Biografia
Francesc Trabal (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957). Fill d’un procurador dels tribunals però sense cap patrimoni. No estudià cap carrera ni obtingué cap títol i treballà des de molt jove en diferents revistes i periòdics, feina que s’adeia més amb el seu caràcter anàrquic. Als divuit anys la seva casa de Sabadell era el centre d’una gran activitat: lectures, tertúlies, etc…; i ja per aquella època es relacionava amb gent coneguda, catalana o de fora: escriptors, polítics i artistes. Fou un dels fundadors, l’any 1923, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, del grup de Sabadell i de la seva editorial, La Mirada. Dirigí el “Diari de Sabdell”. L’any 1923 féu un viatge a París, on conegué Antoinette Bordesvielles, amb qui es casaria l’any 1930; a París, on després viatjarà sovint, mantingué relacions amb autors deprimera fila com Cocteau o Gide. L’any 1925 publicà a La Mirada L’any que ve, signada per Trabal però de fet obra de tot el grup, novel·la de caràcter humorístic, amb un pròleg de Josep Carner. L’editorial més endavant s’incorporà a Edicions Proa. Féu col·laboracions a “Mirador” i a “D’Ací i d’Allà”. Publicà novel·les, generalment breus, com L’home que es va perdre (1929), Judita (1930), on demostra una gran fantasia per a la caricatura. Després publica Quo vadis Sànchez (1931), Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933) i Vals (1935), la seva novel·la de més èxit, reeditada diverses vegades. També féu incursions en el camp teatral amb l’obra Els mediocres (1929). En esclatar la guerra s’establí a Barcelona. Fou membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i organitzà el Servei de Biblioteques del Front. També fou propulsor de la Institució de lesLletres Catalanes i viatjà amb Mercè Rodoreda a Praga per tal d’assistir a la reunió del Pen Club. L’any 1939 hagué d’exiliar-se, primerament a França, on treballà al Departament de Propaganda anglès, però en esclatar la Segona Guerra Mundial hagué de traslladar-se a Xile, on publicà la seva darrera novel·la, Temperatura (1947), i morí al cap de deu anys a Santiago de Xile després d’una llarga malaltia.
Vals
Vals constitueix la culminació novel·lística de Francesc Trabal. Pot ser considerada com la novel·la mítica de la joventut en narrar la història de Zeni, un etern adolescent, que busca donar un sentit a la seva vida, preferentment a través de les relacions amoroses. La novel·la es divideix en cins parts. La primera, titulada “Preludi”, fa la descripció d’un nucli familiar, el de l’oncle de Zeni, Agustí Assens, i, a través d’ell tipifica la vida d’una colònia estiuenca, fent la presentació de tots els components de l’univers de ficció. La segona part, “Invitació al vals”, enllaça temporalment amb la primera part, tot situant-se a la tardor, on trobem Zeni ballant un vals amb Teresa; aquest vals serà el leit- motiv de la novel·la perquè a partir d’aquest moment Zeni passarà d’una noia a una altra, en un permanent i insatisfet giravoltar. La tercera part, “Divertiment”, continua descrivint aquest hivern en la vida de Zeni, presidit per tot un reguitzell de noies al voltant de les quals es mourà. La quarta part, “Vals”, enllaçarà temporalment amb la primera i serà gràcies al record que el protagonista podrà relacionar aquests dos estius clau en la seva vida i comprovar, ara més madur i més pervertit, que l’ambient era el mateix que l’any anterior. La darrera part, “Final”, se situa a la tardor, amb un Zeni més exasperat i corromput que es planta a Viena, origen segons sembla del seu desfici. El tema de l’obra seria la impossibilitat d’aconseguir un ideal de vida, malgrat el dinamisme desplegat, aquí simbolitzat pel vals. Al llarg de la novel·la i de manera progressiva Trabal introdueix l’erotisme i l’amor, que esdevenen temes centrals del relat. Pel que fa a la modernitat de la novel·la cal destacar, d’una banda, l’intent de reproduir la manera de parlar de l’època i d’un estament, en aquest cas la burgesia; i de l’altra, la tècnica mòbil i dinàmica que possibilita que no sigui un sol protagonista -si bé Zeni és el fil conductor del relat-, sinó que reprodueix la vida d’un nucli social. La veu narrativa predominant és la de la tercera persona.
Article publicat al diari “Avui” el 25/09/03 per Carme Arnau
La Fundació La Mirada continua en la línia de pulcritud i elegància que va caracteritzar les edicions d’aquest mateix nom, una de les creacions més notables de la colla de Sabadell, els integrants de la qual eren, pel que fa als escriptors, Francesc Trabal, Joan Oliver/Pere Quart i Joan Prat/Armand Obiols. El lector curiós té en La colla de Sabadell. Entre el Noucentisme i l’Avantguarda (2002) un resum interessant de les característiques de la colla i dels seus components, que van tenir un paper destacat en la renovació del panorama, no només literari sinó també cultural, dels anys 30, amb fotografies de l’època que resulten ben suggeridores. Com apunta Miquel Bach, l’autor del text, en un Sabadell tancat i endarrerit la colla va adoptar una actitud provocativa, relacionada amb el corrent dadaista, que es va manifestar, d’una banda, en un humor crític i més d’una vegada corrosiu i en diversos muntatges escenogràfics, reproduïts al llibre, que és el catàleg d’una exposició del 1999, commemorativa dels cent anys del naixement de Trabal i Oliver. I, d’altra banda, la colla, activa i compromesa, també va desplegar un notable activisme cultural, encaminat a reviscolar una ciutat ensopida i convencional; en aquest sentit l’editorial La Mirada va encetar el seu catàleg amb un llibre provocatiu, L’any que ve , un llibre d’acudits, al peu d’uns dibuixos esquemàtics, signat per Trabal, però amb l’esment de tots els integrants del grupet; Josep Carner, això sí, el va prologar i va valorar la posició de crítica i també el peculiar sentit de l’humor dels sabadellencs, així com el seu estil elegant i imaginatiu, amb el qual s’oposaven al realisme convencional i tràgic, sovint tronat, encara ben viu. La seva aposta era, en canvi, novedosa i cosmopolita. Un autèntic revulsiu. Tot el que apunto és ben visible a Contes, arguments i estirabots (2003), de Francesc Trabal, que, a cura de Miquel Bach, ha publicat també la Fundació La Mirada, amb un breu pròleg de Quim Monzó, un contista que té més d’una afinitat amb el sabadellenc. Autor d’una de les novel·les més refinades de la literatura catalana , Vals (1936), Trabal és un autor que cal llegir, i cal fer-ho atentament per descobrir la complexitat dels seus escrits, que només aparentment poden semblar intranscendents, i que, en canvi, es caracteritzen per una gran sensibilitat i originalitat. I, també, per una fantasia molt personal. Els diversos escrits aplegats al recull en són un bon exemple. Generalment protagonitzats per personatges joves, també per nens, evocats d’una manera només apuntada però del tot convincent -el Zeni, el personatge central de Vals , n’és un dels exemples més reeixits-, Trabal acostuma a centrar-se en el desencaix del protagonista enfront d’una societat tancada i rutinària, o bé en un destí advers, que de vegades adopta la forma d’una absurda casualitat, que el destrueix de manera tan sobtada com definitiva. La tragèdia, però, és per a Trabal subtilment còmica, com ja va destacar Carner. I subtilment perquè l’autor demostra una profunda humanitat a l’hora de crear els seus personatges, gràcies a la qual aconsegueix, també, fer-los emotius per al lector; a més el narrador manifesta, de manera explícita i sovint radical, ja d’entrada, l’oposició a un realisme grandiloqüent; ben visible, ja, en els títols d’alguns escrits. Per exemple, una nena, Magda, és l’heroïna d’un dels contes més reeixits , La tragèdia del banc verd , una nena que viu un drama autèntic, aparentment insignificant però per a ella terrible: el de no poder-se enfilar en un banc de color verd, malgrat la seva fèrria voluntat i els titànics esforços desplegats per tal d’aconseguir-ho. La sensibilitat, l’encert de Trabal està en el fet d’haver sabut reproduir aquesta autèntica tragèdia per a la nena. I notem l’original punt de vista, el de la mirada que Trabal ha sabut recrear: “La verdor del banc, ara que Magda hi és a fregar, li omple les nines de reflexos brillants i, com en uns binocles girats a l’inrevés, tot el jardí es veu minúscul en els ulls de la petita heroïna”. En una línia semblant se situa el conte que obre el volum , Vida, passió i mort d’Alcibíades , protagonitzat per un noi jove de nom imposant; en aquest cas si el títol és convencional, no ho és pas gens la història tràgica i que alhora no pot deixar de fer-nos somriure que hi és narrada, la d’un noi que no sap adoptar l’actitud que la societat espera d’ell, i al qual la noia que li agrada retreu que només va amb ella “per divertir-se”, seguint una expressió corrent; ell però, més autèntic, no sap què vol dir, ni què deu tenir de dolent voler-se divertir; inadaptat, solitari, sense entendre res ni ser entès, el pobre Alcibíades morirà com un pollet. Sovint un estirabot posa un punt i final a la narració, una manera de procedir ben bé de Trabal, que té en la seva novel·leta Judita un dels més celebrats exemples. A El promès tímid , aquest promès trasbalsat per una passió, que fins i tot físicament s’ha apoderat del seu cos, aquest cos sacsejat, que tan encertadament Trabal descriu -«Deia i estornudava tot vermell i pensava: “Quina mena de sol que fa avui”, com si estigués entresuat!»-, va a l’encontre de la seva promesa, il·lusionat, ple de