre amb un trajecte real que alhora és molt simbòlic. La protagonista es desplaça en autobús per la seva ciutat, des de la plaça Karl Marx, situada en el districte de Nou Barris, on viu amb la seva família, a la plaça John Fitzgerald Kennedy, situada en el benestant barri de Sant Gervasi, al peu de l’avinguda del Tibidabo; un desplaçament físic de no més de vint-i-cinc minuts, però que implica una distància social sovint insalvable. Una distància equivalent a la mateixa que ha recorregut l’autora al llarg de la seva vida. De l’extremadament dur carrer de Sant Rafael de la Barcelona dels anys 40, situat al cor del Raval, on va néixer, fins a la seva actual residència, en una finca modernista del carrer Enric Granados, a tocar de la Diagonal, al cor de l’Eixample. Una altra de les dades significatives sobre la trama de la novel·la guanyadora és que l’escriptora consagrada havia començat la seva carrera de manera semblant a la de l’ambiciosa jove: també, doncs, a partir d’una entrevista amb una altra escriptora famosa, Carmen Kurtz, morta fa temps.
Entrevista publicat al diari “ABC” per Ángela Molina
Maruja Torres: «Presentarme al Planeta fue como ir a un concurso de belleza»
Maruja Torres es el prototipo de mujer hecha a sí misma. Podría haber nacido en un suburbio de Los Ángeles, pero su patria chica es el barrio chino barcelonés. Como un ovillo de lana, la reciente «Miss Planeta 2000» se recoge en un confortable sillón a la espera del tiroteo de preguntas, junto al calor cercano de su perro salchicha. Mientras vivimos pone, de nuevo, a esta mujer en guerra, esta vez en medio del fuego cruzado de las balas de papel.
-¿Teme a la crítica?
-No, sabía a lo que me arriesgaba presentándome al Planeta; es como presentarse a un concurso de belleza. La crítica me ayuda mucho. Creo que he hecho un libro honesto. Además, ¡ni que me hubieran dado el Cervantes! Hay que apechugar. Soy periodista, y he criticado a muchos. Todos tenemos derecho a decir lo que pensamos.
-¿Qué hay de Maruja Torres en las tres protagonistas de Mientras vivimos?
-Judit es diferente a mí cuando yo tenía su edad, con una ambición propia de esta época; sin embargo, tiene ese ansia de salir del agujero que yo tenía. A la que menos me parezco es a Regina como prototipo, pero sí a la Regina que sabe que las mujeres somos personas que nacemos y morimos solas. En cuanto a Teresa, soy yo cuando me idealizo. También hay mucho de Carmen Kurtz, pero no de su vida, sino de su rectitud.
-Sus memorias periodísticas las abre con una cita de Doris Lessing: «Escribir ayuda a comprender».
-Sí, es un ejercicio de introspección; ayuda a ordenar el caos y a hacer felices a los que no lo son.
-En Mujer en guerra escribe que «Beirut es una enfermedad crónica». ¿Qué más patologías ha sufrido?
-Cada cual tiene su Beirut. Toda una generación de periodistas lo vivimos muy de cerca. También hay una «generación Saigón», como la hay de Sarajevo o de Kosovo. De joven, envidiaba a los que iban a la guerra. Luego la vives, te tomabas un día una copa y a los dos minutos te caía una bomba ahí al lado. Tenía ansia por conocer gentes diferentes, culturas exóticas. Lo malo es querértelo inventar cuando no existe o necesitarlo para vivir, como una novela de Graham Greene. Todo ese paisaje de guerra… era especial. Ya no es lo mismo; dentro de poco será horrible, parecerá Alicante. Ahora puedo pasar sin ello, pero no sin escribir. Tengo un problema en la rodilla que me impide hacer lo que tanto me gustaba. Pero no me importa; sí que me fastidiaría quedarme manca.
-Bueno, Cervantes la perdió en Lepanto…
-Sí, y él con un solo brazo hizo mucho más. Lo peor es perder el don. Paso temporadas de sequía. Pero un día te vuelve, y entonces es fantástico.
-Usted se disfrazó de gitana para sentir cómo vivía esta población y poder escribir con más verosimilitud. ¿No ha tenido la sensación de disfrazarse en ese pequeño teatrillo cultural que es el Planeta?
-Me lo tomé como una noche de los Oscar, una velada de glamour. Decidí salir a divertirme, no a convertirme en una gran escritora. Yo sé que no estoy entre los grandes. El Planeta es un carnaval en el que no me siento la más capacitada para tirar piedras.
-Pero cuando ganó el premio dijo que le encantaba estar entre Marsé, Vázquez Montalbán, Cela…
-Sí, pero lo dije en calidad de discípula. No voy a creerme Marsé. Mire, mi libro lo presenté al premio con la misma honestidad con la que lo presentaría a un premio minoritario. Pero estoy de acuerdo en que el Planeta es un show, como todos los premios; unos pueden ser más arriesgados, más comerciales, más sofisticados. Pero todos son una convención. No soy una heroína y no es cierto que por haber cobrado 50 mejor dicho, 25- millones esté estafando a alguien. Cristóbal Montoro los ha ganado conmigo y ni siquiera se ha presentado al premio. Además, cobrar por adelantado me va bien para Hacienda. El Planeta tiene una ventaja: la gran distribución que representa. Yo no pertenezco a esa literatura minoritaria. Quiero comunicar con mis libros como me comunico en periodismo. No todo el mundo nace para hacer catedrales. Algunos hacemos mesas, pero se trata de que esa mesa que hagas sea la mejor.
-¿Nunca ha tenido ganas de criticar premios tan mastodónticos?
-Reconozco que estoy en el sistema, tengo 57 años y vivo una vida burguesa, pero todo me lo he ganado a pulso, a base de trabajar mucho.
-Otra de las cosas buenas de este premio es que su nombre ya no volverá a sonar…
-Claro, pero cuando sonaba nunca me ofendía. A mí me han ofrecido, del Planeta para abajo, un montón de premios. Y yo he dicho «no tengo obra» cuando no la he tenido.
-¿Se encuentra bien siendo la Almodóvar del periodismo?
-Yo no he elegido ser como soy. Soy del barrio chino y eso es una cosa que te queda. Me ha ido bien ser así, porque he sido muy crítica, pero nunca he caído en el insulto, ni en el libelo.
-¿Se siente una periodista ejemplar, un referente para los jóvenes?
-Me gustaría serlo, pero sé que no lo soy. Los pedestales son muy jodidos porque te caes de ellos.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Estimat company, em temo que li vaig enviar un missatge en blanc… la qual cosa explica milor que cap altra paraula la mena de relació que tinc amb Internet: atabalada. No obstant, vull deixar clar que em sembla un gran invent perquè, gràcies a aquest giny, escrivim correus electrònics, que és una manera, ni que sigui succedània, d’escriure cartes i mantenir el contacte amb amics que són lluny. Navegar per Internet és com entrar en una gran enciclopèdia. Bàsicament aquesta és la meva relació amb el sistema: missatges electrònics tot el dia i navegar per les webs com si anés de biblioteques. A més, com que jo escric des de casa, és molt còmode enviar els meus treballs al diari a través de la xarxa. Ara bé: encara trobo més entretingut llegir un llibre que enganxar-me a la pantalla ;ja n’estic prou, escrivint; o veure una pel.lícula en comptes d’entretenir-me amb un joc electrònic. Una pega que trobo a Internet és que hi ha molta brossa i jo sóc molt impacient. Crec que els autors de moltes webs informatives són persones incultes i superficials. En definitiva, em sembla una eina molt necessària però que encara ha de millorar. De moment, el meu sistema mental és massa sofisticat per al que m’ofereix. Adreça electrònica: [email protected]
Després de 25 o 30 anys sense relacions epistolars, n’he recuperat la pràctica amb el correu electrònic dubtaran a corroborar: la comunicació per e-mail, tan còmoda i ràpida, no només substitueix avui dia la funció de la correspondència per carta, sinó que la fa ressuscitar. Cenyint-me al meu cas personal, confessaré que, després d’haver mantingut relacions llargues i biogràficament importants durant els anys de la meva adolescència i primera joventut, he passat ben bé vint-i-cinc o trenta anys sense relacionar-me amb ningú per escrit fins que, fa un parell d’anys, he recuperat aquesta pràctica mitjançant el correu electrònic. Més d’una persona, al sentir-me dir el que acabo d’escriure, m’han objectat que, de tota manera, hi ha casos de correspondències de caire molt personal i íntim que no admeten l’escriptura a través d’Internet. I em posen, com a exemple, la correspondència que durant deu anys vaig mantenir amb l’escriptora Rosa Chacel, quan ella vivia al seu exili brasiler. El cert és que les raons sobre les quals elaboren la seva teoria (el fet d’anar a l’estanc de correus a posar segells a la carta i de dipositar-les a la bústia, la conservació de les cartes en carpetes salvant-les de la destrucció dins les entranyes de l’ordinador…) em deixen bocabadada. (De veritat que hi ha algú que gaudeixi anant a dipositar una carta a la bústia? És com dir ;hi ha qui ho diu!; que és millor veure una pel.lícula al cinema que a casa, al vídeo, perquè això de fer cua, comprar l’entrada a la taquilla, etcètera, ens posa en situació!) Personalment, crec que, si hagués disposat del correu electrònic entre el 1965 i el 1973 ;anys corresponents al meu carteig amb Rosa Chacel; la nostra correspondència no només hauria estat més abundant, sinó que, almenys per part meva, s’hauria conservat millor: un disquet hauria guardat amb més cura les cartes que, per diversos motius que no vénen al cas, es van perdre.
Article sobre Maruja Torres aparegut al diari “Avui” el 11/11/99, signat per Eva Piquer
L’imant és ella
Tres quartes parts dels estudiants de periodisme tenen clar què volen ser de grans: famosos.El seu objectiu és treballar a la tele i donar la cara. Els pocs que pretenen guanyar-se la vida amb la premsa escrita també tenen clar què volen ser de grans. Més ben dit, qui volen ser. Aspiren a convertir-se en clònics de Maruja Torres. Ho deixen anar com qui demana la recepta del pa de pessic: “¿Què hem de fer per arribar a ser la Maruja?” Ja fa dies que “la Maruja” va passar per Bellaterra, però encara en queda el rastre. Uns quants aprenents de periodistes van enregistrar tot el que va dir en una atapeidíssima sala d’actes (ella mateixa, per deformació professional, va anar girant les cintes després dels primers quaranta-cinc minuts de conversa), i deuen tenir guardada la gravació al prestatge dels tresors, al costat d’un exemplar dedicat de Mujer en guerra. Maruja Torres escriu com parla. A la facultat de Comunicació de l’Autònoma, asseguda a la mateixa cadira que dos dies abans havia escalfat Iñaki Gabilondo, Maruja Torres va parlar com escriu. Sense embuts. Amb la seguretat que li donen tres dècades i mitja d’ofici. Amb la confiança de qui no té títols universitaris però sap per experiència que “más másters da la vida”. Més d’un estudiant li hauria volgut preguntar quin màster calia fer per arribar a ser com ella, però es va saber mossegar la llengua a temps. Un periodista, va explicar Torres, ha de tenir “curiositat sense límits, es-cepticisme, rigor, obstinació, mà esquerra per tractar amb els seus caps i una paciència a prova de bomba”. I, sobretot, un periodista ha de tenir nas: “Sense nas una persona no pot ser periodista, de la mateixa manera que sense pols no es pot ser cirurgià”. Maruja Torres, periodista amb bon nas i millor ploma, va impartir una lliçó magistral. Els alumnes, comprimits com anxoves, van fer el que havien de fer: escoltar. Si haguessin tingut espai per prendre apunts, haurien anotat coses com les següents. (I potser se les haurien estudiat al peu de la lletra, per si de cas entraven a l’examen final.) “Som al segle del cotilleo, de la indiscreció. Per això es venen tant les memòries, inclosa la meva. Però una cosa és voler saber qui és Doris Lessing i una altra interessar-se per Ana García Obregón”. “El rigor no l’has d’abandonar mai. L’error és frivolitzar amb temes seriosos. Hi ha gent que fa conya de coses que no permeten fer-ne”. “Els diaris bons també venen, però ningú s’atreveix a fer-ne un per com-provar-ho”. “La il.lusió per la feina l’has de posar tu. Si fas una cosa malament de seguida t’ho diran, però ben poques vegades et felicitaran per la feina ben feta”. “Un periodista no ha de tenir amics ni a la faràndula (tenir-ne és un pecat lleu) ni entre els
polítics (un pecat més greu). Els polítics haurien de saber que només se’ls pot ajudar des de la independència”. “S’ha de ser respectuós amb el que és digne de respecte, però gairebé res és respectable. Per això sempre he estat poc respectuosa”. “Odio el periodisme d’agenda, el periodista ha de ser testimoni. No es poden acceptar sense discussió les versions oficials. Per saber quants manifestants hi ha a la plaça de Sant Jaume, no n’hi ha prou de dir que hi ha tants manifestants segons la guàrdia urbana i tants segons les organitzacions convocants. La feina del periodista és comptar les persones que hi veu per metre quadrat i multi-plicar pels metres que té la plaça”. “No hem d’esperar res dels mitjans. Els mitjans són negocis. Els canvis els han de fer els professionals”. “Tinc molt instint per notar quan em volen prendre el pèl o tallar-me les ales”. Maruja Torres ha aconseguit el miracle de ser famosa sense sortir per la tele. Caminant al seu costat per la facultat de Ciències de la Comunicació, vaig experimentar la sensació de ser invisible. Fins ara sabia que els seus articles tenen el poder d’atreure els lectors. L’altre dia vaig descobrir que, més enllà del que diu i escriu, l’imant és ella.
Article aparegut al “El País” 14/11/00, amb motiu de la presentació Mientras vivimos, l’obra guanyadora del premi Planeta 2000.
La búsqueda y la necesidad de la figura del maestro (“con todas sus implicaciones freudianas”) centró la presentación de Terenci Moix, cuya amistad con Maruja Torres (la novela está dedicada a él y a su hermana Ana María Moix) le permitió -además de emocionar con sus palabras a la escritora: “Quiero mucho a Maruja. Desde que nos conocimos a los 16 años forma parte de mi formación, de mi vida”- negar que Mientras vivimos se trate de una obra autobiográfica, “tal y como Maruja se ha encargado de desmentir”.
“Esa aludida búsqueda del maestro”, dijo Moix, “es precisamente uno de los grandes temas de la novela, no el más evidente para los aficionados a la lectura rápida o a la crítica superficial, pero sí el que justifica todo el entramado”. Un entramado que, según el escritor, nos puede recordar a la Eva Harrington de Eva al desnudo, “del mismo modo que esa Eva nos recuerda a otro trepa insigne, Julien Sorel”.
Moix, para referirse a la identidad de Maruja Torres, “al legado que Maruja quiere perpetuar”, habló de Pavesse, de Carlo Levi o Elsa Morante, de “la Italia progre”, de una Barcelona “que se despoja momentáneamente de su espejismo de diseño”. Moix incluso citó a Homero para añadir: “No está de moda citar a los autores que he citado. Probablemente pronto no sabremos siquiera citar, pero la intriga urdida por Maruja parece decirnos que, en algún lugar mediocre, alguna joven singular se sentirá transmisora de alguna de esas citas olvidadas que nos hicieron ser lo mejor de nosotros mismos”.
La presentación en Madrid del Premio Planeta 2000 reunió en una comida celebrada en el hotel Ritz de Madrid a más de cien personas. “Como dije hace casi un mes en Barcelona, en la noche de la concesión de este premio”, recordó la premiada, “si algo me ha dado el Planeta es que me ha permitido saber que tengo muchos amigos. Quizá yo puedo fallar, pero lo que no puedo es fallarles”.
Periodistas, editores, escritores como Juan José Millás, Francisco Umbral, Espido Freire, Carmen Posadas, Lourdes Ortiz o Luis Antonio de Villena; la diputada Carmen Alborch, o el ex director del Festival de Cine de San Sebastián Diego Galán, acudieron a la presentación de un premio que Maruja Torres ha dedicado a la escritora fallecida Carmen Kurtz, que logró el Planeta en 1956 con El desconocido y que, según ha contado Maruja Torres, le abrió su casa y “puso su biblioteca y sus conejos a mi disposición”.
La autora de Mujer en guerra y Un calor tan cercano conoció a Carmen Kurtz cuando ella tenía 21 años, y la escritora, 40. “Pero la novela no es simplemente un acto de agradecimiento a la Kurtz”, afirma Terenci Moix; “lo que convierte a Mientras vivimos en una novela profundamente ética es la convicción de que venimos de alguien e iremos hacia alguien. La convicción de que un hilo subterráneo nos enlaza, y este hilo es, naturalmente, la cultura”.
“La importancia del vínculo”, continúa Moix, “da a la novela su grandeza, de modo que podría llamarse Mientras vivimos otra vez o Mientras viviremos en otros”.
Situada en la Barcelona de los años noventa, la novela -“que renuncia al estilo Maruja, que tanto hemos sabido agradecer”, apuntó Moix- arranca una mañana de Todos los Santos, cuando Judit, una veinteañera con una fuerte vocación literaria, se encamina a la casa de una famosa escritora de 50 años, Regina Dalmau, a quien idolatra. Judit se instalará durante unos meses en el lujoso ático de la escritora para trabajar como su secretaria personal. Ambas mujeres iniciarán una amistad de la que las dos se alimentarán y gracias a la que se reavivará el recuerdo de una tercera mujer, Teresa, una escritora muerta que hace años ayudó a orientar el camino de Regina Dalmau. El legado de la escritora muerta, sus libros y cartas, sobreviven encerrados en un cuarto de la casa al que nadie entra.
La rabia
“Si el carácter de Maruja implica el lado oscuro de la mediterraneidad”, señaló ayer Terenci Moix, “el contacto entre Judit y Regina representa el choque de las dos Barcelona eternas -la obrera y la de la alta burguesía-, un choque que, como ocurre en Alejandría, sólo se comprende cuando se penetra en sus vísceras para destrozarlas. Es así como el Noi de la Sucre y Mariona Rebull se dan la mano, sin otorgársela”.
La rabia es, finalmente, la que, según la autora de Mientras vivimos, mueve a las mujeres de su novela. La rabia ante la decepción, al igual que ante la esperanza. “Ya sabemos que la asignatura pendiente de cualquiera es ser persona”, dice Maruja Torres, “y eso se consigue a solas, aunque, afortunadamente, por el camino nos encontramos a gente que nos ayuda a vivir”.
Article de Xènia Busté publicat al diari “Avui” el 14/11/00
Maruja Torres: “Em feia una por acollonant arribar a mi mateixa”
Jo tinc un punt d’estrellassa, per això tot el que toco es converteix en glamur”, diu com una star autèntica Maruja Torres mentre passeja entre les mans un boà taronja que sembla una continuació del seu pentinat, la permanent de sempre, ara vermellosa, ara granatosa. Està radiant perquè avui torna a ser el seu dia, el de la presentació oficial de Mientras vivimos.
“Jo crec que és una novel·la ben construïda”, diu Maruja Torres. Una servidora encara diria més: és la primera novel·la de Maruja Torres. I queda consignat, ja que l’autora hi està d’acord. “Jo crec que és la novel·la on, extret el tap autobiogràfic, m’ha sortit això que li surt a un escriptor després de filtrar la seva vida i la dels altres: construir. Per primera vegada construeixo. Sé segur que no sóc Faulkner, però vull explicar històries, igual com he fet en periodisme. Respectant el lector i sent honesta, però no vivint només de l’estil. Creant uns personatges que tinguin entitat i una història que vulgui dir alguna cosa. I fent-ho com ho feia Hitchkock, que és el meu mestre, amagant coses i donant sorpreses. Una mica com en un thriller on les culpes són morals i els assassins també ho són”. I afegeix: “N’estic fins als collons, que diguin que aquesta és una novel·la d’avatars femenins. Des de quan la recerca de l’ètica són avatars femenins?”.
Mientras vivimos no és una novel·la autobiogràfica, ni Regina és Maruja ni Teresa és Carmen Kurtz, a qui Torres ha dedicat el premi en homenatge a la que considera la seva mestra en les lletres. “He estripat molts papers i he refet moltíssim aquest llibre. Fins que no ha sortit la veritat. Escric molt a poc a poc, refaig molt. En la meva anterior ficció i també en les memòries utilitzava l’esquema de nòria, circular. A Mientras vivimos, el començament enllaça amb el final i la construcció és perfecta, ja que transcorre el temps linealment en un mes i mig. He volgut tancar aquesta història igual com un articulista o un reporter tanca un article o un reportatge. El periodisme a mi m’ha ajudat molt perquè he après a escriure tenint en compte com enganxar el lector, com distribuir els materials, com construir. En definitiva, es tracta de narrar, sigui llibres o pel·lícules”.
Per Torres, doncs, escriure periodisme o novel·les és qüestió de gènere, tot és literatura. “En el millor dels casos, se m’hauria de dir novel·lista i periodista, però seria limitar molt la cosa. Escriptora és la denominació més exacta. El periodisme és un gènere literari. Escriure una cosa o altra és qüestió de format. En periodisme has de mostrar les dades, en una novel·la les has d’amagar i fer que el lector les busqui”.
Maruja Torres, un cop trobat el fil que li serveix per crear ficció -“em feia una por acollonant arribar a mi mateixa”-, explica que està prenent notes a tota velocitat per a la seva pròxima novel·la. “Les temàtiques sempre són les mateixes, temes familiars, temes relacionats amb les famílies que anem trobant al llarg de la vida, què fem amb la nostra vida, d’on venim i on anem”. Torres, que considera que ha començat tard en narració de ficció, està d’acord que la seva ha estat una cursa de fons: “He currat molt i això es nota en el respecte que em té la professió periodística. Només em diuen que el meu ha estat un camí de roses els que fan aquests màsters pijos de periodisme. Jo, camí de roses? Si vaig començar a viatjar a l’estranger als 40 anys!”.
Article de Pedro de Miguel, aparegut al diari El Mundo el 14/12/00
De maestras y discípulas
Tras Espido Freire, el turno del Premio Planeta le ha correspondido a otra mujer, la conocida periodista Maruja Torres. Acostumbrados al tono humorístico y sarcástico de sus escritos en prensa, no deja de sorprendernos esa novela de corte dramático, aunque persista a veces el tono ligero de sus textos largos anteriores.
Tres mujeres protagonizan Mientras vivimos. La más antipática es Regina Dalmau, escritora famosa cercana a la cincuentena que lleva dos años de sequía creativa. La más idealizada ya no existe: es Teresa, una escritora de libros infantiles que fue la maestra literaria de Regina y que murió sin haber logrado el reconocimiento de su valía. La más enigmática es Judit, una joven de 20 años que adora a Regina y se acerca a ella para intentar cambiar su suburbio barcelonés por el brillo de los escaparates de lujo de la verdadera ciudad. Judit comenzará a trabajar como secretaria de Regina, cumpliendo su sueño de venerar día y noche a su heroína. La novela cuenta la doble conversión de Regina y Judit. Mientras la primera comienza a enfrentarse valientemente con su pasado, al reconocer que ha elegido la comodidad al escribir traicionando el legado de Teresa, Judit va pasando de mosquita muerta a trepa declarada, cuando vea que no resulta tan difícil no desentonar con los escaparates. Al final la ingenua será Regina, que no acaba de darse cuenta de que la veneranda Judit está pensando seriamente en chuparle la sangre. La traidora resulta traicionada, el cazador cazado. Mientras vivimos cumple con creces la misión de entretener que se le supone a este premio millonario. Posee, además, un arranque soberbio que alimenta esperanzas de algo más: el deambular de Judit por la Barcelona opulenta, la descripción de cómo el suburbio se disfraza de ciudad reciclando sus comercios de siempre, la tensión de ese querer escaparse de una chica distinta que no quiere pactar con la engañifa de trabajos eventuales. Pero, ya metidos en la trama, esas esperanzas se van diluyendo por el excesivo deseo de alcanzar dos propósitos antagónicos: el afán de poner sobre el tapete sesudas tesis psicológicas y el contrapeso del desenfado en los diálogos, poco afortunados al imitar el léxico juvenil y en la descripción del mundillo literario. El bocadillo resultante acaba minimizando la tensión dramática de la historia, que queda reducida en ocasiones a un parloteo medio ingenioso medio tópico. Literatura de entretenimiento con pretensiones, lastrada quizá por el miedo a aburrir: el difícil punto de equilibrio que termina decidiendo la inclinación de la balanza. En esta ocasión, ha pesado más quizá la preocupación por llegar al mayor número posible de lectores en detrimento de la profundización, el cuidado de la prosa y la seriedad en la construcción de los personajes.
Article publicat al diari “Avui” el 22/02/01 per Joan Josep Isern amb motiu de la traducció al català de la novel·la de Maruja Torres Mientras vivimos
Una escriptora de gran èxit que afronta la crisi dels cinquanta (Regina), una jove de vint anys que la venera i que aspira a ser escriptora (Judit) i una dona morta vint anys abans, també del ram de la lletra tot i que la seva fama va ser molt menor (Teresa), conformen els vèrtexs del triangle femení al voltant dels quals gira la trama de Mentre vivim, la novel·la de Maruja Torres (Barcelona, 1943) guanyadora del premi Planeta 2000, que per primera vegada en les 49 edicions del concurs ha estat traduïda al català. Després d’un parell d’incursions en la narrativa sarcàstica –¡Oh, es él! (1986) i Ceguera de amor (1991)– i, més cap aquí, amb una recomanable novel·la propera a l’autobiografia –Un calor tan cercano (1997)– Maruja Torres ens ofereix a Mentre vivim una reflexió sobre la literatura i sobre el fracàs. Estem, doncs, davant d’un llibre que no amaga les seves pretensions morals. Un plantejament de sortida no gaire habitual en els temps que corren, per cert.
TRES DONES EN DANSA
Per primera vegada en la seva vida professional l’escriptora Regina Dalmau es troba en un període de sequera creativa. Els seus llibres tenen un gran èxit i la seva economia està assegurada però, malgrat tot, ella se sent cada cop més buida. Quan, per un atzar, coneix Judit, una admiradora incondicional de la seva obra i de la seva persona, Regina pren consciència del seu allunyament de la joventut. Per això decideix contractar la noia com a secretària a fi de poder observar-la de prop i crear-ne un personatge per a una futura novel·la de la mateixa manera que un entomòleg analitza una peça que acaba de capturar. Judit és una noia difícil i inadaptada. Els seus trajectes de casa seva al pis de Regina amb l’autobús 73 entre la plaça de Karl Marx, a Nou Barris, i la plaça de John Kennedy, prop de la Bonanova, són el símbol del seu desclassament, de l’odi a l’ambient humil en què ha crescut. Ambiciosa, calculadora, freda i amb pocs escrúpols Judit descobreix, en apropar-se a Regina, unes quantes escletxes que li serviran per sortir de la mediocritat. I al fons de tot, Teresa… La dona que va ensenyar a Regina, quan encara no havia fet el seu debut, que cal plantar cara a la vida, que la literatura no és cap refugi escapista sinó que neix directament de la passió, del foc que sorgeix del xoc amb la realitat quan no ens agrada i lluitem per canviar-la. Que el millor èxit és la integritat, estar en pau amb un mateix. L’esquema, doncs, no enganya a ningú. Tenim tres personatges representatius de tres generacions de dones molt diferents, tenim una línia comuna de reflexió: les relacions entre el creador i la seva obra, tenim també una cadena invisible que les uneix a través del que han rebut (Regina i Judit) i del que són capaces de donar (Teresa i Regina) i tenim un parell de recursos narratius pensats per fer avançar la història: una misteriosa habitació a casa de l’escriptora tancada amb pany i clau, i l’anunci de l’arribada d’Àlex, el fill de 19 anys d’un amant de Regina.
ELS PERSONATGES ABSENTS
Amb tots aquests ingredients Maruja Torres confecciona la recepta de Mentre vivim. Uns ingredients prometedors que permeten que el resultat final sigui un plat de correcta factura però que no entusiasma. ¿Què és, doncs, el que fa que en el paladar del lector resti la sensació de cosa inacabada, de cosa que no acaba de funcionar? ¿Fallen els personatges, potser? En aquest llibre passa una cosa molt curiosa i sens dubte simptomàtica: creix notablement quan el protagonisme l’assoleixen els personatges absents. Em refereixo, més concretament, a la part central consagrada a la figura de Teresa. Una figura que ens és donada a través de les cartes que ha deixat escrites, en les quals, al meu parer, se’ns revela la història més potent que acullen les pàgines de Mentre vivim: el descobriment de l’amor secret entre Teresa i el pare de Regina. Al costat de la força d’aquestes pàgines empal·lideixen aspectes aparentment importants com el paper d’Àlex –un personatge que esdevé quasi innecessari–, l’habitació secreta –que acaba sent un misteri sense suc ni bruc– o l’epíleg romà en què l’autora aposta per un happy end com a mínim discutible. Novel·la sobre l’honestedat, Mentre vivim és, coherentment, una novel·la honesta que malgrat l’apassionament dels seus personatges no acaba de trencar el glaç amb el lector potser perquè en la construcció de Judit i de Regina hi ha una dosi massa elevada de tòpics. Vull dir que tot i els grans conflictes que torben la vida d’aquestes dues dones a nosaltres ens queda la nostàlgia d’una escalfor que no trobem per enlloc. Potser un exemple aclarirà millor el que vull dir: quan el Pijoaparte de Juan Marsé agafava la seva moto i baixava a tota pastilla la carretera del Carmel ens sentíem materialment arrossegats per la inèrcia de cada revolt, ens menjàvem l’asfalt a la recerca de la ciutat que esperava silent als peus de la muntanya. Res d’això ens passa quan Judit fa el seu trajecte amb el bus 73 entre la plaça de Karl Marx i la de John Kennedy. I no és un problema de velocitats dels vehicles…
Entrevista publicada a “El País” el 16/10/00
“He convertido en personajes mis sentimientos”
Pregunta. ¿Por qué el Planeta? ¿Sólo por los cincuenta millones?
Respuesta. El dinero es un adelanto sobre las ventas y la mitad se lo queda Hacienda, y es el símbolo material de la enorme repercusión que este premio proporciona a quien lo obtiene. Yo creo en mi novela, he sudado sangre para escribirla, y quiero que la lea tanta gente como sea posible. Y, francamente, no me disgusta en absoluto estar en un elenco del que forman parte Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán y Antonio Muñoz Molina.
¿Por qué ha dedicado el premio a Carmen Kurtz?
Porque esta escritora, que fue premio Planeta en 1956 por su novela El desconocido, cambió mi vida hace 36 años al ayudarme a entrar en el periodismo y estimularme a escribir. Creo que, si viviera, se habría alegrado mucho de verme recibir el galardón. Por otra parte, su espíritu ha planeado sobre mi novela mientras la escribía. Se la debo a ella.
¿Por qué? ¿Cuál es la historia que cuenta Mientras vivimos?
Hablo de tres mujeres muy diferentes, que pertenecen a tres generaciones distintas, que no tienen lazos de parentesco y que, sin embargo, están unidas por esa necesidad que las mujeres de este fin de siglo tenemos de encontrar nuestro lugar en el mundo.
¿De nuevo una historia feminista?
Pues mire, más que nada, una historia realista acerca de cómo nos transmitimos nuestro sentido de la ética y cómo nos ayudamos en nuestro intento de vivir, de buscar la felicidad y, sobre todo, la dignidad. El resultado puede ser feminista, pero la novela es, sobre todo humana. Y muy entretenida, como si fuera un thriller sentimental. Hay sorpresas, suspense, giros inesperados. Nada es lo que parece.
¿Es una novela sin hombres?
No. Hay tres, e incluso una bella y triste relación amorosa. Pero los hombres no son determinantes en Mientras vivimos, por la sencilla razón de que para mis protagonistas femeninas, como para las mujeres fuertes y solas de nuestro tiempo, los hombres son importantes, pero no son ni el verdadero problema ni la única solución. Ellas quieren ser personas. Con o sin hombres.
¿Y usted?
También, por supuesto. Los hombres suelen ser accidentales; lo verdaderamente estable es la lucha que una entabla para convertirse en un ser humano decente.
¿En qué escenario se desarrolla la historia?
En el de los sentimientos. Pero físicamente estamos en la Barcelona de 1999, y la acción transcurre apenas en un mes y medio. Lo que pasa es que la introspección de los personajes nos lleva a la España de los sesenta y setenta, e incluso a la Francia de la Segunda Guerra Mundial.
¿Quiénes son las protagonistas?
Judit, la joven de 20 años que quiere salir del ambiente obrero en el que ha crecido; Regina, una novelista famosa de 50 años que no se soporta a sí misma. Y otra escritora, Teresa, cuyo recuerdo resulta determinante para el desarrollo de la historia.
¿Cuándo se le ocurrió escribir esta novela?
Hacía años que el tema me rondaba, pero empecé a tomar notas durante la gira de promoción de Mujer en guerra. Pero no acababa de encontrar el nudo que unía la historia. Hasta que una noche, hablando con mi amigo Terenci Moix, empecé a recordar a Carmen Kurtz y me di cuenta de que tenía que inventar un personaje de su generación, que aunque no tuviera nada que ver con ella y fuera ficción pura, representara esa ética que Carmen tuvo y que nos transmitió a sus discípulas.
¿En qué momento decidió presentarse?
Terminé la novela en Semana Santa y, una vez más, hablé con Terenci. Él me sugirió que la presentara al Planeta, que me la jugara. Tenía mucho que ganar y nada que perder. Porque la primera parte del premio, para mí, ha sido escribir Mientras vivimos. Que llegue a los lectores es la segunda.
Parece que no acaba de abandonar lo autobiográfico en su literatura.
Al contrario. Por primera vez he manejado sentimientos míos profundos, pero los he convertido en personajes que no se me parecen y en una historia que no he vivido. Ha sido como perderse en un bosque, sin brújula, y descubrir poco a poco la emoción de las palabras y los acontecimientos que venían a mi encuentro. Mientras vivimos me sitúa de forma inevitable en la literatura, y no veo el momento de empezar la próxima novela, para la que ya tengo apuntes.
Supongo que seguirá haciendo periodismo.
Claro que sí. Juan José Millás, que además de un gran escritor es un amigo muy noble, me dijo una vez que escribir una novela es como encerrarse en una casa que sólo le pertenece a uno y disfrutar allí de cosas que nadie conoce. Tiene razón. Y el periodismo es como estar en la plaza pública, en el ágora, en la vida de todos los días, con los demás, compartiendo.
¿Y el reporterismo? ¿No lo echa en falta?
Mucho. A veces sueño que vuelvo a Oriente Medio, como Joan Fontaine en Rebeca cuando soñaba que volvía a Manderley. Lo que pasa es que no estoy para trotes físicos; me fallan las piernas. Pero no lloro por lo perdido. Lo recuerdo, y me ayuda a vivir.
Crítica apareguda a “Qué leer” el desembre de 2000 a cura de Celia Cernidas
Como reconoce la propia Maruja Torres, la cincuentena te marca el retorno a las raíces para saber quién eras y confirmar quién eres. Y aunque insista en que Mientras vivimos no es, por fin, autobiográfica, la periodista se ha esforzado en construir precisamente esa historia: la de una mujer, también escritora, que a punto de cumplir los 50 recapitula y, en su caso, se encuentra con las manos vacías. El peso de la memoria ante el pasado traicionado, la pena por lo no vivido, el borrón y cuenta nueva. Todos son temas clásicos, pero Maruja los adereza con algunas conclusiones personales. No, no es autobiográfica, pero “Mientras vivimos” suena, como mínimo, a balance. Los incondicionales no encontrarán aquí a la habitual escritora vitriólica, pero a cambio se llevarán a casa algunas advertencias bastante útiles. Por ejemplo, que huir del dolor solo posterga el sufrimiento; que la integridad, antes que el éxito, es el mejor premio; que nuestra identidad es un caleidoscopio de muchos colores. Maruja Torres es la nueva Premio Planeta gracias a una historia de mujeres que examina las bases del feminismo, donde la trama es la excusa para dar pie a los sentimientos. Es una novela sencilla en la forma, bonita y alentadora. Y no sé si eso es mucho o es poco.
http://www.escritoras.com/indice/escritora.asp?Ella=torres2
Conté la biografia i la bibliografia essencial de l’autora.