Biografia
Juli Vallmitjana (1873-1937). Fou un modernista a ultrança. El seu interès s’adreça preferentment cap a les formes de vida marginals, en les quals copsava unes reaccions que els ambients més sofisticats tenien cura d’amagar. Home polifacètic, treballa en els camps de la pintura, l’orfebreria i la literatura, crea premis esportius, se sent atret per les doctrines teosòfiques provinets de l’India, freqüenta els ambients lumpen dels baixos fons i viu temporades amb els gitanos, els quals arriben a considerar-lo el seu amic. Les millors escenes dramàtiques les trobem les seves peces curtes com Els zin-calós (1911), Rují (1917), El corb (1911), L’abella perduda (1910), El casament d’en Tarregada (1913), entre d’altres.
De la raça que es perd
De la ciutat vella
Sota Montjuïc
Sota Montjuïc és el títol d’una de les seves novel·les, que se situa, precisament, sota Montjuïc, l’espai que va des de la volta d’en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, on coexisteix una diversíssima fauna humana, que se les apanya per viure sense treballar en convivència, més aviat conflictiva, amb obrers, menestrals i pagesos
La xava
Rují
És un “quadro” de costums, en un acte únic i divuit escenes, té lloc “en un pati que bé podría ésser d’Hostafrancs”, un Hostafrancs fet de barraques i pous on se sent cantar i tocar guitarres dels patis estant. Però en aquest escenari el cant no és innocent. Es veu que el Sargantana “canta per a camelar la moçota rebregada per tots els gitanos romandinats i fins pels busnós”. La mossota és la Rují i de seguida es veu a venir que “això ha d’acabar amb una desgracia”, i amb aquesta tensió t’empasses els diàlegs, entenent fins i tot el caló que Vallmitjana recull amb passió costumista. Un alça la veu amb quatre inconveniències, l’altre ho sent, i de ganes de brega en malentès, i de malentès en malentès, s’inflama l’orgull, s’excita l’honor i ja es planifiquen venjances. El Murillo retreu al Sargantana que li ha deixat la filla plantada i que, això és més greu, va “d’aquí i d’allà xivatant que ja no’s podria casar”, i mal pensats com som ja suposem per què. I ell que no, que s’estima la Rují i és amb aquesta amb qui es vol casar. I aleshores es planteja que el Sargantana faci en públic jurament. L’embolic és gros i mobilitza el barri en pes, que cadascú hi diu la seva tot i que de fet ningú no sap res, però “és per lo que he sentit a dir”, van dient. L’escena del jurament és per veure-la: l’Esperança, gitana vella, demana a en Sargantana si hi està decidit, i ell: “Jo vull anar amb el front ben alt per tot arreu on hi hagi gent de la nostra.” I jura. I tothom demana que es passi del jurament al fet i el Sargantana es casi amb la Rují allà mateix. I aleshores esperen que el mocador legitimi el casament. Tots esperem amb l’ai al cor, fins que arriba l’hora de cantar i ballar, i fins el Murillo desa la rancúnia i se suma a la festa.
Article publicat a “El País” el 21/07/05 per Francesc Serés
Aixís ho conten els vells gitanos
El lector que s’acosti als contes de Juli Vallmitjana entendrà perfectament perquè l’autor ha estat bandejat durant quasi 100 anys. Magnetitzadors, conjurs i maleficis, possessions i esperits encaixen malament amb els successius moments històrics i literaris que ha viscut el país. Fa de mal recordar que “feia pocs dies que en un femer dels suburbis de la ciutat, prop de la muntanya on hi ha un castell, s’havia mort un porc dels molts que allí criaven aprofitant les escombraries que de la ciutat recollien”, així comença el conte “La festa del porc”. No, no és estrany que Juli Vallmitjana hagi estat oblidat durant quasi un segle. Els gitanos i el submón de misèria que els ha acompanyat no s’adiuen amb la multitud d’ismes literaris del país i de les ideologies dominants que els han fet de substrat. El retrat que Vallmitjana ens ofereix dels seus gitanos folkloritza les seves actituds i circumstàncies (com ho fa Nonell, com ho fan quasi tots els pintors, escriptors i prestigiosos cineastes del segle passat, des de Romero de Torres a Kusturica, perquè, malgrat tot, les històries dels gitanos les explicaran els gitanos o no les explicarà ningú) però és capaç de salvar la història i els personatges tan aviat com desapareixen els elements d’attrezzo que els han d’identificar. És precisament quan el dolor, l’afecte, la tendresa o la lluita per la supervivència mouen el mecanisme del conte que podem veure que Vallmitjana excel·leix, quan aquest poble ideal que per a ell són els gitanos supera totes les connotacions de puresa, bellesa, harmonia, etcètera, per passar les mateixes angoixes i alegries que qualsevol altra comunitat: “Tota estridència desentonada s’anà amansint, i els plors i els planys s’harmonitzaven amb l’ànima d’aquella gent excitada. Sols se sentia el sanglotar de les dones, com si fos el ressò de la tempesta que s’anés allunyant”, s’acaba el conte. Vallmitjana vol i dol. Costa de saber fins a quin punt és conscient de la línia que el separa del grup sobre el que escriu. L’admiració, però, no traeix la versemblança perquè els personatges mai no esdevenen titelles, mai no rebaixen la dignitat que els ha estat donada pel narrador: els elements que subratlla Vallmitjana són els trets distintius que admira, que conformen, en definitiva, el motiu del relat, allò que els fa ésser matèria literària, que els eleva a protagonistes i a víctimes del seu propi destí (de les seves característiques culturals, dirien els de la branca). Fa feredat pensar que contes com “El rosari de calaveres”, “La festa del porc” “En plena natura” han dormit un son tan injust i durant tants anys. Vallmitjana narra els gitanos com Segalen narra els indígenes de la Polinèsia, com una manera de fugir de la cultura de la Sala Parés que l’allunya també de la pintura ensucrada que s’hi exhibia. És justament aquí quan demostra la seva vigència. Una de les grans paradoxes dels darrers 20 anys és la de crear discursos que serveixen, precisament, per amagar o diluir la realitat que en un principi volien mostrar. Al costat de l’experiència directa quotidiana, la multiculturalitat de les institucions queda reduïda consigna de tríptic informatiu, a una mena de folklorització de la diferència. La impostura de la multiculturalitat oficial ha fet que la mirada cap a l’Extrem Orient hagi estat marcada per l’exotisme més que per una realitat tant o més complexa així que s’ha anat imposant al carrer Trafalgar i als contenidors del port. L’exotisme demana llunyania i dura fins que s’instal·la a la casa del costat. Els gitanos sempre han estat aquí, a Lleida, Balaguer, a Hostafrancs, a Gràcia… A Perpinyà hi ha qui diu que parlar català fa gitano. Els gitanos de De la raça que es perd acaben trobant les seves desgràcies en tot allò que com a poble els és aliè i en l’exageració del caràcter marginal, en els excessos de superstició i de passió, en l’alcoholisme… La descripció i les reflexions de Vallmitjana són prou elaborades per no ser catalogades sota l’epígraf del costumisme, brut o net.
Article publicat a “La Vanguardia “ el 24/08/05 per Julià Guillamon
El poeta agitanado
La literatura de Vallmitjana llama la atención, en primer lugar, por sus temas. Las costumbres de los gitanos, los personajes de los bajos fondos de Barcelona, los niños de suburbio, la vida de los delincuentes y de las prostitutas tienen en su obra un papel principal. Es el mundo que retrató Picasso, con quien Vallmitjana guarda una notable afinidad. Intimamente relacionado con el tema está el punto de vista. Vallmitjana fue un autor autodidacta, y aunque su sobrino el cirujano Moisès Broggi le recuerda siempre rodeado de libros, la biblioteca familiar, que se ha conservado, demuestra que no fue un autor libresco. “Aleshores vaig a donar una ullada al llibre de la realitat, que és allí on estudio”, escribe en el prólogo de De la raça que es perd.La mayoría de sus novelas y relatos parten de observaciones directas. En un pasaje de De la ciutat vella explica como, de muy joven, su alter ego Fermí asistía en el barrio chino a partidas de cartas con engaño y como anotaba disimuladamente los gestos de la víctima y de les papellones,en vistas a un retrato psicológico. De estos bocetos y notas tomadas sobre el terreno resultan relatos de un extraordinario verismo. Algunos de los cuentos de De la raça que es perd parecen elaborados siguiendo la técnica del moderno reportaje periodístico o de la encuesta antropológica. Cuando describe una boda o un juramento, o cuando reproduce las palabras de los viejos gitanos, sin evitar los prolegómenos que nos apartan de la narración central pero que sirven para ubicar la situación comunicativa (como sucede, por ejemplo, en el cuento Noces de fugitiva que se inicia con un retrato de la gitana Malena, que no toma parte en la intriga posterior). Vallmitjana es un autodidacta que aborda un mundo sin tradición literaria. Al principio se siente atraído por Eugeni d´Ors (La muerte de Isidro Nonell, seguida de otras arbitrariedades y de la Oración a Madona Blanca María figura entre sus libros de referencia cuando se da a conocer en 1906), pero pronto abandona la prosa simbolista para buscar una expresión más directa, basada en el apunte (Com comencem a patir) o en la reconstrucción autobiográfica (De la ciutat vella). Cuando se atreve con la novela, adopta un estilo fragmentario e irregular, a base de cuadros y estampas, breves instantáneas que se ordenan temáticamente o que trazan el arco temporal de la ascensión y caída de personajes del submundo. A través de esta estructura difusa capta la realidad hormigueante de la ciudad moderna, el azar que determina encuentros y desencuentros, y las pasiones que empujan a los menos afortunados al desequilibrio y la destrucción. El acierto narrativo de Vallmitjana alcanza sus máximas cotas en la reproducción de estados de vértigo. A causa de la desesperación o del alcohol, de una alegría momentánea o del influjo de la masa, los personajes de Vallmitjana se libran a un desorden sensorial que termina en la total alienación y pérdida del sentido. En algunos pasajes (la escena de la Xava arrastrándose por las calles o de En Tarregada, en Sota Montjuïc tirado en medio de una carretera) recuerdan a los clásicos del cine expresionista alemán. La narrativa de Vallmitjana no tiene una unidad de estilo sino que experimenta con diversos registros y formatos. En De la raça que es perd tienen cabida desde una leyenda heroica hasta la narración dialogada próxima al cuadro teatral, al apunte instantáneo, al relato oral de los viejos gitanos. Uno de los elementos fundamentales es el humor que impone distancia respecto al mundo que se retrata, atenua la crudeza de algunos episodios y casi siempre implica un sentimiento de piedad. La literatura de Vallmitjana plantea una situación de conflicto muy propia de la época, que en su caso adopta un carácter particular. Hijo de una familia de carboneros, el padre de Juli Vallmitjana montó un negocio de estampación de medallas. A finales del siglo XIX la familia dejó Ciutat Vella para instalarse en Gràcia, en el carrer Astúries, donde todavía hoy existe el taller. Vallmitjana alternó en los ambientes artísticos de 1900, posteriormente renunció a su vocación y se hizo cargo del negocio familiar. Aunque se desconocen las razones exactas de esta renuncia, su obra señala dos posibles motivos: el desencanto por lo que, frente al arte de su amigo Nonell, le parecía una estrepitosa falta de talento. Y un oscuro incidente de familia, probablemente el suicidio del padre, Vallmitjana no será pintor pero escribir le proporcionará una segunda oportunidad de expresar su sensibilidad plástica. La descripción del tren que entra a la ciudad por el carrer Aragó, cerca del llamado Convent dels Gossos, donde acampan los calós, recuerda algunos de los cuadros de trenes de Darío de Regoyos. Algo similar sucede con las imágenes de los gitanos que preparan sus exorcismos a la luz de las velas en En plena natura. A pesar de la pasión que sentía por la pintura, Vallmitjana se siente a disgusto entre artistas. En De la ciutat vella muestra su desprecio por el mundo artístico de 1892 representado por la Sala Parés, y dedica una invectiva particularmente violenta a sus primos escultores August y Venanci Vallmitjana. Frente al interés y al egoísmo de pintores, galeristas y críticos opone los valores de la vida comunitaria de los más humildes. En su vida particular, Vallmitjana resolvió el conflicto que se adivina en su obra apartándose del mundo (me contó Moisès Broggi que sus hijos no iban a la escuela, recibían su educación en casa, a cargo, entre otros del pintor Martrus). La reciente recuperación, en los archivos familiares de un texto autobiográfico de los años treinta, las Lletres al meu fill David,permite reconstruir las tensiones entre el autor retirado en una torre de Sant Gervasi, que lleva una vida acomodada gracias al taller de platería, con una esposa diligente que se hace cargo del negocio y que le permite liberar el tiempo necesario para escribir, y un ser torturado por fobias, manías y frustraciones, desclasado y en guerra con el mundo. La recuperación de Juli Vallmitjana señala un cambio en la manera de enfrentarse a los clásicos. No se trata de situarle en ningún canon, ni mucho menos de descabalgar a otros para ponerle a él. No se trata de levantar una bandera interesada en la absurda guerra de generaciones, ni de ir al choque contra los eruditos que han estudiado el modernismo y han establecido el marco para su interpretación. Poetas, novelistas, jóvenes filólogos y editores mantienen con la tradición una relación de estrecha familiaridad, leen mucho, no sólo a los consagrados e imprescindibles sino también a otros autores menores o injustamente olvidados, en los que encuentran un pretexto para reflexionar sobre cuestiones de lengua, estilo y estructura, un punto de contacto con los grandes temas de la contemporaneidad y un precedente de sus propias creaciones. Con sus irregularidades e imperfecciones, los textos de Vallmitjana reviven un mundo, sorprenden y emocionan. Desde esta perspectiva leer sus textos representa un extraordinario placer.
Article publicat al diari “Avui” el 30/06/05 per Pau Dito Tubau
Elegies del caló
La data d’aparició de les primeres obres escrites de Juli Vallmitjana, 1906, no només coincideix més o menys exactament amb l’aparició del Noucentisme promogut per Eugeni d’Ors sota el patrocini de la Lliga Regionalista, sinó amb l’inici d’un període de propostes i requestes catalanistes en què la fixació de l’idioma era una proclama compartida que passava per fonamentar amb solidesa la llengua a venir, enllà dels calcs castellans i de l’escassa ciència de les temptatives prèvies, que va provocar tant el progressiu descrèdit de la graciosa generació modernista, castigada per bohèmia, confusa i sediciosa, com l’exaltació intransigent d’una Barcelona civilitzada en què la misèria i la immundícia ciutadanes no semblaven existir. Vallmitjana, això no obstant, va resistir les envestides sense immutar-se perquè tenia prou problemes personals a l’hora de compaginar l’escriptura amb la professió d’argenter, en un conflicte que el va induir a firmar amb pseudònim alguns llibres. El seu pare havia fundat el 1860 l’empresa familiar Platería y Metales Vallmitjana, i el fill, més privilegiat, va poder estudiar les dites belles arts a la Llotja, va coincidir amb una colla de bons artistes -Nonell i Gual, entre els més cèlebres- i va voler fer de pintor durant uns anys, però sembla que no se’n va sortir i que passat el pendent de la crisi va canviar els pinzells per les plomes, a benefici nostre, perquè així la literatura va guanyar tot el que havia guanyat la pintura des de la presentació dels retrats més maleïts de l’època, amb la vida cansada de la gent marginal com a rerefons, del fabulós Nonell. Fet i fet, les grandeses de l’ofici devien ser beneficioses per al jove que s’instruïa amb ulls delerosos en l’art, no només perquè el treball constant de l’argent és una branca de la joieria que es compta per tradició entre les tasques artesanes més valorades, les anomenades arts menors -les distincions entre arts de primera o de segona, o entre el que és o no és art, tenen uns matisos de concepte tan vaporosos i tan històricament difusos que fan feredat-, sinó per les similituds entre fets d’esperit com ara cisellar, esmaltar, encunyar, incrustar, martellejar i embotir tota mena de matèries informes, com ara lletres impreses i peces de platí; però diversos condicionaments i diferenciacions socials van fer que hagués de suportar sense preveure-ho l’escissió entre l’entusiasme per l’escriptura i una professió més avara d’ardors, si fa no fa com una creu colgada a l’esquena d’aquelles que inventava per als objectes litúrgics de l’argenteria. fractura entre mons El que per a diversos artistes moderns havia estat la ruptura de l’artista solitari amb la societat, va ser per a Vallmitjana una imposició aliena i una fractura obligada entre mons. No és estrany, en aquest sentit, que més enllà d’afinitats d’escola i de gustos adquirits, se sentís atret pels personatges dels suburbis i els paisatges suburbans, la vida cràpula i la pinta xunga d’alguns lladres, mafiosos i malfactors, i que s’acostés a col·lectius com ara els gitanos i els jueus, bandejats per les majories, per observar-ne les grandeses i misèries fins a poder reflectir-ne la parla, els usos i els costums. Les ramificacions i les incògnites del problema les explica Julià Guillamon en un magnífic assaig introductori que combina la reconstrucció biogràfica a través de les novel·les, manuscrits inèdits, testimonis orals i contrastos amb la biblioteca familiar, amb un comentari a l’obra, la figura i la biografia a través de diversos detalls. En les novel·les i les narracions de Vallmitjana hi ha salts sobtats de registre que converteixen en impossible la seva reducció a corrents o tendències unívoques: una òptica pictòrica afí a cert modernisme pels tons decadents; un costumisme més o menys carregat de suspens escènic i de drama d’escenari; elements realistes i naturalistes que ja voldrien tenir molts documentals d’ara, amb una inusual capacitat de penetració en altres realitats; apunts d’orientalisme i d’esoterisme que van ser titllats d’exòtics per crítics poc llegits o massa esbiaixats; i comentaris idealistes i moralistes que provenen de sistemes de creences i de religions més o menys antitètiques. L’amalgama és tan irreductible a períodes i a diferenciacions evolutives que esdevé un terreny propici per a crítics amb ganes de brega, perquè s’acosta al grotesc des del coneixement comú del pintoresc i salta de la picaresca de tasca a la llegenda fantàstica com si no passés res. Però, gustos a part, hi ha elements que el converteixen en mestre entre mestres més enllà de les injustícies històriques que han provocat que la seva recuperació com a narrador, després de La Xava i de Sota Montjuïc, s’hagi produït gairebé un segle després de l’eclosió inicial: el primer, la prosa parlada. fenòmens amb seqüeles Ni els noucentismes de llarga durada, ni la remoguda de la Guerra Civil i la dictadura, fenòmens amb moltes seqüeles, i encara menys la sospita difícilment comprovable que els argots descrits per Vallmitjana no siguin calcats als reals -les lleis narratives, i en especial la versemblança, s’erigeixen per juxtaposició d’artificis en tensió o en conflicte, sense correspondència estricta amb els fets, com a edificació més o menys atribuïble i assimilable a posteriori a les diverses realitats-, permeten disminuir o baratar la seva genialitat en la construcció de diàlegs i monòlegs, en sintonia accelerada amb el model costumista que Robert Robert i Emili Vilanova havien practicat anteriorment. I el millor és que les descripcions d’escenes i d’escenaris que els emmarquen, enllà dels eventuals comentaris personals del narrador, són d’una eficàcia tota clàssica que col·labora a reproduir la paraula viva “tant en el caló dels gitanos catalans i castellans com en l’argot de la murrialla”: cabanes i carros en racons insalubres, als afores de la ciutat, plantats amb filferros neulits, velles barraques plenes de polls, amb gossos sarnosos furgant a fora les deixalles dels sots empudegats, i tot presentat amb un estil àgil, directe i compacte en què els girs castellans no grinyolen ni molesten, sinó que conformen la recreació de realitats. Amb Vallmitjana i els seus proscrits es retroben les veus silenciades d’un temps encès, per a molts menys sortós, que ja no hi és, la literatura arraconada d’un període que ha trigat massa temps a fer-se de nou present.
Article publicat a “El País” el 02/01/03 per Enric Casasses
Dels esguerrat voluntaris
Argenter i pintor, Juli Vallmitjana Colominas (1873-1937) no comença a escriure fins al 1906, quan ja tenia 35 anys, ell. De seguida ja publica set o vuit llibres, entre els quals es pot destacar Com comencem a patir (libre de criatures), del 1908, on va explicant diferents casos i exemples de patiments infantils, amb belles i terribles il lustracions d’un tal J. Martrus. Aquestes primeres obres van signades amb el segon cognom, com a J.V. Colominas. El mateix 1908 ja publica Sota Montjuïc, novel.la d’èxit, una de les descripcions de la Barcelona pobra (lladres, putes, estafadors, macarres, mendicants de tots estils i tècniques, i pobres en general i de tota mena) més bèsties i verídiques i belles. Als darrers capítols de la novel.la ens endinsem en el peculiar món dels gitanos catalans, que Vallmitjana també coneixia com si els hagués parit. Un dels molts personatges secundaris, un dels lladregots, és el Nas-Ratat, és a dir, el mateix nom, o el mateix lladre, que apareix a Un film de Víctor Català uns deu o dotze anys després. Els drames urbans de Vallmitjana són de les coses més crues de la nostra literatura, si deixem a part els drames rurals de la Víctor. Més que penetrar molt en cada personatge, la gràcia de Vallmitjana és com, mostrant-ne sols algunes accions i, sobretot, el parlar, ens fa reviure tot l’arremolinament ambiental dels barris pobres de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res. D’aquest món, misteriosament, Vallmitjana ho sap tot: en un terrat on viuen barrejats tota mena de pobres, “els esguerrats voluntaris sempre es barallaven per qüestions d’amor”. L’altra gran novel.la és La Xava, trepidant d’acció i crua com ella sola. Dels lladregots que intenten arrossegar una pesada lleona (caixa forta), diu: “La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat”. El breu (10 pàgines) monòleg En Tarregada (1911) és un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que estic segur que va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa rara de l’autor, que és un artista ben rar, ben especial. Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges és de primera fila mundial, va a missa (encara que sigui negra). Una altra petita obra mestra de teatre és El corb, tan bona o millor que el poema de Poe. I amb un valor històric i humà molt especial: les relacions entre l’espiritisme i el moviment obrer català del començament del XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia, de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre el fons de l’escarràs del menjar i viure de cada dia.
Article publicat a “La Vanguardia” el 07/06/2005 per Rosa Maria Piñol
Reeditados los relatos de Vallmitjana sobre los gitanos
Juli Vallmitjana (1873-1937) ha sido uno de los principales retratistas literarios de los marginados sociales y, en especial, de los gitanos de la Barcelona de principios del siglo XX, los egiptians o bohemians. Una de las mejores muestras de la precisión con que describió sus costumbres y reprodujo su lenguaje son los relatos reunidos en el libro De la raça que es perd, obra que no se reeditaba desde su publicación, en 1917, y que ahora han rescatado, al alimón, el poeta Enric Casasses, el crítico Julià Guillamon y el editor Josep Cots en su sello Edicions de 1984. El libro -con el que esta editorial prosigue la recuperación de Vallmitjana, iniciada con La Xava y De la ciutat vella, y que proseguirá en otoño con la edición de su teatro completo- es un homenaje a la raza gitana y un equivalente literario del cinéma vérité,según Casasses, editor filológico del texto. Autor también de exitosas obras teatrales sobre los gitanos, Vallmitjana construía sus historias basándose “no en fantasías literarias, sino en el contacto personal y la observación directa”, explicó Guillamon, que ha reconstruido en el prólogo la cuasi desconocida biografía de Vallmitjana. __”Son relatos de un gran realismo -indicó-, piezas de mucha calidad que son hoy fuente de informaciones sobre costumbres y otros aspectos de la Barcelona de la época”. Nacido en una familia de artistas y él mismo platero -el libro se presentó ayer en el taller de joyas y platería de Gràcia que aún hoy regentan sus biznietas-, Vallmitjana se interesó pronto por los ambientes y personajes de los bajos fondos. Contribuyó a ello su inicial vocación pictórica, que le llevaba a acompañar a artistas de su generación como Mir, Canals o Nonell (de cuyo pincel surgieron algunos de los mejores retratos de gitanas) a los descampados del Poblenou, el Bogatell o el Camp de la Bota para pintar a las gentes de los suburbios, en los que Vallmitjana “hallaba una autenticidad” que en el fondo “no veía en los ambientes artísticos, cuyo espíritu mercantil criticaba”, explicó Guillamon. Aquella experiencia directa la reflejó después en sus obras, en las que describía tanto la miseria y el dolor de los gitanos como una suerte de “armonía universal” que advertía en todas sus actividades. Vallmitjana pudo realizar su inmersión en el mundo de la murrialla (como él solía definirlo) “gracias a la práctica del idioma caló”, anotó Casasses. Un argot del que dejó sabrosas muestras en los diálogos. Como esta frase del Penca en el cuento Un record de família: “Por Ondibé que os voy a marar; ya me lo penava el carlochí que érais de mala arate”.
Article publicat al diari “El País” el 27/01/04 per Enric Gomà
Sota Montjuïc. Criminalitat típica local
Fa 131 anys va néixer Juli Vallmitjana en un carrer desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. L’efemèride seria una bona ocasió perquè alguna de les múltiples institucions que es desviuen per la cultura catalana difongués una mica la seva obra. Alguna unció de dues o tres peces teatrals breus en algun teatre lliure, nacional o si més no ben enfocat. Alguna exposició sobre el món, la vida i els escrits d’en Vallmitjana. Alguna edició de narracions seves que costen de trobar, com “De la ciutat vella”. Mentre es decideixen, Arola Editors i Edicions de 1984 han publicat Sota Montjuïc. Criminalitat típica local, una novel·la i un assaig sobre els baixos fons de la ciutat. Si per algú Vallmitjana és un autor desconegut, és perquè no ha llegit La Xava, una altra novel·la enlluernadora d’ell que va sortir en edició d’Enric Casasses (Edicions de 1984, 2003). Tant és començar per La Xava com per Sota Montjuïc, totes dues són extraordinàries, això és, rares, sorprenents, úniques. “Forma, demanen els buits de cervell; forma, demanen els ineptes fracassats per inèrcia cerebral. ¿Què els quedaria en aquests si no fos allò que ells en diuen forma? Són com un tros d’arbre corcat que per entre ses fibres no hi passa saó”. Són paraules d’en Vallmitjana en contra dels joves noucentistes que el 1906 es començaven a obrir pas, molts d’ells cap a algun càrrec de la Diputació. En Vallmitjana, argenter i per tant menestral, és un autor cantellut, indòcil, allunyat dels passadissos del poder, que retrata amb mà mestra el món de la Barcelona misèrrima del tombant de segle, putes, pobres, mangants i gitanos. Sobre els gitanos, és remarcable que en el dibuix que en traça no s’hi trobin gairebé rastres de “flamenquisme, toreria ni castissisme de cafè concert”, com bé escriu Francesc Curet. No són gitanos passats per La Criolla. Tots els ambients retratats per en Vallmitjana destil·len veritat, perquè va trepitjar els barris suburbials, tavernes, bordells, les coves del Morrot on s’hi aplegava la murrialla de Barcelona, acompanyat per algun valent, per si algú li volgués lilar el parluco o bé adinyar caix. D’ells va aprendre un català fresc, suburbial, maliciós, xulesc, tot un argot encriptat d’uns individus que “no s’espontanegen amb aquell que no parla com ells”, perquè els civils o els guàrdies no els entenguessin. Sota Montjuïc (1908) i La Xava (1910) s’acostumen a considerar unes novel·les desmanegades, una mera successió de quadres de (mals) costums, una desestructura que els estudiosos solen retreure a en Vallmitjana com un peu coix de la seva narrativa. Però només poder assistir com a convidat de pedra al casament d’en Tarregada, al bany a Can Tunis amb pluja daurada inclosa, al qüento fallit en un casalot de Sarrià, ens rescabala de qualsevol retret. En Vallmitjana retrata en tot moment l’amargor i la melancolia dels miserables, unides a un esperit de gresca i droperia que és d’agrair. No pas pobrets i alegrets, sinó, d’una manera o una altra, lliures. Criminalitat típica local (1910), que completa el volum, és una conferència que ens esbossa una descripció de la gent de mal viure i els seus qüentos —això és, arts de robar: anar pel brinca, pel gaspà, pel suenyo—, on deixa veure la seva ànsia regeneradora dels, com ell els anomena, individus viciosos i depravats, en una actitud a cavall de la indignació i la pietat. “Allí, en aquelles mines de misèria, hi falten les exploracions de la civilisació”. Segons en Vallmitjana, a la gent de la vida de llavors, que així s’anomenaven els lladres i les putes, els entusiasmava “el cinematògraf, quan projecta pel·lícules de crims i robos” i les seves lectures predilectes eren “descripcions de robos i assassinats”.Per tant, més d’un valent devia llegir el mateix Vallmitjana. Sabia què tenia entre mans.
Article publicat al diari “Avui” el 13/01/05 per Roger Costa-Pau
Juli Vallmitjana: recuperant l’escriptor
Ultra els valors globals literaris i de fecunditat en general en el camp de la llengua, l’obra narrativa i dramàtica de Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873- 1937) ensenya unes particularitats sorprenents en la seva gènesi i, lògicament, en el seu posterior desplegament: Vallmitjana és el narrador per excel·lència del món dels gitanos i dels baixos fons de la Barcelona -creixent i desplomada alhora- de la primeria del segle XX. I ben cert que ho és des del posicionament actiu -i sobretot conscient- d’una mirada carregada d’intencions antropològiques; cada cop més allunyada del costumisme d’arrel tradicionalista heretat del vuit-cents i cada volta més pròxima a les apostes noves de la narrativa modernista de les característiques, per exemple, per més que divergents en el fons, d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas. És veritat que traspua un tradicionalisme de preferència per al dibuix descriptiu de la realitat en el primer Vallmitjana, en l’autor de les primeres narracions d’abans del 1906 (de Coses vistes i coses imaginades i de Fent memòria), però cal fer notar també que ben aviat es perfila el nou narrador, l’escriptor-observador que substitueix de manera definitiva la mirada poc més poc menys idealitzant per una mirada humana, implicada, que en la seva incisió procura abastar el nombre màxim de dimensions i de magnituds; això passa a partir de la seva primera novel·la -De la ciutat vella, 1907- i culmina amb la present Sota Montjuïc (1908) i sobretot amb La Xava, apareguda per primer cop el 1910. El fet de descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d’hipocresia de la ciutadania reeïxida i benpensant, dugué Juli Vallmitjana al més clamorós dels silenciaments com a escriptor i com a intel·lectual. La circumstància no podia sinó agreujar-se quan començà a tractar el món, els costums i la realitat de la comunitat gitana. En aquest moment, a la hipocresia circumdant s’hi afegia la xenofòbia i el racisme. I estiguem segurs que, encara que en graus i perspectives diferents, això mateix succeiria -i succeeix- el dia d’avui. En efecte, en les pàgines de Sota Montjuïc el lector descobrirà costums ancestrals dels gitanos, expressions i certes curiositats, però sobretot serà sabedor d’un paisatge humà, particular i divers com tots els paisatges humans del món, que no disposa de formes ni de mitjans per esquivar la tragèdia a tots els seus efectes. Un paisatge en què l’amistat, la família i la fraternitat hi són intrínseques i que s’hi manifesten un i altre cop a través dels persontages, però que a la vegada alimenta la sang, l’odi i l’assassinat: un paisatge abominable, en definitiva… Però al capdavall, aquesta és una de les direccions reflexives que activa la lectura de Sota Montjuïc: per què encara la tragèdia, per què encara l’isolament? Sota Montjuïc és, en aquest ordre de coses, un document valuosíssim per al tragí de la història recent d’una ciutat que avui és olímpica, és turística i és forumera, però que continua flàccida a l’hora d’encarrilar progressos col·lectius i que continua agressiva en l’afermar-se a les dinàmiques de l’ocultament de cara a un únic benefici, perfectament indigerible, de l’opulència i el despit.
L”ALTRA MIRADA’
En el seu gruix de fondàries literàries i extraliteràries, el llibre remet a un gruix immens d’altre material d’il·lustració, literari, cinematogràfic i artístic en general dels seixantes ençà sobre, justament, aquesta expansió de l’altra mirada… I remetrà directament també a La Xava (serà lògic el contagi invers), i en tal cas no deixarem d’aconsellar la reedició a cura d’Enric Casasses, personalíssima, amb segell d’Edicions de 1984 i apareguda farà cosa d’un any. I qui diu a La Xava diu també a l’obra dramàtica disponible del nostre autor, així com a un nombre generós de treballs i articles de mans de Jordi Castellanos, d’Enric Gallén, de Júlia Sanmartín i de Plàcid Vidal, entre altres estudiosos, dels quals s’indica notícia detallada en les pàgines preliminars d’estudi introductori que signen Francesc Foguet i Albert Mestres.
Article publicat al diari “Avui” el 29/01/04 per Joan Riambau
La Barcelona amagada
Al peu de Montjuïc, el Marrà i el Pinxa, dos homes que pel més petit insult “se treien el ganivet”, s’enfronten a mort. “No tenien més remei que fer-se qui quedaria dels dos”. Així s’obre la novel·la La Xava, de Juli Vallmitjana, crònica colpidora de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX. Quan la va editar la llibreria L’Avenç de la Rambla de Catalunya el 1910, l’obra va ser durament criticada pels defensors de la moral i del bon mot. De la mateixa manera que la societat benpensant catalana va acollir fredament els quadres de gitanes que pintava Isidre Nonell -bon amic de Vallmitjana-, la literatura de l’escriptor, orfebre i pintor va ser considerada de mal gust per triar els seus protagonistes entre les classes populars més humils de la ciutat i adoptar el seu llenguatge: un català de carrer, ric en modismes, expressions argòtiques i salpebrat amb l’alegria verbal del caló dels gitanos barcelonins. Vallmitjana se cita en quatre ratlles en els manuals de literatura pel seu teatre, obres breus que traslladaven als escenaris escenes urbanes protagonitzades per gitanos i gent de mal viure, amb una oïda prodigiosa per recrear la parla dels seus personatges; es va aventurar també en el terreny de la novel·la amb La Xava i Sota Montjuïc, en un moment en què un bon nombre d’autors catalans defugien la narrativa, i existeix fins i tot un manuscrit, malauradament encara inèdit, d’un llibre de contes que enllestí poc abans de morir el 1937. Dècades més tard de la publicació de La Xava, el quadre La gitana, de Nonell -un d’aquells que havien estat considerats indignes de ser penjats a les parets d’un saló barceloní- es va vendre per 900.000 euros i la literatura de Vallmitjana, si bé no cotitza encara com l’obra del seu il·lustre amic, amplia incessantment un cercle d’admiradors que fins fa ben poc es podien comptar amb els dits d’una orella. L’actual publicació de La Xava n’és una prova i l’entusiasta pròleg d’Enric Casasses, que a més ha tingut cura de l’edició, ho corrobora. La Xava protagonista és una noieta, filla de la Gravada i el Botxinet, que com els seus pares s’ha de guanyar la vida com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se en bordells miserables l’una i robant l’altre, amagant-se en cambres miserables als terrats o en coves del Morrot. La gran habilitat de l’autor, però, és haver aconseguit defugir el determinisme que hauria pogut heretar de Narcís Oller o la temptació granguinyolesca que arribava de la veïna França i erigir el peu de Montjuïc i els seus habitants en un veritable univers literari. I, tanmateix, l’única proclama moral que es permet el narrador té lloc quan assisteix a l’abandó de les filles de la Gravada: “La gent honrada no surt de nits, perquè és l’hora que la misèria descobreix el vel de la vergonya. Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d’hora, et farà baixar la cara avergonyida”. Indignació política i social que acabarà per diluir-se en un utòpic redemptorisme moral. Malgrat les seves mancances narratives, més lligades a la pobresa de referents que a la gosadia de Vallmitjana, La Xava és una novel·la que encara sorprendrà els lectors. El seu autor, que s’havia posat a prova amb els pinzells, sap copsar amb mà de mestre les descripcions i els detalls de la rebolcada al llit de la Gravada i la Pepa, per exemple, destil·len una ferum de llençols bruts i cossos suats com només desprenen els quadres de Toulouse Lautrec. I broda el llenguatge en els diàlegs, frescos i creïbles, memòria d’un català que pocs altres escriptors van voler deixar escrit. L’actualitat de La Xava o del mateix Vallmitjana, malauradament, no és fruit tan sols del seu notable interès literari sinó del seu testimoni radical d’una Barcelona amagada durant massa temps, d’una literatura catalana arraconada des dels àmbits socials i acadèmics i d’una llengua silenciada. “Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot”, diu l’Hospici. “La tralla és xunga; no val una bul”, li respon el Morata. “Sí, però del parluco me n’adinyaran tres jalates”, conclou l’Hospici. Si us calen subtítols, no us amoïneu, ja que en Vallmitjana els va servir en l’edició original i els trobareu complementats per Casasses. I descobrireu perles de saviesa popular, dignes de dur estampades a la samarreta: “Dime con quién vas, que et diré quina hora és”. Com Nonell amb les seves gitanes, Vallmitjana va saber prescindir del traç d’angles rectes dels dibuixos de camp dels antropòlegs. A força de conviure amb els habitants del seu univers literari, se’ls va acabar fent seus. I els lladres, les putes i els mangants dels voltants de Santa Madrona se’ns presenten avui com uns altres senyors de Barcelona, aquells dels quals durant molt temps se’ns va voler negar l’existència. I aquesta és una de les altres grans virtuts de la novel·la de Vallmitjana: fer callar d’una vegada i per totes aquells que creuen que els que van pel descuit, les marcotes, els del topo, els sainistes, els que van pel timba i els del tirón han hagut de venir de fora a ensenyar-nos l’ofici. Remetent-nos només a les pàgines de Vallmitjana -sense recórrer als arxius policials-, sempre hi ha hagut catalans que han viscut de tots els qüentos i com diu un dels personatges de l’obra: “Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté”.
Article publicat al diari “Avui” el 29/01/04 per David Castillo
Final de la marginació
Poc ens imaginàvem els que ens vam reunir al primer Congrés Juli Vallmitjana al barri gitano de Gràcia que la marginació d’un dels autors més interessants del Modernisme es trencaria pocs mesos després amb l’edició al segell 1984 de La Xava, a càrrec d’Enric Casasses, i l’anuci imminent de publicació de Sota Montjuïc, que coeditaran 1984 i Arola a cura d’Albert Mestres i Francesc Foguet. Són els primers capítols d’una recuperació que afectarà altres llibres importants de l’escriptor, com ara les gairebé nou-centes pàgines d’obra teatral, els magnífics contes de gitanos de De la raça que es perd (1917), l’assaig Criminalitat típica local (1910) i la narració reflexiva sobre nens Com comencem a patir (1908). Allà a prop d’on es va celebrar el primer congrés, al carrer Astúries, encara es conserva el taller d’orfebreria d’un dels membres de la colla del safrà, company i interlocutor dels Nonell, Casas, Canals, Pitxot, Gual i Mir i animador de la cèlebre tertúlia modernista d’Els Quatre Gats. Els participants en les jornades esmentades sobre Vallmitjana, entre altres Julià Guillamon, Enric Casasses, Genís Cano, Gerard Horta i qui signa, no hem entès l’ostracisme d’un personatge fonamental per entendre la Barcelona popular del canvi de segle entre el XIX i el XX, home que va saber construir unes peces teatrals d’una gran força i unes novel·les i narracions tan imperfectes com extraordinàries, tant pel tema com per la construcció. Vallmitjana ens va parlar del barri Xino des de dins, mai com un turista o com un dels nombrosos escriptors de la zona alta que el van recrear a les seves obres. El nostre home es va avançar als Jean Genet, Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Henry Miller, Josep Maria de Sagarra, André Pieyre de Mandiargues o Juan Goytisolo i va oferir un retrat precís dels món dels xulos, dels pobres, de les prostitutes, dels malalts, dels drapaires i dels lladres al costat de la gent del barri, de les famílies i dels gitanos, tant dels del Raval com dels de Can Tunis, de Montjuïc, de Gràcia, d’Hostafrancs, del carrer de la Cera i de les platges del Poblenou i de la Barceloneta. Entre els admiradors d’aquest potent narrador i dramaturg, sempre s’ha discutit sobre la versemblança de l’argot utilitzat. Uns qüestionen que determinades paraules són lluny del caló, però cal assumir que, per exemple, els companys del Tarregada -protagonista de Sota Montjuïc i de moltes peces teatrals- resulten exponents autèntics de la millor picaresca i parlen en un llenguatge, una germania que agafa mots dels gitanos i de tota la fauna que vagarejava amunt i avall per la Barcelona més marginal. A la introducció de De la raça que es perd, ja explicava que “tant en el caló dels gitanos catalans i castellans com en l’argot de la murrialla, hem preferit habituar-nos a la parla viscuda (…), quedar-nos amb el punt de vista pintoresc, ja fent-ne teatre, novel·les…”. Els antiherois de Vallmitjana són les gitanes retratades per Isidre Nonell, amb la mateixa força i caràcter, amb la mateixa debilitat, éssers vulnerables que van ser destruïts en el seu temps i que han estat injustament baquetejats per la història i per uns filòlegs que amb prou feines li dediquen quatre línies quan figura que són els especialistes màxims sobre determinats períodes. Vallmitjana i altres oblidats de la llarga llista, com Plàcid Vidal -que el va evocar magistralment a Els singulars anecdòtics- i Pere Coromines, pertanyen a una generació que cal revisar amb atenció, on podem descobrir una part fonamental de la nostra literatura bandejada, de la nostra ciutat enterrada. Només amb l’escena inicial de Sota Montjuïc, en què es reprodueix un àpat manicomial entre els amics del Tarregada, ja tindria prou per recordar-lo al costat d’altres mestres d’aquesta literatura entre picaresca i grotesca que tants bons resultats ha donat a la literatura centre-europea i a la russa. Penso en Jo he servit el rei d’Anglaterra, de Bohumil Hrabal, i en Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, escrites dècades després de les narracions, els contes i les peces teatrals de Vallmitjana. Resulta simptomàtic que els lectors d’aquest autor modernista haguéssim de trobar les primeres edicions de La Xava, de Sota Montjuïc i de La raça que es perd a llibreries de vell o als drapaires després de tants anys de normalització i de teòriques polítiques culturals nacionalistes i progressistes dels governs que hem patit en els àmbits local, autonòmic i estatal. Perquè cal no oblidar que a l’Estat se li hauria d’exigir respecte i, com a mínim, igualtat de tracte amb el castellà. La nostra literatura i gran part de la nostra tradició roman soterrada sota la pols de la desídia i de la ignorància. Les borratxeres de la Xava o l’excursió nocturna del Tarregada, els seus amics i dues prostitutes cap a la platja de Can Tunis rescaten la força d’una picaresca, que el sentit de l’humor de l’autor s’encarrega d’amanir. També les reflexions de tipus moral reflecteixen una certa vocació regeneracionista que incrementa encara més l’absurditat de les situacions descrites i realcen el patetisme. Crec que el vigor teatral de Vallmitjana incideix en les escenificacions de les novel·les i en uns diàlegs farcits d’argot. A Criminalitat típica local fins i tot publica una mena de diccionari de lladregots i de gent de la mala vida. Potser li va faltar un editor com Joan Sales per arrodonir tècnicament una històries hilarants, plenes de vida, que funcionen perfectament amb els seus defectes. Nascut el 1873 i mort el 1927, argenter del barri de Gràcia, pintor i escriptor en tots els gèneres, crec que hauria de ser col·locat entre els nostres clàssics.