Biografia
Nicole Brossard va néixer en 1943 a Montréal, on segueix residint actualment. La seva obra, iniciada en 1965, comprèn una trentena de títols repartits entre la poesia, l’assaig i la novel·la. Els seus llibres, traduïts a l’anglès, alemany, espanyol, italià i neerlandès, li han valgut una reputació internacional. Ha obtingut els principals premis literaris del seu país i pertany a l’Acadèmia de Lletres de Quebec.
“Barcelona” dins Barcelona. 60 poemes des de la ciutat
Article publicat al diari “Avui” el 14707705 per Miquel Tuneu
La carn es fa verb
El llibre Instal·lacions, de Nicole Brossard (Mont-real, 1934), editat per Jardins de Samarcanda i Eumo Editorial, ens fa conèixer, en traducció d’Antoni Clapés, una veu sòlida de personalitat molt forta. És la veu d’una dona orgullosa de ser-ho, desinhibida i lúcida. Ella mateixa explica, en una introductòria Nota a l’edició catalana, el perquè d’aquest llibre: “Vaig començar aquest llibre amb la intenció de crear poemes com instal·lacions de sentit… Volia que cada poema fos concebut com una instal·lació d’art visual, és a dir, que es pogués circular entorn del poema i aferrar-lo des d’angles diferents”. Així doncs, l’autora no privilegia cap lectura concreta. Des del nostre punt de vista, Brossard treballa amb dos, tres o quatre plans alhora, que s’interseccionen en cada poema; la lectura resultant és sempre desconcertant per les ruptures d’àmbit i de sentit a què obliga. El poema no es resol mai amb una idea o una imatge; la constant és que defuig sempre la paraula emergent, que deixa inconclusa la frase immediata, que esberla la imatge que s’imposa rossolant gairebé inadvertida, que traeix la idea que pressentíem. El poema L’oblit ho explicita: “La nit forma per si sola una generació / escriurem doncs amb algunes imatges / de menys, d’altres enmig nostre / massa vives, massa a prop / de la font / a penes tolerables com la febre / plànols bruscos que descarten l’ànima”. Segimon Serrallonga deia que no volia que els seus versos el portessin “a llocs morals inexistents”. D’una manera molt diferent, però amb la mateixa idea de fons, Brossard construeix el poema a base de “plànols bruscos” perquè escriu “amb algunes imatges de menys”, aquelles que sense adonar-nos-en ens arrosseguen al dir comú masculí, ocultador de la dona i del seu desig, de la seva mirada, pel llast patriarcal i androcèntric que arrosseguen: “Callar simplifica el sofriment / parlar no s’aplica pas de la mateixa manera / a les dones”. Voluntat, en fi, de trobar una manera de dir que no traeixi l’experiència verdadera o que no caigui en el lloc comú. En l’estil Brossard aquesta voluntat de sinceritat sembla portar-la a una escriptura gairebé surrealista pel brusc encavallat d’imatges, d’àmbits aparentment incompatibles, amb un referent gairebé sempre inevitable, el cos femení, la paraula femenina i la manera femenina i lesbiana d’habitar el món, d’instal·lar-s’hi físicament i poèticament. La poesia de Brossard es nodreix d’imatges sensuals, palpables, palpitants, que no defugen el que el cos té de carnal ni el desig que desperta: “Amora meva, escric per tal que em mostris / el teu sexe de bon grat / i el teu accent en les orelles / i el teu petit segell en la meva boca / per somiar la matèria i els seus llindars”. Però després de llegir alguns poemes sorgeix el dubte de quins plaers està parlant l’autora, dels dels cossos o dels de la paraula que els diu, que els fa un lloc en l’imaginari del món (masculí i femení); i dubtem d’on procedeix la metàfora i cap a on es dirigeix… En Brossard les imatges no semblen provenir del somni ni del somieig, ni de les deus profundes del psiquisme, sinó de les figures elementals, clares, diürnes i franques que dibuixen els cossos nus en l’amor, i de la plasticitat del verb. Es troben en el punt mig entre el verb i la carn, en el punt que el verb espiritualitza la carn. Però sempre queda lluny, sempre hi ha una distància insalvable entre el verb i la carn, i és en aquest espai buit, en aquest espai impossible en què es debat la poesia. Els mots s’avenen amb les ànimes, perquè les ànimes són com els mots dels poetes les dibuixen. Però quan els mots volen modelar els cossos, quan es volen fer carn, es fa evident un decalatge i es posa de manifest un vertigen, el de la poesia de Brossard. Llengua: “Perquè és amb la boca / la paraula com cavallets de fira / entorn el ventre / un flux de tendresa i de por / que dóna al verb ésser la seva desmesura / recto verso la paraula ho llepa tot”. Com el verb es fa carn, com la carn es fa verb; viure i estimar per poder escriure, i escriure per donar sentit a la vida i a l’amor, per investigar-ne els replecs i les ombres, aquest sembla ser el joc interminable de la poesia de Brossard, la roda incansable del sentit i la realitat. La realitat i el poema, entrellaçats en un perpetu joc amorós, són indestriables. Nicole Brossard estima les dones i estima les paraules, i se serveix de les unes per aconseguir les altres, però també de les altres per tornar a les unes. Relata un món que es retroalimenta, i en aquest anar i venir de la paraula a l’estimada i de l’estimada a la paraula s’obre la seva poesia feta de desig carnal i expressiu. Instal·lacions també és el gaudi de l’escriptura, un gaudi que es plasma en el poema i que es transmet al lector. Que l’autora ha gaudit en l’elaboració del llibre sembla incontrovertible i es respira a cada mot, a cada vers, a cada poema. Escriure és ja un plaer en si mateix i en aquest llibre trobem un cant continuat a l’escriptura com un plaer eròtic, sensual, femení, fins al punt que el lector masculí arriba a sentir-se fora de lloc pel fet d’haver accedit a la intimitat del joc lingüístic, metafòric i sensual fet d’imatges que configuren instal·lacions, jocs de sentit, jocs eròtics i cants a l’alegria de viure en femení i entre dones. Són molts els poemes del llibre en què el plaer d’escriure i el plaer del contacte dels cossos són metàfora l’un de l’altre, metàfores abraçades. Instal·lacions, doncs, en què la realitat és el poema; instal·lacions en què el poema és la realitat. L’autora no concep l’un sense l’altra. Obrir més perspectives. Una instal·lació és també el fet d’instal·lar-se en un lloc (“Ara mateix anar a viure en un poema / no és pas confondre amb exili o estada / ara mateix no puc / imaginar amb què s’assembla la vida”). Això obre encara més perspectives i ens aclareix la barreja entre vida física i vida lingüística, i sembla força versemblant que Brossard dóna preferència al poema com a àmbit en el qual la vida s’instal·la, en el qual la joia s’expressa; és la cultura vista com el lloc en què podem desempallegar-nos de l’arrelament i de l’origen. Façana: “De sobte les passions / s’allotgen en les metàfores / aparentment el millor punt de vista / per concloure / ara és en la pell”. En Brossard l’escriptura és gaudi, és alegria, és erotisme, és una carícia continuada i creativa, un joc sensual i un hàbitat en construcció permanent, una instal·lació lingüística que expressa la dona, un àmbit que acull una sexualitat lesbiana, una poesia que explora i construeix una realitat viscuda en femení. D’aquí el seu misteri, el seu atractiu i la seva frescor.
Entrevista publicada al diari “Avui” el 31/03/05 per Francesc Bombí Vilaseca
“Escrivim amb una memòria del plaer i del dolor inscrits al cos”
F.B.V. No sé si coneix la ‘Divisa’ de Maria Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”…
N.B. Conec Maria Mercè Marçal de referències, però no l’he llegida. Les dones estem obligades a reflexionar sobre la nostra vida, i en part m’hi sento identificada: sóc una dona i sóc de la nació quebequesa, una nació que vol conquerir la llibertat, però vinc d’una família de classe mitjana. Sóc conscient, malgrat això, i ho dic sovint, que sóc molt privilegiada per haver nascut al Quebec el 1943, a l’Amèrica del Nord. Mai a la història les dones havien tingut temps ni espai per a la paraula, un espai que elles han creat, però no havien tingut temps per existir, per parlar ni per escollir la seva manera de viure. No sé si això continuarà així gaire temps, perquè el món ha canviat molt des de l’11-S, i estem lluny de poder recuperar la llibertat que ens han pres.
F.B.V. Fins i tot quan han pogut parlar no han estat tingudes en compte, les dones…
N.B. Sí, evidentment. És gràcies al feminisme dels últims anys que dones importants com ara Virginia Woolf i Simone de Beauvoir han estat rescatades de l’oblit recent, com altres com ara Gertrude Stein, Djuna Barnes… El feminisme ha permès de fer reviure i viure les dones, com a mínim en els camps de la literatura, la pintura, la música, en tots els aspectes de la creació. Això és el que jo anomeno crear un espai, al seu voltant, en què elles puguin utilitzar les seves capacitats, siguin les que siguin. Les dones han estat privades d’aquest espai durant tota la història de la humanitat. Si cada dona s’aturés a pensar en la seva desgràcia estaria totalment deprimida, perquè és infinitament trist pensar que la humanitat s’ha privat de la meitat de la seva energia meravellosa.
F.B.V. Sovint quan es pensa en una escriptora el primer que es fa és mirar si és feminista i/o lesbiana…
N.B. Una escriptora és un subjecte que està en relació amb el món i que refusa que aquesta relació sigui mediatitzada per la mirada de l’home. Per això no m’estranya que moltes lesbianes siguin escriptores, però puc entendre també que per escriure una dona ha de ser un subjecte que es doni confiança, s’ha de legitimar a si mateixa. Si per les circumstàncies històriques a més és legitimada per d’altres dones, llavors disposa d’una energia fantàstica per a la creació. És una energia de la qual els homes s’han beneficiat sempre, perquè és un fill que retorna l’herència cultural, podrà donar sentir a la tradició o rebel·lar-s’hi, però serà compensat ja sigui com a revolucionari o com a continuador de la tradició. Les filles, però, són sempre marginades, les dones estan al marge. Jo crec que és una posició teòricament interessant, perquè tot i que a la vida real és molt difícil, permet d’observar i comprendre com funciona el patriarcat. Dins aquesta marginalitat pot també renovar-se el pensament. És a dir que gràcies a aquesta marginalitat poden sorgir unes preguntes i noves propostes.
F.B.V. “Escric amb el cos”, deia Lispector. Vostè també utilitza el cos com a símbol…
N.B. Sempre escrivim amb el cos. Hi ha un cos masculí, un de femení, un de gai, un de lèsbic… Jo crec que escric amb un cos lèsbic; el femení hi és, és una evidència que en realitat no crec que hagi cultivat mai. El cos lèsbic permet de renovar l’imaginari amorós, preguntar-se què és una dona, etcètera. Parlo sovint de l’escriptura del cos perquè crec que escrivim amb una memòria del plaer i del dolor inscrits al cos, certament. Sovint dic que tinc més aviat poca imaginació, però que el meu cos i la meva llengua sí que en tenen molta.
F.B.V. ¿La sensibilitat de la dona és més apta per a l’escriptura, com sovint es diu?
N.B. No. Hi ha una sensibilitat, o masculina o femenina, però és l’entorn el que limita la sensibilitat i la censura. Quan l’ambient no censura la sensibilitat, aquesta s’inscriu en un cos sexuat a través del gènere o a través d’una gran singularitat. Aquesta és la meravella de la literatura, que hi ha elements que es poden agrupar pel gènere, però també n’hi ha que el transcendeixen. Existeix un clixé del femení, que és la dona amorosa, dolça, que estima la vida i transmet l’amor a la vida… Però Clarice Lispector ja deia: “Sóc suau però la meva forma de viure és ferotge”. Jo sóc una dona del present, escric amb la tensió i la febre del present. La tensió és més gran si hi ha riure o còlera, però quan escric poesia intento mantenir l’equilibri.
F.B.V. Instal·lacions es va publicar el 1989. Avui encara és vàlid?
N.B. La meva poesia actual té una postura que sembla encara la mateixa de llavors, pel que fa al pensament, al plaer que trobo a barrejar amb els mots les idees i les emocions. Em sorprenc sovint quan veig que encara sóc molt a prop d’aquella forma d’escriptura. Cada llibre té una signatura, un estil, però hi ha una Nicole Brossard del 1989 que encara viu avui.
F.B.V. Què representa Instal·lacions dins la seva obra?
N.B. Quan el vaig escriure estava sorpresa per aquest tipus d’escriptura, que em semblava nova dins la meva obra. Mentre escrivia la meva intenció era que cada poema fos com una instal·lació d’art visual. El títol era molt important, perquè donava l’opció de contradir-lo; per exemple, al poema Fil de veu, al final faig que sigui un gran fil que permet de rebre les veus de les dones. La instal·lació era la idea original i després vaig afegir al títol del llibre Amb o sense pronoms, perquè crec que a la vida no sempre escollim el pronom que després utilitzem per escriure una novel·la o un recull de poemes. Vull remarcar que de vegades em sento obligada a utilitzar el jo; escric molt amb el nosaltres col·lectiu de les dones; també empro de vegades el tu, que permet una certa intimitat…, però sovint no podem controlar quin pronom estem utilitzant i realment és una pulsió, una energia del moment de la nostra existència que fa que donem confiança a un pronom o un altre per poder-nos expressar. Dins el conjunt de la meva obra, Instal·lacions representa un canvi després d’haver escrit uns quants reculls de poemes d’amor, és la filòsofa que reapareix. Hi ha una part de la meva poesia que té una dimensió filosòfica, m’encanta reflexionar. Altres poetes poden treballar més amb la metàfora, o produir moltes imatges… Jo creo una emoció i sensacions en el contrast i la reflexió que intento proposar. En poesia es pot creure que no cal reflexionar, però per mi és important reflexionar sobre l’emoció, perquè si hi ha gaire emoció no em sento còmoda dins el poema.
F.B.V. Vostè ha tocat tots els gèneres literaris, però sempre ha prevalgut la poesia, potser el gènere menys visible de tots…
N.B. Per mi la poesia és la manera privilegiada que tinc per expressar-me. Em defineixo, ara i abans, com a poeta, és a dir, amb una visió del món que no està mediatitzada per res més que el llenguatge. A la novel·la el món està mediatitzat pels personatges. La poesia sempre és el present, fins i tot si un treballa molt i molt de temps un poema. A la novel·la, el temps treballa amb nosaltres i, alhora, contra nosaltres; un sap quan començarà una novel·la i no quan l’acabarà, és un projecte llarg. En un poema sempre hi ha el present, quan l’escrius per primer cop o quan el treballes més. Un leitmotiv meu és que sóc una dona del present.
F.B.V. En poesia, cada paraula porta implícit el pes del temps, de la tradició, també…
N.B. Absolutament. Quan es llegeix es fonen els significats dins el temps, però quan s’escriu tot és més present. Els poetes són els que passen la memòria de la llengua, això també és cert.
F.B.V. Per què creu que la poesia és avui tan menystinguda?
N.B. No es llegeix poesia perquè desgraciadament ens ofereixen de consumir contínuament coses dolentes, estúpides i ridícules, i els joves es precipiten cap al consumisme. Crec, però, que si als joves els fessin llegir poesia els agradaria, perquè la poesia és una vibració de l’home. Inevitablement, quan els joves entren en contacte amb la poesia els emociona, també, perquè el llenguatge dóna plaer, ens fa riure, plorar, pot humiliar… Cada dia ens llevem amb dues coses: el nostre cos i les paraules. Per desgràcia hi ha un factor en contra de les paraules: el món on vivim, que és problemàtic. Jo em considero una dona del present, però alhora un problema actual és que avui només vivim el present, que s’ha tornat extremament superficial. És com si ja no tinguéssim memòria ni visió de futur, com si saltéssim de present a present.
F.B.V. ¿Dins les novetats, a les llibreries hi trobem més llibres dolents que llibres bons?
N.B. És una qüestió de màrqueting. De tota manera, entre els best sellers també es poden trobar obres interessants, és un misteri. Per exemple, fa uns anys, Italo Calvino va ser un best seller, com a mínim al Quebec, i és fascinant, com també Antonio Tabucchi. En la nostra cultura de la globalització un text en una llengua es difon en una altra, però hi ha una erosió de la diversitat en l’escriptura.
F.B.V. Fins fa poc, els grans noms de la poesia, com a mínim en les grans llengües, eren coneguts, hi havia una circulació d’idees poètiques, diferents corrents, mentre que ara sembla que no hi hagi comunicació horitzontal entre cultures, oi?
N.B. Hi ha una barrera creada per la llengua, estem limitats per la traducció. La majoria de la gent no coneix la literatura búlgara, ni l’eslovena. De vegades hi ha poetes que es troben i n’aprenen els uns dels altres.
F.B.V. Fins ara vostè mateixa no havia estat traduïda al català…
N.B. Perquè no coneixen la literatura quebequesa… Hi ha individus, singularitats que sorgeixen a la plaça pública. També és un deure dels escriptors parlar de la seva literatura: un autor quebequès ha de parlar de la seva literatura, perquè no són gaire traduïts, tot i que normalment un italià o un alemany presumeix que els grans noms de la seva literatura són coneguts… Més d’una vegada he dit que és molt frustrant, com a quebequesa, perquè tampoc podem parlar de grans veus com ara Gaston Miron i Anne Hébert, perquè els joves no els coneixen. Gaston Miron, però, deia que no hi ha literatures petites, sinó literatures desconegudes.
F.B.V. “En refregar-se contra els murs / del futur, la llengua es malmena una mica es protegeix / instintivament especula sobre l’harmonia”. Per què la llengua es protegeix contra el futur?
N.B. Els quebequesos tenim una llengua major, el francès, que és molt diferent de tenir i escriure en una llengua minoritària com per exemple el català. Al Quebec donem una importància particular a la llengua perquè és el nostre tresor estimat, sense ella nosaltres no existiríem, esdevindríem ciutadans, però sense l’imaginari, la memòria de la llengua, perdríem la nostra respiració, l’energia vital. Seguiríem vivint, però. Suposo que als catalans els passa el mateix. La llengua estableix vincles de solidaritat entre els individus d’una societat. Potser és per això que els joves són cada vegada més individualistes, perquè la idea de la llengua com a ciment, com a aglutinador, que permet a la gent de trobar-se, va camí de desaparèixer, en profit d’una sola llengua que seria l’anglès.
F.B.V. La seva obra beu de les avantguardes, però com definiria el seu estil?
N.B. Com a dona del present, escric per comprendre. També escric perquè sé que hi ha coses que només es poden dir amb l’acte d’escriure, que no es poden parlar ni pensar ni existir fins que són escrites, perquè l’escriptura fa alentir, i així permet entendre les frases estranyes i poden dividir-se en d’altres de cara a la lectura. Em defineixo com una exploradora, una rebel, transgressora, una curiosa.
F.B.V. ¿Encara queda espai per a la rebel·lió literària? Hi ha qui creu que ja s’ha fet tot…
N.B. Hi ha un sol espai per a la novetat: la virtualitat del llenguatge. Les permutacions són extremament nombroses, i conseqüentment l’única cosa que ens permet de continuar escrivint és que el llenguatge sempre és virtual, i això ens permet de dir “t’estimo”, “pateixo”, “sóc feliç”, “tinc por”… Gràcies a la capacitat de permutació del llenguatge es poden repetir aquestes frases mil·lenàries i creure que són noves.
F.B.V. Com escriu Nicole Brossard?
N.B. Intento escriure cada dia una mica, però en el món en què vivim és difícil. Viatgem sovint i alhora estem obligats a esforçar-nos a estar concentrats en el que ens sembla essencial, però és molt fàcil estar dispers.
F.B.V. ¿Es planteja els llibres com a unitat o en general tendeix al recull de poemes?
N.B. Instal·lacions és un projecte concebut com a projecte global i la majoria dels meus llibres tenen també una coherència interna, però en altres casos he treballat només amb poemes reunits sota un mateix títol.
F.B.V. Abans de descobrir que era lesbiana ja va escriure alguns llibres. ¿Aquell descobriment anul·la l’obra anterior? En renega?
N.B. L’escriptura va canviar. Després de saber que era lesbiana, les frases em són més arrodonides, l’alè, el ritme, ha canviat. Però qui va escriure aquells llibres sóc jo, encara, alhora l’escriptora zen, l’exploradora, l’amorosa, la rebel… L’única diferència és que el ritme i la respiració són diferents. Vaig començar a parlar de la pell, a captar el món per cada porus de la pell, i no només pel sexe i el cor… Va ser una transformació temàtica però sobretot formal.
L’avantguarda malva
Quan l’any 2002 la poeta quebequesa Nicole Brossard (Montreal, 1943) va participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona al Palau de la Música, no s’havia traduït cap dels seus llibres al català. Han calgut encara uns anys perquè es publiqués Instal·lacions. Amb i sense pronoms (Cafè Central), un dels llibres més traduïts de l’autora i que l’any 1989 va guanyar el premi de la fundació Des Forges. Brossard hi parteix d’un epígraf que li serveix per treballar una idea d’una manera molt plàstica alhora que s’apropa al pensament. Els orígens literaris estan en la investigació lligada a l’avantguarda literària, de manera que no sorprèn que els poemes juguin amb la puntuació i amb l’ambigüitat de significats, però alhora hi ha un fons de reivindicació de la dona i de la realitat homosexual de l’autora, que li serveix per reflexionar sobre la seva visió del món mediatitzada només pel llenguatge. Brossard és una de les figures destacades de l’avantguarda i del feminisme literaris al Quebec, amb una obra bastida sobre la poesia, gènere en què ha publicat gairebé una trentena de llibres, però que també fa incursions en la narrativa (Barroco al alba, El desierto malva) i l’assaig (La lettre aérienne) i, fins i tot, el cinema. Al castellà se n’han traduït diversos llibres, però només un a Espanya (Barroco al alba, Seix Barral, 1998). A l’Argentina s’hi va publicar El desierto malva (Joaquín Mortiz, 1997) i a Mèxic Instal·lacions (Universidad Nacional Autónoma, 1997). La poeta té una relació especial amb aquest dos països, però també té una relació especial amb Barcelona, ja que el 1992 va publicar a Mont-real en edició trilingüe francès-anglès-castellà La noche verde del parque del Laberinto, que neix de la impressió que li causà el Parc del Laberint d’Horta, en el qual es van celebrar unes jornades feministes.
http://epc.buffalo.edu/authors/brossard/
Nicole Brossard
http://felix.cyberscol.qc.ca/LQ/auteurB/brossa_n/brossard.html
Nicole Brossard