Biografia
Rafel Vallbona (Sallent, 1960). Periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV. Els seus primers reculls poètics, Inventari de límits (1979) i Balades d’espeed, poemes destrossats (1986), tracten d’alguns mites de la modernitat. Sabates italianes (1987) donà forma literària a guions de ràdio. Apostà per la narrativa amb Fora de joc (1988), Conduint tota la nit (1989) i amb la novel·la eròtica El concert de París (1990), premi La piga. Ha aplegat alguns dels seus articles a Riure a Barcelona (1990) i, actualment, és cap de cultura del diari El Observador. Entre els guions difosos per ràdio, cal assenyalar Beatles si us plau (1986), Qui és, qui era? (1986-1987), Elvis per sempre (1988) i Lletrasset (1989). Dels guions emesos per TVE, destaquen Especial Núria Feliu (1989) i Puçastoc (1989-1990). Posteriorment ha publicat Els dies rojos (1995). I per Recanvis Lluna (1997) rep el premi Columna Jove. El 1998 amb Encara queda el blues, de Rafael Vallbona Sallent, guanya el premi de poesia Ramon Comas Maduel. Les seves obres més recents són el poemari Al raval (2000) i la novel·la Plaça dels Àngels (2000).
Gràcia
Ara que tinc quaranta anys
Fora de joc
Al raval
Al raval és un poemari amb el qual l’autor guanyà l’Englantina d’Or en els Jocs Florals de Barcelona i el premi Cadaqués a Rosa Leveroni. El conformen un conjunt de vint-i-sis poemes que glosen gents, idees, emocions, vida, paisatges i sensacions. Són textos urbans i vitalistes, sobre amors, alcohol, sexe, amb evocacions de la generació beat. Es barregen descripcions realistes amb referències culturals. És un poemari, eminentement líric, que té com a escenari un barri emblemàtic de la ciutat. És una valuosa miscel.lània per entendre l’esperit de la nostra època, almenys l’esperit d’una certa joventut que fa anys que ha deixat de ser ho. És l’autòpsia d’uns sentiments massa humans que sobreviuen en una deshumanitzada ciutat. La vida és molt dura, però la mirada del narrador és molt tendra. És segurament també, alliberat de les dissonàncies i els tremendismes dels primers llibres, un poemari de maduresa.
Plaça dels Àngels
Plaça dels Àngels és una novel·la que obre una trilogia urbana i contemporània sobre la ciutat. El tema principal és xoc entre el barri nou i la ciutat antiga. La ciuta vella és un detritus, però ha conservat el teixit social que fa d’un grup de persones una comunitat. La ciutat nova, en canvio, és opulenta i freda. La novel·la reflecteix la lluita dels veïns per a continuar vivint en el barri, malgrat no perdin l’ocasió per a cantar les excel·lèncias de la ciutat nova. El llibre està construït en gran part a base dels diàlegs, recreats a partir d’escoltar converses. El narrador, Juan Sánchez, és un extremeny, immigrado, justicier i mosso de magatzem.., que en un moment d’ofuscació, fa cinc anys, matà a un traficant amb un tornavís i torna al Raval i el troba totalment desconegut; quan torna al carrer Valldoncella, Juan s’ha passat cinc anys a la presó no s’adona de res, no coneix res i ha de tornar a integrar-se en un paisatge radicalment diferent al de la seva juventut.
Riure a Barcelona
Article publicat a “La Vanguardia” el 19/02/2003 per Rosa Maria Piñol
Vallbona prosigue la trilogía iniciada con el Raval y novela ahora el barrio de Gràcia
Rafael Vallbona nació hace 42 años en Gràcia y, aunque desde hace tiempo reside en el Maresme, le ilusionaba abordar literariamente su barrio de origen. Ese reencuentro con las calles y las gentes de la antigua villa barcelonesa se ha producido en el libro “Gràcia”, una novela coral que el autor acaba de publicar bajo el sello Rosa dels Vents. La obra es, de hecho, la segunda parte de una trilogía urbana que el autor bautiza genéricamente como La ciutat anònima y que comenzó con Plaça dels Àngels, un relato ambientado en el Raval. Incluso algunos personajes de Gràcia proceden de aquella primera historia. Vallbona propone de nuevo una narración coral, tanto en el sentido de espacios (las calles, los mercados, las plazas, los cines…) como en cuanto a los protagonistas. Están, entre otros, el policía urbano, la vendedora de pesca salada, unos trabajadores de la construcción, unas estudiantes de arquitectura norteamericanas, una dependienta, un viejo anarquista y un grupo de okupas. “Todos los personajes son figurantes, pero en modo alguno son secundarios, sino que desempeñan su papel como elementos de este fragmento de comedia humana que nos propone el autor”, dijo ayer el escritor Ignasi Riera, que apadrinó la salida del libro junto con Ferran Mascarell, concejal del distrito de Gràcia. Para este último, Gràcia entronca con la mejor tradición de novela urbana del XIX (“en la que la ciudad es a la vez espacio de luces y sombras, de liberación y de perdición”) y también con propuestas cinematográficas tan actuales como “Short cuts” de Robert Altman. Al igual que en este filme, también en la obra de Vallbona se entrecruzan las historias de muchos personajes para converger al final, durante la celebración de la emblemática fiesta mayor del barrio.
Espacio metafórico
La novela es una declaración de amor al barrio de Gràcia por parte de Vallbona, que lo presenta como “metáfora de la vida moderna”, como lugar de “convivencia entre lo nuevo y lo viejo, de armonía entre la personalidad histórica y la homogeneización anónima de la ciudad”. Aquí se cruzan, según el autor, “los caminos del amor, el conocimiento, la amistad o la belleza”. Son las pequeñas historias que conforman la novela de Vallbona, porque, como señaló ayer el autor, “los pequeños éxitos, los pequeños fracasos, las insignificantes cosas cotidianas son las que conforman nuestra vida, como se demuestra también en el magnífico filme Historias mínimas. Y si en Gràcia las personas son el paisaje, como subrayó Ignasi Riera, el espacio físico del barrio (“territorio de libertad para soñadores de verano”) adquiere vida propia y se convierte en un personaje más.
Article publicat al diari “Avui” el 10/10/02 per Anna Simon
Quan la tele era en blanc i negre…
Ara que tinc quaranta anys és el recull d’una sèrie de factors que han marcat i condicionat les vides dels nascuts als anys seixanta. Aquesta generació, que ara ronda la quarantena, ha vist com els somnis de joventut pels quals tant havia lluitat han acabat en desengany. L’autor del llibre, Rafael Vallbona, comença recordant amb què s’entretenien els nens de la seva època, fa referència als jocs de xapes, al famós TBO, a les col·leccions de cromos…, però també ens parla de l’educació que rebien a les escoles a càrrec d’uns professors que més aviat semblaven militars. L’adolescència d’aquesta generació, que només tenia 15 anys quan va morir Franco, va caracteritzar-se pel compromís polític. La pràctica revolucionària durant la Transició resultava tan excitant en la clandestinitat que l’avorriment va arribar amb la legalització dels partits. Els joves van perdre l’interès polític a mesura que creixien i van començar a preocupar-se per pagar les lletres del cotxe o per trobar una feina estable amb un sou que els permetés viure relativament bé.
La trajectòria professional de l’autor no només s’emmarca en l’àmbit de la crònica sentimental. Vallbona és escriptor, periodista i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha cultivat la biografia, els llibres de viatges, la literatura juvenil, la novel·la històrica amb La comuna de Puigcerdà (premi Joaquim Amat-Piniella 2000), i va tractar la problemàtica del Raval a Plaça dels Àngels, que serà portada al cinema. Tanmateix, és autor d’altres llibres de narrativa, com ara Els dies rojos i El concert de París, i de poemaris com ara Balades de speed. Poemes destrossats, Encara queda el blues i Al Raval. Alhora, ha intervingut com a guionista a les sèries documentals de TV3 Un món en flames i A l’ombra de la Gran Guerra.
Vallbona utilitza en la seva última obra un estil clar, senzill i concís que contribueix a fer àgil la lectura. L’obra resulta amena i, amb una mica d’imaginació, és capaç de traslladar-nos a la vida dels nascuts als seixanta. Segur que molts dels que ara ronden els quaranta recordaran fets, anècdotes i històries a mesura que avancin en el llibre. Els més joves potser no s’hi sentiran identificats, però podran conèixer com es divertien els membres d’aquesta generació, per quins ideals lluitaven i com se senten en l’actualitat. Val la pena llegir-lo i preguntar-se després: ¿realment han canviat tant les coses?, ¿hem evolucionat tant com creiem? Ara que tinc quaranta anys ens en donarà la resposta o, si més no, farà que hi pensem.
Article publicat al diari “Avui” el 03/10/02 per Eva Piquer
La gran mentida
Fer-se gran té coses bones: ja no calen potingues contra l’acne, cada cop falta menys per liquidar la hipoteca, es comença a ser massa vell per morir jove i, sobretot, es pot practicar la nostàlgia amb la tranquil·litat de tenir molt passat per recordar.
Fer quaranta anys no és fàcil, i no només perquè a partir d’una certa edat els aniversaris ja no fan tanta gràcia, sinó també perquè els que en fan quaranta tenen un noranta-nou coma nou per cent de possibilitats de ser víctimes d’una festa sorpresa. De fet, la sorpresa majúscula se l’emporta el zero coma u per cent de gent que compleix quaranta anys sense que ningú li prepari una d’aquelles festes on es barregen persones que l’homenatjat no hauria barrejat mai de la vida, ni que visqués uns altres quaranta anys.
L’escriptor Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) acaba de publicar un llibre perfecte per regalar als que entren a la cinquena dècada amb ganes de mirar pel retrovisor: Ara que tinc quaranta anys. El subtítol ens diu que som davant la “crònica sentimental d’una generació”, i és ben bé això: una visió panoràmica dels primers quaranta anys dels catalans que van ser nens als seixanta. L’autor descriu els de la seva quinta a través d’una sèrie d’estampes compartides. De la infància, recorda el palmó penjat al balcó, la mercromina als genolls pelats, la mentida dels Reis d’Orient, les angines, els consultoris de Montserrat Fortuny i Elena Francis, els col·legis de capellans, el 600, la comunió, la fam de Carpanta, els minyons escoltes, el festival d’Eurovisió, les bales, els cromos, el primer cigarret, l’amenaça de la ceguesa com a efecte secundari de la masturbació, el trencament amb la religió i la descoberta de les noies.
El retrat generacional no s’atura aquí. Vallbona plasma també la joventut d’uns xicots que eren adolescents quan va morir Franco i jugaven a ser comunistes i rockers durant la Transició (que, per cert, se la creien d’aquella manera). Rememora els primers pèls sota el nas, el primer estiu a Menorca, la primera gran borratxera, els primers concerts de rock, el primer porret, la primera feina i les primeres manis per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.
Finalment, el tercer bloc del llibre està dedicat a la diguem-me maduresa, i per tant als casoris, l’anomenada corba de la felicitat, els fills (la parelleta, com tothom), el centre comercial, la caiguda de cabells, el cambio de Felipe González, els divorcis, la gastronomia com a nova religió i la trista victòria dels prejudicis sexuals per damunt d’un pretès alliberament que, a l’hora de la veritat, s’ha quedat en ben poca cosa.
La lectora desacomplexada encara no ha fet els quaranta, tot i que ja pateix per quan arribi el dia i algú decideixi convidar mig món, i part de l’estranger, a la temuda festa sorpresa. Ella, que era una nena el 20 de novembre del 1975, comparteix moltes vivències amb els que llavors ja exercien d’adolescents. També li van extirpar les amígdales i també es va fer un fart de llegir els tebeos de l’editorial Bruguera. Però no va anar a cap escola de monges, no va fer la comunió i no tenia dret a vot quan Felipe González va arrasar a les eleccions.
Això sí: recorda com si fos ara el dia que se li van aclarir de cop els dubtes logístics sobre el repartiment de joguines de cada sis de gener. “El desengany dels Reis d’Orient és una de les mentides més doloroses de la història universal perquè està construïda sobre la innocència infantil”, afirma l’autor d’Ara que tinc quaranta anys. No cal haver nascut als seixanta per reviure aquell primer desengany: abans o després, tots hi hem passat. Com diu Rafael Vallbona, una de les poques coses en què s’ha posat d’acord la civilització occidental al llarg de tota la seva història, és que als nens se’ls ha de fer creure en els Reis d’Orient. Descobrir que tot plegat és un muntatge és la primera gran patacada que ens dóna la vida. Amb el temps, en vénen d’altres: la crisi dels quaranta, sense anar més lluny.
Article publicat a “La Vanguardia” el 14/09/2002 per Rosa Maria Piñol
Memoria de cuarentón
Siendo niños creyeron en Dios por obligación, en la adolescencia creyeron en la revuelta por circunstancias de la vida, en su juventud creyeron en la democracia porque era lo mejor, y ya adultos creyeron en la modernidad porque veían en ella el futuro.” Con estas palabras sintetiza Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) la trayectoria ideológica de su generación, la de los que han cruzado la barrera de los cuarenta. La de los vivieron la muerte de Franco siendo casi niños y que “jugaron a comunistas y rockeros en manifestaciones y conciertos sin creer demasiado en la transición”. El escritor y periodista ha recogido los recuerdos y vivencias de esta generación en el libro Ara que tinc quaranta anys, recién publicado por Edicions 62.
Una crónica sentimental que, pese a ser la suya, el autor no ha querido relatar en primera persona. “He adoptado el punto de vista de narrador testigo y no protagonista porque, aunque hablo de muchas cosas que he vivido, el texto no es el relato de mi vida, sino el de un testigo de mi tiempo”, aclaró ayer Vallbona, que presentó el libro “apadrinado” por Sergi Pàmies, con quien comparte profesiones y año de nacimiento. Pàmies ve la obra como “un catálogo de sensaciones comunes, más que un análisis de las contradicciones generacionales”; una relación de recuerdos “en los que muchos de nosotros podemos reconocernos”.
La portada del libro incluye los símbolos de tres elementos que, según el autor, han marcado a su generación: el comunismo, las drogas y el dinero. Pàmies señaló que echaba en falta un cuarto signo, el de la cruz católica, porque “la influencia de los curas fue poderosa en gran parte de los niños de nuestra edad”. En opinión de este escritor, lo peor que le ha ocurrido a esta generación es que “viniendo de la búsqueda de las grandes verdades, hemos tenido que crear un nuevo gregarismo ya no a partir de ideologías, sino de modas como el rock, las drogas o la gastronomía, y convertir éstas en verdades absolutas”. Vallbona corroboró esta visión: “Hemos visto cómo se hundía todo a nuestro alrededor: el muro de Berlín y todo el entramado de partidos comunistas de la Europa occidental… Y hemos contemplado la construcción de nuevos mitos e iconos a los que personalmente no acabo de encontrar demasiado sentido, como el concepto de modernidad, el nuevo diseño, o la gastronomía como mezcla de esnobismo, nuevas fórmulas culturales y misticismo”.
Memoria colectiva
Vallbona explicó que no ha querido “explicar batallitas” sino, através de su propia experiencia y de vivencias de muchos de sus amigos, “reconstruir la memoria colectiva” y, a partir de hechos concretos, hacer algunas reflexiones, pero sin presensión de hacer sociología. “Aunque hemos tenido que ir a menudo a contrapelo y hemos vivido experiencias duras, como la muerte de muchos coetáneos a causa de las drogas, debo reconocer que globalmente el balance de estos cuarenta años tampoco es tan negativo -dijo Vallbona-. Algunos siguen haciendo el amor y la guerra como pueden, pero muchos hemos descubierto que, cansados de tanta diáspora sentimental, hemos ido adquiriendo el placer de las pequeñas cosas cotidianas.”
Article publicat a “El Mundo” l’11/09/02 per Titto Ros
Vallbona evoca a su inquieta generación en Ara que tinc quaranta anys
Rafael Vallbona acaba de publicar Ara que tinc quaranta anys (Edicions 62), que es una «crónica sentimental» de la generación que, como él, nació en los primeros 60, vivió la muerte del Caudillo en su adolescencia, militó en partidos de izquierda, presenció muchos conciertos de rock, consumió drogas y que ahora está en la cuarentena.
Sentado en el primer bar con terraza del paseo del Born y tomando un gintónic, Vallbona recuerda una escenificación del Don Juan Tenorio que se celebró en el Tots Sants de 1976, en ese antiguo mercado que ahora tiene a la vista. «Pau Riba hizo de Doña Inés y aquel espectáculo duró tres días». Aún se ríe, recordando lo mucho que rió entonces. En 1976, Vallbona tenía 16 años y siempre ha sido un muchacho precoz. Cuando tenía 8 años, su familia dejó su Gràcia natal y se fueron a vivir a Premià. «Yo era de los que tenían que correr para coger el último tren nocturno… ¿Conoces la canción L’estació de França de Sopa de Cabra? Años más tarde, hablando con Gerard Quintana, le he dicho: ‘Seguro que tú y yo coincidíamos allí fumando unos petas y cuando se nos había escapado el tren’». Vallbona partía su vida, sus juergas y sus encuentros culturales entre el Maresme y Barcelona, y aquí mucho se movió por el barrio de La Ribera. «Ves, allí se encontraba la tienda de cómics Zap 275 -señala desde la terraza del paseo del Born-.En aquella época se creó el Rollo Enmascarado, que aglomeraba a un grupo de dibujantes como Nazario, Pàmies… Este, creo que era el hermano de Sergi. Hum… Ya se lo preguntaré» (Sergi Pàmies hará la presentación del libro de Vallbona el próximo viernes).
«Todo muy deprisa»
Como tantos otros de su generación, Vallbona militó en partidos políticos desde muy joven. «Estuve en el PSAN y luego fui, casi, uno de los fundadores de Iniciativa». Entre militancia y conciertos de música -le arrestó la Guardia Civil en 1977 por enganchar un cartel de Quico Pi de la Serra-, Vallbona también encontró tiempo para casarse y tener una hija que hoy tiene 20 años. «Fuimos una generación que vivimos todo muy deprisa, por las urgencias históricas. Se murió Franco y nos creímos que todo iba a cambiar.No pensamos nunca que viviríamos una Transición… Creo que los de mi edad somos una ‘generación perdida’, es como aquella canción que decía ‘demasiado joven para morir, demasiado viejo para el rock’n’roll’».
Si hubo un lugar emblemático en aquella época (primerizos 80) y que ahora es mítico, ése fue la discoteca Zeleste, la de la calle Argenteria. «Aquí nos encontrábamos todos», señala Vallbona ante una puerta cerrada de madera, y empieza a nombrar a gente de aquella época: Sisa, Oriol Tranvía, Jordi Sabatés, Secta Sónica (donde tocaba Gato Pérez) y Angel Casas, entre un largo etcétera…
El paseo por La Ribera ha sido intenso y lleno de anécdotas memorables.En Ara que tinc quaranta anys, Vallbona nunca utiliza la primera persona del singular («he tenido que hacer un esfuerzo de contrición»), su generación es la protagonista. Es momento para un segundo gintónic y en la conversación relajada sale el nombre de Bruce Springsteen. «No creo que vaya este año a su concierto. Ya no me dice nada. ¿Sabes cuál fue el primer concierto que vi? El de John Mayall en 1973 y lo único que me sabe mal es no haber visto nunca a los de Led Zeppelin. Dicen que vendrán los Black Crowes con Jimmy Page y eso no me lo perderé». Rafael Vallbona, demasiado joven para el rock’n’roll.
Opinió de l’escriptor sobre Internet
[[email protected]] ra.ca
els_meus_afers.ct
especial sant jordi, 23 d’abril del 2000
Llegir premsa estrangera, atendre el correu electrònic i connectar-me a alguna web suggerida sabent el que busco i el que vull. I poca cosa més necessito, a hores d’ara, de la xarxa. I malgrat tot no és poc el partit que, sospito, en trec, d’Internet. El simple fet de llegir a primera hora del matí els dos o tres diaris internacionals que m’interessen (Libération, República, Clarín) sense haver d’esperar la tardana distribució al quiosc, si arriben; la consulta de Vilaweb i Diari de Barcelona, que em linken on m’interessa si vull ampliar informació; la rapidesa al transmetre documents de treball per correu electrònic; i la possibilitat de saber les característiques tècniques del nou Campagnolo rècord de deu velocitats o de conèixer com sona el nou disc de Lou Reed, ¿no és treure prou profit del nou mercat-espectacle de la realitat en estat gasós? Per a la resta, coses a les quals exigeixo més rigor documental, intel.lectual o líric, presumeixo
de tenir una bona biblioteca.
Article publicat al diari “Avui” el 13/07/00 sobre els llibres de Rafael Vallbona, Plaça dels àngels i Al Raval, a cura de Pau Joan Hernàndez
Com totes les ciutats, i encara més si són cruïlla de camins i port, Barcelona és una realitat complexa, que s’escapoleix sistemàticament de simplificacions i apriorismes. I si ens fixem en un dels barris de la ciutat que més literatura ha generat en els últims temps, el Xino, la impotència de l’apriorisme es fa especialment manifesta. El Xino (recentment reconvertit a Xinès i encara més recentment a Raval) és probablement a hores d’ara el barri més curiós de la geografia catalana, un barri que té tan poc a veure amb el Chicago dels anys vint que presenten les associacions de comerciants com amb la barreja a parts iguals de Manhattan i Telettubilàndia que ofereix la propaganda oficial. És un barri on proliferen les pastisseries orientals, les carnisseries halal i les botiguetes de queviures paquistaneses al costat de les botiguetes de tota la vida, de la paradeta que ven l’ungüent de serp al carrer del Carme des de fa cinquanta anys o amb les prostitutes d’edat provecta que ofereixen els seus encants aquí i allà. Un barri on hi ha nenes que surten d’escola vestides amb sari i parlant català alcostat de bars dels quals sembla que hagi de sortir en qualsevol moment la colla d’en Makinavaja o algun dels informadors habituals d’en Pepe Carvalho. És a aquest Raval pintoresc i turmentat que probablement pocs barcelonins coneixen que ens vol acostar la darrera novel·la de Rafael Vallbona, que parteix d’un plantejament argumental simple i sense voluntat d’originalitat –un home que ha de refer la seva vida des de zero després de sortir de la presó– per oferir-nos una visió panoràmica de la vida al Raval d’avui. Més que l’argument, allò que atraparà el lector al llibre de Vallbona serà la galeria de personatges i la filosofia vital que traspuen les seves pàgines. Als espais comuns d’un bar i una pensió (¿podria ser d’una altra manera?) les històries i els personatges entren i surten, s’encreuen, es vinculen o s’ignoren, i basteixen plegats, sense saber-ho, un barri, una ciutat i un món. No ben bé Barcelona, sinó, en tot cas, una certa Barcelona. Però l’autèntica força del relat, allò que t’atrapa des de les primeres pàgines i no et deixa abandonar la lectura, rau, per al meu gust, en el to que aconsegueix crear i mantenir Vallbona: una actitud vital d’optimisme davant de la vida, una capacitat sorprenent per mostrar escletxes d’optimisme sense perdre de vista la duresa de la realitat. No es tracta d’angoixar el lector, sinó de mostrar-li com són les coses. L’angoixa ha de venir més de la reflexió del lector que no del to de l’autor. Tot i l’ambient sòrdid en què es mouen, els personatges de Vallbona no són ni dolents de Dickens ni víctimes innocents de Sade, sinó bàsicament bona gent a qui la vida ha tractat malament i que corren en tot moment el perill de passar la ratlla que separa l’admirable bondat de la menyspreable mansuetud, i lluiten per no fer-ho. Amb el mateix tema però acostament molt diferent, el poemari Al Raval passeja el jo poètic per un Raval descriptiu i que serveix de teló de fons per al viatge interior, amb tons diferents que van des d’un lirisme que podríem relacionar amb l’anomenada poesia de l’experiència, a un to proper al de la lletra de cançó. Un Raval d’hotels d’amors fugaços i personatges vistos ara amb els ulls del forà –barceloní potser– que s’endinsa en l’exploració d’aquesta terra incògnita. Mentre l’especulació immobiliària obre avingudes, destrueix patrimoni i distribueix població, hi ha una certa Barcelona que s’arrapa a les velles pedres del Raval. Una certa Barcelona que es renova, que no vol desaparèixer i que s’esforcen per descriure’ns, des de dins i des de fora, els dos llibres de Vallbona. Llegeixin-los. I, en acabat, si són barcelonins, corrin al metro i vagin a fer un tomb pel Raval. Allà hi ha una Barcelona que potser ni sospiten, i potser demà ja no hi seran a temps d’anar-hi.
Article aparegut a “La Vanguardia” el 16/04/2000, a cura de Rosa Maria Piñol.
El escritor Rafael Vallbona evoca el barrio del Raval en una novela y un poemario.
El barrio del Raval y las gentes que viven en él son el “leit motiv” de los dos últimos libros de Rafael Vallbona (Barcelona, 1960), aunque tratados en cada uno de ellos en un registro distinto. Plaça dels Àngels, recién editada por Columna, es una novela que abre una trilogía urbana y contemporánea sobre la ciudad, mientras que Al Raval es un poemario que le valió al autor dos galardones: la Englantina d’Or en los últimos Jocs Florals de Barcelona y el premio Cadaqués a Rosa Leveroni. Vallbona dice que en Plaça dels Àngels ha intentado captar la ciudad periférica y “los anhelos, frustraciones, suertes y dramas de los personajes anónimos, que son los que hacen la ciudad”. No es un melodrama (“eso lo dejo para la burguesía cultivada”), ni “un espectáculo de la miserabilidad”, sino una especie de crónica “sobre la vida, sobre historias cotidianas”. La novela tiene un punto de elegiaca, ya que contiene referencias a los cambios registrados en el barrio, pero no quiere ser nostálgica. “Tanto la novela como el poemario son fruto de una mezcla de experiencia vital y experiencia cultural -dice el autor-. Pisas a menudo aquel terreno, escribes sobre él en artículos, y vas haciéndolo tuyo. Yo no serviría para hacer ciencia ficción, necesito escribir sobre cosas que existen.”
El libro está construido en gran parte a base de diálogos, recreados a partir de escuchar conversaciones. En la presentación de la novela, celebrada hace unos días en pleno corazón del Raval, el periodista Josep M. Huertas subrayó la facilidad de Vallbona “para captar lenguajes, tanto el hablado como el escrito”, así como “su virtud de recrear escenarios, de preferencia con bares”. Leyendo la obra, añadió Huertas, “te sientes próximo a la gente, la notas de carne y hueso”.
Al Raval reúne 26 poemas que glosan “gentes, ideas, emociones, vida, paisajes y sensaciones”. Son textos urbanos y vitalistas, sobre amores salvajes, alcohol y sexo furtivo, con evocaciones de la generación beat. En ellos se mezclan descripciones realistas con referencias culturales, de Lou Reed a Bertrand Russell. “Es un gran poemario, eminentemente lírico, pero eso sí, enmascarado de urbanita”, escribe Marta Pessarrodona en el prólogo. “Un enmascaramiento que nos conduce al arrabal que de verdad, si somos sinceros, nos interesa, el arrabal de la mente.”
http://www.intercom.es/folch/poesia/vallbona.htm
Conté un poema de l’autor.