La incessant transformació urbanística que viu Barcelona –s’obre el Raval, es renova Santa Caterina, es prolonga la Diagonal, arriba l’AVE i el Moll de la Fusta muta permanentment– “sembla guiada”, va acusar Manuel Vázquez Montalbán fa 10 dies, “per un irremeiable impuls d’eliminar gairebé tot el que la va fer literària”. Vázquez Montalbán, convidat per l’Ajuntament de Barcelona a clausurar com a conferenciant de luxe el congrés Eurocities 2002, va denunciar, davant d’un auditori format per 33 alcaldes i desenes de regidors, que “potser és inevitable, ja que té una explicació higienista bastant clara, però, sense voler o volent, s’està destruint el que havia contribuït a crear l’imaginari de la ciutat”.
Set pares (o fills, segons com es miri) de la Barcelona literària, animats per EL PERIÓDICO, sumen la seva opinió a la de Vázquez Montalbán.
PABLO TUSSET
“Encara falta molt per tenir un alcalde ‘moreno'”
Va debutar en les lletres l’any passat amb Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, un mordaç recorregut pels carrers de Barcelona de la mà d’un home de trenta anys multimilionari, brut i gandul. Pablo Tusset sembla rendir-se a la inevitabilitat de la renovació urbanística: “Entenc que netejar sempre fa mandra, però tampoc no sóc partidari de conservar la merda per simple enyorança. Cada època té el seu paisatge urbà, i la Barcelona del Raval, amb aquella olor d’orins, s’ha acabat per sempre. En dues dècades, Catalunya s’ha convertit en un país de pijos, i lògicament la seva capital no té més remei que reflectir el canvi”. Tusset aventura fins i tot profecies plenes de nostàlgia: “Així són les coses: Gràcia es convertirà en el Greenwich Village barceloní i el Clot s’acabarà omplint de galeries d’art i restaurants amb encant”.
L’escriptor destaca els canvis demogràfics que s’han produït. “Hi comença a haver més color, però encara falta molt perquè arribem a tenir un alcalde moreno. El tindran abans a Madrid, sens dubte”.
CARLOS RUIZ ZAFÓN
“Barcelona es converteix en una ciutat fantasma”
Amb més de 50.000 exemplars venuts, La sombra del viento és la gran sorpresa literària de la temporada. La protagonitzen Daniel Sempere i el seu pare viudo, regents tots dos d’una llibreria de vell a la sòrdida Barcelona dels anys 50. Carlos Ruiz Zafón, que viu a Los Angeles, considera que el procés d’higienització no és res més que un eufemisme que amaga operacions d’especulació immobiliària, “que no només arrasen el passat literari de la ciutat, més romàntic que tangible, sinó un futur necessari i pràctic”.
“Barcelona –afirma amb contundència Ruiz Zafón– s’està convertint en una ciutat fantasma, amb desenes de milers de pisos buits en mans de pseudomàfies de l’especulació immobiliària, una ciutat decorat prohibitiva per als barcelonins i conte de la lletera financer per a paràsits encorbatats”.
Amb tot, la Barcelona que descriu La sombra del viento no es pot perdre “perquè és una elaboració literària, un ciclorama urbà que només existeix en la imaginació de l’autor i, amb sort, en la del lector”.