Documentació
Article publicat a “El Periódico” el 25/04/03 per Vicenç Pagès Jordà
Nostalgia lúdica
Homeless significa sin techo , pero home les se refiere al drama humano que arrastra la gente sin hogar. El título del libro de cuentos de Pau Vidal (Barcelona, 1967) insinúa también una voluntad juguetona –más concretamente, verbívora– al encarar el pasado; sin excluir el dramatismo, ya que la mayoría de homeless han tenido un techo y lo han perdido. Este volumen de cuentos, que ha obtenido el último premio Documenta, tiene la particularidad de mezclar la arqueología con la literatura y de unirlo todo con dosis razonables de humor. Estos relatos –primera incursión del autor en la narrativa– son una aproximación a una Barcelona que ya no existe, la que se ha extendido a cada lado de la Rambla con nombres como Barrio Chino, Raval o Distrito Quinto, que agoniza desde 1939, que entró en coma con los Juegos Olímpicos del 92 y que ha recibido el tiro de gracia con las últimas avalanchas migratorias. Vidal ha escogido media docena de edificios, actualmente derribados, y los ha devuelto a la vida con este libro no exento de nostalgia. Para hacer renacer estos lugares hoy inexistentes, Vidal ha convocado a personajes que vivieron en ellos y les ha cedido la palabra para que los expliquen desde dentro, es decir, no desde el periodismo (oficio del autor, junto con la traducción), sino desde la literatura. El lector no viaja al pasado, sino que se instala en él gracias al vivísimo lenguaje oral de los personajes. En este sentido, la aportación de Vidal a la literatura costumbrista –entendida en sentido positivo– no es sólo valiosa en sí misma, sino que resulta perfectamente adecuada a sus fines. El libro ofrece un catálogo de estilos que incluye el soliloquio, el diálogo, el dietario y el informe. El dominio se convierte en virtuosismo en el texto que cierra el libro, más de 300 versos rimados de diálogo entre un chiringuito y un tinglado, que actualizan el diálogo entre campanarios con el que Jacint Verdaguer da fin a su Canigó . La ficción permite a Vidal pasearse por el pretérito imperfecto de Barcelona con una ligereza que no excluye los conflictos: hay referencias a la huelga de la histórica empresa eléctrica La Canadenca y al líder sindicalista Salvador Seguí, El Noi del Sucre , pero también anécdotas sobre los últimos alcaldes de la ciudad y una visión particularmente negativa de la reconstrucción del Liceu. En algunos casos, el exceso de documentación lastra la trama. En otros, la acción transcurre a trompicones, en derivas inverosímiles. Sin embargo, la fuerza del lenguaje no decae en ningún momento. La expropiación y el desalojo son los fundamentos de la Barcelona de hoy en día. Los prostíbulos se convierten en centros sanitarios y los cabarets dan cobijo a los policías. Pero los espectros no han abandonado sus posesiones. El cuento más largo del volumen, El fantasma de l’òpera , recuerda precisamente que el pasado puede reaparecer en el momento más inoportuno.
Article publicat al diari “Avui” el 17/04/03 per David Castillo
Seguint la ruta de Juli Vallmitjana
Després d’haver llegit les agòniques desventures del protagonista autobiogràfic de la novel·la Diari del lladre , de Jean Genet, que es desgastava pidolant, bevent o perseguint el seu amor pels pitjors carrers del Barri Xino, vaig trigar uns anys a recuperar el desaparegut carrer Migdia, en què l’oblidat Tarregada, antiheroi de la novel·la Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana i originari d’aquell carrer, es complicava la vida amunt i avall entre el terrorífic carrer Cid -només ha resistit un tros a tocar al Peracamps- i el carrer Trencaclaus -nom popular d’Arc del Teatre, també parcialment destruït-. L’imaginari de la zona més dura ha donat algunes de les joies que els narradors barcelonins han convertit en art, des de Vida privada de Sagarra fins a El marge de Pieyre de Mandiargues. Entremig i més enllà, un llarg etcètera han convertit aquest barri amb mala reputació, però ben popular, en el més important centre literari de la Península. Poc romàntica, la piqueta comandada per buròcrates socialistes -amb mentalitat pragmàtica i amb desig de destruir per construir- va deformar aquell paisatge amb unes bones punyalades continuadores de la feina dels avions franquistes. L’oposició a la destrucció sistemàtica no ha estat en va. Com lluitar contra l’imperi immobiliari, que tant agrada als nostres polítics? La resposta la podem trobar en llibres com Homeless , en què l’inquiet periodista del diari “El País” Pau Vidal reconstrueix en una col·lecció de contes els paisatges de racons del Xino, de la Ribera, d’Escudellers i de la Barceloneta, barris que no quadren en la Barcelona dels senyors Clos i Casas. Vidal recupera un anecdotari ben sucós i es capbussa en històries que ha fet ressuscitar de llibres imprescindibles com el Barcelona de nit , de Sebastià Gasch, i Historia y leyenda del Barrio Chino , de Paco Villar. Vidal fa moure les seves criatures dins d’una escenificació que sovint esdevé un diorama, com passava en les novel·les de Vallmitjana, especialment Sota Montjuïc i La xava , que tenien el toc teatral i costumista hereu de la dramatúrgia de l’escriptor modernista. La recuperació de l’imaginari, dels bars, dels cabarets, de la gent del carrer, de les botigues de gomas y lavajes , de les pensions i d’infinitat de raconets de la Barcelona històrica són reviscuts per Vidal en unes narracions que combinen la documentació amb les històries orals. Per aquest motiu, els diàlegs tenen un paper determinant davant de la descripció i la narració. Perquè la història pugui fluir amb comoditat, el narrador busca una prosa senzilla, que llisqui bé i amb uns registres que es mouen entre els col·loquialismes i l’estàndard, sense oblidar fins i tot el valencià que utilitza algun dels personatges. Potser l’únic inconvenient apareix en certs desequilibris motivats pel desig d’explicar massa coses, per un excés d’informació. Aquest petit segrest de l’atenció del lector no contradiu el talent per haver retrobat la mina que tants escriptors d’aquí i internacionals havien explotat. Vidal s’obre pas en la nova narrativa catalana abandonant els retrats asèptics sobre l’actualitat més freda i l’autisme impersonal dels que copien per oferir un fresc ben viu sobre la decadència d’un barri que no va ser reconstruït i ampliat com el Liceu sinó que el seu destí va ser l’enderroc. Precisament del Liceu n’extreu Vidal el relat més extens del volum, ple d’enginy i amb la tècnica del dietari. Homeless acaba amb uns divertits versos satírics sobre el final dels Banys Orientals, dels xiringuitos de la Barceloneta i altres proeses dels alcaldes que van de Porcioles fins a l’empatx urbanístico-socialístico. El filó que ha trobat el narrador i periodista demostra la seva sensibilitat, que no es rendeix a la política de fets consumats de l’Ajuntament i que ens ofereix una mirada amable i tendra d’uns barris populars condemnats a mort amb l’excusa d’una concepció antiquada de l’higienisme. La mirada de Vidal és, així mateix, important a banda del fet exclusivament literari perquè demostra que les noves generacions d’artistes i escriptors salvaran les restes del barri perquè han sabut atrinxerar-se i fer-lo seu. No crec que sigui el seu Beirut sinó que llibres com Homeless constaten que la ciutat encara és viva, que les parts noves difícilment heretaran l’imaginari i que alcaldes i altres polítics passaran mentre la literatura es perpetuarà. Les pròximes i necessàries reedicions de les novel·les de Vallmitjana complementaran la lectura d’aquest interessant i sentit Homeless.
Article pubicat al diari ”Avui” el 22/11/02 per Thaïs Gutiérrez
Un recull de contes de Pau Vidal sobre Ciutat Vella, premi Documenta
Amb el rerefons dels canvis de Ciutat Vella, Pau Vidal ha construït un llibre de sis relats sobre aquest barri, la ciutat, les persones i com els canvis “estan convertint Barcelona en un parc temàtic”. El periodista i escriptor Pau Vidal viu des de fa quinze anys al Raval, aquest microcosmos dins de Ciutat Vella que abans era conegut com a Barri Xino; ha estat durant aquest temps testimoni de les transformacions urbanístiques que ha viscut el barri. A través d’aquesta mirada privilegiada, Vidal ha escrit un llibre de denúncia contra la política urbanística de l’Ajuntament,”que està convertint, cada dia més, la ciutat en un parc temàtic”, i que està provocant “que quan surts de casa al matí et trobes un edifici menys que el dia anterior,i així successivament”.
El llibre, presentat sota el títol d’Home les, ha guanyat el premi Documenta, que atorguen editorial Empúries i la llibreria Documenta i que està dotat amb 7.000 euros. Bernat Puigtobella, membre del jurat, va ressaltar ahir que la decisió havia estat unànime i que el jurat havia valorat sobretot l’interès que té el llibre de Vidal pel fet que “parla d’un món que desapareix a través de personatges que poblaven aquest lloc”, i d’aquesta manera “fa una crítica al sistema de poder davant del qual l’home està indefens”.
Home les està format per sis narracions, cada una dedicada a un edifici desaparegut del mapa de la ciutat, des de l’antic Liceu fins a un bar anomenat “Pay-Pay”, i que tenen en comú el buit que han deixat al ser destruïts “per la pressió d’interessos econòmics”, ja que, segons l’autor, “els únics beneficiats d’aquests canvis són els polítics i a sobre ens volen vendre la moto que ens beneficien a tots”.
D’altra banda, Vidal ha dut a terme un exhaustiu procés de documentació per escriure les històries, que passa, tal com explica ell mateix, “per hemeroteques i arxius i alhora cues al mercat i a les botigues del barri per escoltar les històries que hi explica la gent”.
Article publicat a “La Vanguardia” el 22/11/02 per Rosa Maria Piñol
Seis relatos de la “destrucción” de Ciutat Vella dan a Pau Vidal el Documenta
Seis narraciones de “denuncia y pataleo” contra la reciente reforma urbanística de Ciutat Vella forman la obra Home les, con la que el periodista y escritor Pau Vidal (Barcelona, 1967) acaba de ganar el premio Documenta, convocado por la librería del mismo nombre y el Grup 62 y dotado con 7.000 euros. El libro será publicado por Empúries el próximo abril.
Vidal, residente en Ciutat Vella, es muy crítico con los cambios que ha sufrido el barrio, convertido, en su opinión, “en un parque temático de deficiente arquitectura y sin rastro del tejido urbano anterior”. El autor ambienta cada uno de sus cuentos en un edificio de los que se han derribado en la reforma: un chiringuito y un tinglado de la Barceloneta; varias fincas contiguas al Liceu; el Chalet del Moro, un antiguo burdel hoy sustituido por un CAP; o el local Barcelona de Noche, en cuyo solar hoy se levanta una comisaría.
Otro de los cuentos está centrado en el desaparecido bar “Pay-Pay”, en la calle Sant Pau, cuyo edificio es también el que utilizó Guerín en su filme “En construcción”. “Mi abuelo tenía una farmacia al lado del Pay-Pay y solía frecuentarlo. Ello me sugirió la idea de recrear aquel edificio”, explica Vidal. El título del libro, que significa “hombre herido” o “dañado”, juega con el anglicismo “homeless” o persona sin casa, una figura que transita por todos estos cuentos de Pau Vidal.