Biografia
Francesc Candel (Casas Altas. País Valencià, 1925). De molt petit la seva família es traslladà a Barcelona per buscar feina. Quan arribaren a Barcelona anaren a viure a les barraques de Montjuïc. Estudià al grup escolar Sant Ramon de Penyafort fins els catorze anys, i començà a treballar en diveros oficis. Sempre ha viscut en el que avui dia anomenem Zona Franca, cosa que li ha permès estar prop dels problemes dels immigrants dels quals ha fet matèria literària. És autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959). Ha escrit llibres d’assaig i reportatge. En destaquem el més important, Els altres catalans (1964), i llibres com Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L’any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins la coalició Entesa dels Catalans, fruit d’aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Ha col·laborat en la premsa: “Tele/Expréss”, “Serra d’Or”, “Avui” … Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i la La nova pobresa (1988).
Obra
Aquella infància esvaïda
Aquella infantesa esvaïda ens mostra la sensible personalitat de Celdoni, un nen de vuit o nou anys adaptat al seu poble primer, aspirant a trinxeraire de suburbi a la gran ciutrat després, que acaba retornant al poble innocent com abans però més desneganyat. El llibre s’estructura en dues parts i es divideix en quaranta-vuit capítols. La primera part comprèn des de capítol primer fins al divuitè; es narra la infantesa de Celdoni, nen orfe de pare, al poble i el casament de la seva mare amb el senyor Tomàs. La segona part, qua abarca des del capítol dinou fins al final, serà l’anada del nou matrimoni a la ciutat i la vida que hi menarà Celdoni: la colla dels amics i l’escola. El senyor Tomàs deixàrà plantada la mare de Celdoni i aquesta, junt amb el seu fill, retornaran al poble. L’autor a través dels ulls d’un nen ens fa veure la cara poc amable dels adults en un marc social concret. La veu narrativa es en primera persona. Richard és el nom del canari d’un pintor avantguardista que explica el drama d’amor que viu aquest artista i l’horrible desenllaç que aquell té davant de la impotent i engabiada presència de la pobra bèstia. La novel·la es divideix en onze capítols. La veu narrativa és en primera persona.
Els altres catalans
Els altres catalans és un estudi sociològic, un assaig sorgit durant els anys de creixement econòmic de Barcelona i que constituí una autèntica fita en el camp de la reflexió sobre la configuració social de la ciutat, transformada a causa del fenomen de la immigració procedent de les zones econòmicament més deprimides de l’Estat espanyol. Barcelona rebé una enorme quantita de nous ciutadans, uns nous catalans, “els altres”, però instal·lats en los suburbis de Can Tunis, Verdum o la Trinitat, aïllats de la població autòctona. No podien integrar-se en la societat catalana, un col·lectiu amb una identitat desdibuixada que l’Estat franquista perseguia ferotgement i programàtica. Davant d’aquest fenomen, l’autor, un immigrant més, relata en un estil que es mou entre l’assaig i el reportatge, ple de lirisme, la realita quotidiana amagada rera les fredes xifres que quantificaven el procés migratori i les seves conseqüències socioeconòmiques. Els andalusos, murcians, gallecs i extremenys viuen una realitat quotidiana desconnectada de la resta de la comunitat, que l’autor intentarà descriure a través d’una gran quantitat d’entrevistes. Malgrat que el nombre dels nous catalans sigui molt important, el 35, 40 o 50 % del total, no viuen ja en els seus llocs d’origen, ni tampoc plenament en el país que els ha acollit. Aquesta indefinició, lligada a la marginació econòmica i social dels immigrants actua negativament en contra seva. Per l’autor la integració amb la resta de la comunitat és l’única solució possible a la dura realita de l’aïllament i de la incomprensió. Més enllà de les rivalitats i incomprensions que sempre i en totes parts caracterizen els contactes entre comunitats humanes, el certés que catalans i immigrants es necessiten mútuament. Catalunya només pot contemplar el seu futur com a col·lectiu si resol l’aclimatació dels seus nous habitants, situant-los en un pla d’igualtat en tots els àmbits. Els nous catalans, lligats per residència en el devenir general de la societat catalana, només podran progressar en la mesura que col·laboren amb aquesta, no tan sols en l’aspecte econòmic, sinó en el cultural, social i polític. Aquest compromís entre uns i altres és per l’autor un fenomen habitual en la història. Succeí en diversos llocs i èpoques, sense anar més lluny en la pròpia Catalunya a principis de segle, quan un nombre important de nous catalans s’integrà en la col·lectivitat. L’escriptor no dibuixa un panorama idíl·lic de les relacions entre ambdues comunitats. L’autor entén perfectament el perill d’un enquistament crònic dels nouvinguts, i tem la possibilitat que les dues comunitats es tanquin en elles mateixes creient, els uns, que Catalunya s’acaba on ells viuen i, els altres, que Catalunya no ha de canviar de cap manera la seva fesomia. Candel afirma que els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la. Demana respecte per als immigrants, denominats despectivamente “xarnegos” per alguns catalans, respecto per l’amor i identificació que senten per la seva terra d’adopció malgrat no sàpiguen parlar català ni participin plenament del seu món. Denuncia les seves difícils condicions de vida, la vergonyant existència de las barraques, la segregació econòmica que pateixen, però sense responsabilitzar els seus patrons per la seva catalanitat, sinó per les seves pràctiques empresarials. El català com el “nou català” són dos realitats complementàries de la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta que estan condemnades a entendre’s. El temps ha donat la raó a l’autor.
El sant de la mare Margarida
El sant de la mare Margarida és una novel·la curta que té com escenari el qua abans es coneixia com a Can Tunis. L’autor ens narra la històriad’amor entre una monja de l’asil del Port i l’amo d’una drogueria, Santiago Campreciós, que malgrat ser republicà i revolucionari salvà la vida de quinze monges que regentaven l’asil, estableciment que acollia ancians, nens, pobres i discapacitats, de la persecució de la FAI. Y que años después, tras ser depurado por el franquismo, presidía la misa como si fuera el alcalde del barrio. L’amor entre el republicà i la superiora, la mare Margarida, és el canemàs en què Candel va teixint personatges i situacions d’un món que va ser i que no coneixeríem si no fos per ell. La història admet la digressió. La novel·la es contruïda a base d’un seguit d’escenes que fan salts temporals: l’escena en què les monges, refugiades a la clínica del Remei barcelonina, fingeixen que saben ballar per fer front a la denúncia que provocaria que les detinguessin si els milicians de la FAI descobrissin la superxeria, el recorregut pel túnel del “carrilet” -i les seves pintades-, la nevada del 62, la pastura en el descampat o la mala sort de l’embriac, que a la sortida del bar del Primitivo -i per veure-hi doble- es atropellat pel tren. De la història de la monja i del senyor Campreciós, basada en un fet real, se’n desprèn que les lleis del barri s’imposen a qualsevol elementor exterior
Documentació
Entrevista publicada a “El Pais” el 02/06/05 per Guillem Martínez
Candel, la tranversalitat
Paco Candel (Casas Altas, 1925) aquest mes fa 80 anys. El Col·legi de Periodistes ho commemora amb una exposició. D’altra banda, s’acaba de crear la Fundació Paco Candel —“això de la Fundació és un tema que em ve gran, però tothom s’ha animat a fer-la. La meva companya Joana està molt entusiasmada amb la idea. Espero que no em toqui treballar gaire”—, dedicada a temes de convivència i immigració. Es tracta d’una Fundació amb un patronat molt transversal —entre els nombrosos patrons hi ha l’expresident Jordi Pujol, el líder d’Esquerra Republicana Josep-Lluís Carod-Rovira, el sociòleg Salvador Cardús, l’escriptora Isabel- Clara Simó, el pintor Joan-Pere Viladecans i la regidora del PSC Imma Moraleda—. La transversalitat, l’aposta per una societat diversa i cohesionada, malgrat la seva fragilitat, és tal vegada el llegat de Paco Candel, un nen de dos anys que va venir a viure a Barcelona i va ocupar, amb la seva família, una barraca de Montjuïc, un escriptor amb més de 50 llibres publicats, un periodista que va ser l’autor d’un llibre, Els altres catalans —va per la divuitena edició—, que als anys seixanta es va convertir en la banda sonora de la transversalitat —“aquesta paraula tan rara, que poca gent sap el que vol dir”—, i un polític que omplia els pavellons d’esports al cinturó de Barcelona —“Benet i jo vam ser els senadors més votats a la història d’Espanya; mai no he tingut un èxit com aquell, je, je”—. Parlo amb ell sobre la seva Fundació, el seu patrimoni i les visions que té de l’actualitat i del futur. La trobada és a casa seva, on no para de sonar el telèfon i d’obrir-se i tancar la porta —“aquesta casa es de tócame, Roque”—.
Pregunta. El patronat de la Fundació que porta el seu nom està integrat per persones d’origen molt divers. És un patronat molt transversal, que dibuixa una societat transversal. ¿La transversalitat és la seva aportació al biòtop català?
Resposta. No ho crec. Però si tu ho dius. No sé, m’agradaria que tothom s’entengués, que no hi hagués violència. Però una cosa és el que desitjo i una altra el que hi ha.
P. Als seixanta, quan va aparèixer Els altres catalans, ¿li va costar vendre la moto de la transversalitat o ja estava venuda?
R. No vaig vendre res. Em vaig limitar a fer les coses com volia fer-les, i he estat ben admès a la societat, des dels intel·lectuals a la gent senzilla, a la gent treballadora. Però no crec que mai hagi dit gaires novetats. He dit que siguem respectuosos els uns amb els altres. Cap novetat. No tinc pretensions.
P¿Quan preveia altres futurs diferents a la cohesió social?
R. No era un estudiós, un científic, però m’adonava que hi havia una Catalunya que es podia dividir en dos, els que parlaven català i se sentien catalans, i els que no, els que havien vingut de fora i no se sentien catalans. Però sentir-se català o no, no era el que predicava. Amb aquestes filosofades, tan senzilles, vaig anar obrint forat en el sentiment general. Els altres catalans va tenir un èxit desmesurat. I allà hi explicava que els vinguts de fora també som catalans. No és només allò que deia Pujol que és català qui viu i treballa a Catalunya. També ho és qui està a l’atur. Si estàs aquí ets català, excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana.
P. Parlant de Pujol, l’expresident tenia molt interès en el tema del seu llibre, ¿no?
R. Mira, avui he dinat amb ell. És membre del patronat de la Fundació. Pujol em va oferir documentació pel llibre, sí. En aquells temps no hi havia gaire documentació sobre el tema. Hi havia un parell de llibres sobre la immigració dels murcians, als anys vint. I, pel que fos, no s’havia escrit res més. Va ser fàcil de fer el llibre, no hi havia gaires competidors. No esperava que fos un gran èxit. Era, de fet, un llibre d’encàrrec. El tenia al cap i els d’Edicions 62, que van tenir un gran èxit amb el primer llibre de l’editorial, Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, en van proposar un altre que es digués Nosaltres els immigrants. Se’m va encendre la llumeta. Havia fet un article que es deia Los otros catalanes, en una revista literària, que va tenir un èxit sense precedents. I vaig decidir fer Els altres catalans. Pensava que seria un llibre que no agradaria ni als catalans ni als nouvinguts. Però va agradar a tothom. Va sortir a l’abril de 1964 i, al cap de l’any, portava sis edicions. ¡En català!
P. La meva impressió és que Pujol sempre va tenir un interès especial i lucidesa davant del fet de la immigració. Abans de l’11-S, en una trobada sobre noves immigracions a Lisboa, va fer una definició colossal sobre la nova immigració: “La diferència entre ells i nosaltres és que ells tenen fe”.
R. A mi m’agradava el que deia Pujol de la immigració. I, el que deia jo, li agradava a ell. Va ser ell qui va venir a veure’m. Em va dir que s’havia assabentat que estava fent un llibre sobre el tema, em va oferir la bibliografia que ell tenia i no em va demanar res a canvi. També va venir un altre polític i, per cert, gran amic de Pujol, Joan Reventós. Em va oferir també documentació i 12.000 pessetes. “Jo i el meu grup tenim alguns cèntims perquè escriguis el llibre i no et distreguis”, em va dir. Ara Pujol, com jo, defensa uns altres immigrants, amb les seves religions, els seus tabús, però que acceptaran Catalunya.
P. Pujol, al poder, però, ¿va fabricar cohesió o ja la teníem fabricada d’abans?
R. Pujol, des que va començar a parlar en públic i a moure’s, es va adonar que el problema de la immigració o bé es resolia entre nosaltres o bé seria un escull. Això ho va entendre molt bé. Pujol és un home senzill, amb qui es pot parlar. Jo me l’he apreciat molt, com a Antoni Gutiérrez Díaz, López Raimundo o Joan Reventós.
P. Catalunya és l’únic cas de societat bilingüe no estructurada en comunitats ni amb un mapa de partits estructurat en comunitats. ¿Això és un cas únic o és una descripció falsa?
R. No ho tinc tan estudiat. Hi ha d’haver més casos. Ha costat molta feina, però. P. ¿Les institucions democràtiques confien massa en una cohesió social que existia abans de les institucions democràtiques?
R. Existia. Els ajuntaments s’han acoblat perquè anar contracorrent no produeix vots. Avui ningú no s’atreveix a criticar la gent de la immigració. La ciutadania, tot i que a vegades no li agradi, la va acceptant. I això que la immigració actual no s’assembla a l’anterior. Aquella era el 50%. La d’ara serà, avui, del 12%.
P. ¿La transversalitat aconseguida pot ser qüestionada per fets com ara la moció aprovada el dijous passat al Parlament on es vinculava la literatura catalana a criteris lingüístics més que a criteris territorials?
R. Jo tinc clar que la literatura catalana és la que s’escriu en català. Crec que els intel·lectuals, pel fet de ser-ho, són comprensius en aquest tema. Les relacions dels que escrivim en castellà i els que ho fan en català són molt fluïdes, i no crec que s’entelin. Jo sóc un escriptor castellà que se sent català. Si molesto a Catalunya, ho preguntaré. Si em diuen que sí, ja miraré d’expressar-me com pugui. No vull ser un obstacle per a la cultura catalana. No crec que ho sigui. És molt oberta. No sóc escriptor en català, però sóc escriptor català. Aquestes coses, però, m’importen un rave. Aquí les forces se’ns en van per la llengua. No ens hem de posar ferotges en aquest tema. És una mala postura.
P. Un altre exemple de manca de transversalitat: s’està parlant ara de la creació d’un partit constitucionalista i anticatalanista, un tipus de partit que no va aparèixer als setanta.
R. Mal fet. Els partits no són per a castellanoparlants o catalanoparlants. Han de projectar una essència social. M’importa més com volen governar que en quina llengua ho faran.
P. Tal i com està el pati, ¿s’imagina una Catalunya amb una, dos, tres, quatre comunitats lingüístiques?
R. No ho veig així. La tradició no ha estat mai aquesta.
P. ¿Percep un canvi real en la política social amb el tripartit?
R. De moment, sembla que són més les pretensions. No vull ficarme amb els polítics, i menys amb el tripartit, però ja sabem que els polítics es barallen, canvien… Ja s’espavilaran.
P. ¿Què veu més verossímil en el futur, una delegació d’escriptors catalans en llengua bereber a la Fira de Frankfurt o un president de la Generalitat que es digui Gómez?
R. Ara mateix tampoc no hi ha un president negre. Però el fet de ser negre no garanteix ser adequat. Aquestes coses no em treuen el son.
P. Als setanta la immigració va sortir al carrer per demanar l’Estatut. És poc probable que la nova immigració surti al carrer a defensar el nou Estatut. Catalunya era un encaix cívic per les immigracions, ¿ho continua sent?
R. De moment sembla que sí. Però això no vol dir que les coses no canviïn. Un article o un llibre en contra de la immigració no seria acceptat ni tindria èxit. Ara, tot això són suposicions.
P. Té 80 anys.Ha viscut des dels dos a Barcelona, primer a les barraques de Montjuïc. Ara viu a la Zona Franca, on hi porta més anys que la Seat. Ha vist una Expo, un Congrés Eucarístic, uns Jocs Olímpics i un Fòrum Eucarístic. ¿Què és el que no ha vist desaparèixer en tots aquests anys a la seva ciutat?
R. Barcelona és una ciutat cosmopolita. T’ho diu tothom quan ve. És una ciutat molt acollidora. Diuen. I a mi m’ho sembla. És cohesió social i ciutadana.
P. ¿Està content de la seva ciutat?
R. Sí, tot i que aquí pots fer articles que es diguin Barcelona la maca, i Barcelona la lletja. Hi trobes racons inhòspits, i coses maques. Això són coses dels Ajuntaments. Ara veurem si va creixent la immigració estrangera. Ja veurem com ho fa i com s’involucra en la societat.
Article publicat a “La Vanguardia” el 01/09/2003
Ciudadano Candel
Francisco Candel atraviesa un buen momento: la vida privada le va bien, acaba de publicar un nuevo libro, “Patatas calientes” “es el que hace 54”, precisa y pasado mañana recibirá la Medalla d’Or de la Generalitat. “Le pregunté al president Pujol si la medalla comportaba algún dinero, y me dijo que no. Mejor, pensé, que después se lleva la mayor parte Hacienda”, razona el escritor, que ha tenido más de un disgusto con la voracidad recaudadora. Ya le dice el gestor que no se disguste con Hacienda, porque “los pobres no podéis hacer nada”. La medalla, máximo galardón que otorga el Gobierno autonómico, es la número 18 de las que ha concedido a lo largo de la historia. Candel anda atareado con las memorias, que escribe para Edicions 62, la misma editorial que publicó hace 40 años “Els altres catalans”. Lleva escritos alrededor de 200 folios “primero a mano, luego a máquina de escribir convencional y finalmente con el ordenador” y sólo ha narrado hasta los 11 años de su vida. “Es que hubo la Guerra Civil”, aclara justificando que le salgan tan largas. A consecuencia del encargo de las memorias, ha dejado aparcada una vez más la novela “Piquete de ejecución”, que comenzó hace varios años. “Cada vez me noto más vago, con menos ganas de hacer nada. Y la verdad es que he trabajado mucho, pero no he tenido la sensación de que trabajaba. No sé si me explico.” A sus 78 años,Candel se encuentra bastante bien y sigue viviendo en el barrio de Port, adonde llegó de niño desde el pueblo natal de Casas Altas, en el valenciano Rincón de Ademuz. Para las memorias cuenta con un material valioso, las libretas donde ha ido apuntando notas, como si de un diario se tratase, desde 1946. “Una costumbre que cogí”, apostilla. Todavía rellena libretas con lo que le va ocurriendo, no cada día, pero sí a menudo. Al escritor lo conocen hasta las ratas. En el restaurante donde hablamos lo ha reconocido la familia del Mulato, un gitano del barrio, y nos invitan a tomar café y copa. Dice que cree poco en la gente, pero luego escribe en una dedicatoria que en alguna gente sí que cree, y mucho. Junto a “Patatas calientes”, Candel acaba de ver publicada la edición número 18 de su novela “Han matado un hombre, han roto un paisaje”. Uno piensa en la gran película que podría hacerse con ese material que narra la vida de un personaje marginal, el Grúa, en un Montjuïc que prácticamente ya no existe. “Bueno, algunas cosas del paisaje encontraríamos. También quedan retazos de Can Tunis y de Port, pero, Dios, ha cambiado todo tanto…” Si de “Han matado un hombre…” se han publicado 18 ediciones, de “Donde la ciudad cambia de nombre” se han llevado a cabo 24, y de Els altres catalans, también 18. El paisaje que sí ha desaparecido es el de Donde la ciudad…, el libro del éxito y del escándalo. El grupo de Casas Baratas Eduardo Aunós escenario de andanzas y trifulcas en el libro fue derribado, y en su lugar se levantan unos bloques mucho más dignos. El primer libro que publicó fue Hay una juventud que aguarda (1956), gracias al editor Josep Janés, persona cuyo nombre aún pronuncia Candel con veneración. “Es que era un gran editor y una gran persona”, defiende. Desde Donde la ciudad cambia de nombre ha ido viviendo Candel del oficio de escritor a trancas y barrancas, pagándose los autónomos “para recibir algo el día de mañana, vaya, el de hoy. Y también está la paga de ex senador. Pero ya se cuida Hacienda de rebajar cantidades”, comenta dolido. Francisco Candel recibirá la Medalla d’Or de manos de Jordi Pujol, a quien conoció cuando estaba escribiendo Els altres catalans . También mantuvo entonces contactos con Joan Reventós, socialista clandestino por aquellos años sesenta, que le espetó: “En nuestro grupo no tenemos demasiado dinero, pero algo podemos ayudar a tu investigación”. Y Candel evoca que le dio 12.000 pesetas. Pujol y Candel han mantenido siempre una buena relación, “aunque la verdad, sólo le he votado una vez,” sonríe el escritor poniendo cara de pillo. Nunca ha querido marchar de Port. Aún mantiene incluso un pequeño estudio donde ya no trabaja, porque prefiere hacerlo en casa. “Tengo tal cantidad de trastos que no sé dónde los pondría si hubiese de dejarlo.” Y aunque de tanto en tando suelta la muletilla de que no le gusta trabajar, añade que está metido también en la traducción al castellano de una de sus últimas novelas, El sant de la mare Margarida, un librito encantador que también transcurre durante la Guerra Civil en el barrio de Port. La primera entrevista que publiqué en mi vida fue con Francisco Candel, la hice para el semanario “Signo” en 1963, y encima tuve el atrevimiento de pedirle que viniese a hacer la crítica de una comedia que estrenaba. Y vino, y la hizo. Porque ya entonces Francisco Candel era, además de un gran escritor, un hombre bueno que creía en la gente, un biógrafo de barrios y vecinos que empezaron a existir para los papeles porque él narró sus peripecias, y de paso el mentor involuntario de una generación de periodistas que, gracias a él, aprendió que Barcelona no era sólo el Eixample, Ciutat Vella y la fiesta mayor de Gràcia. Esta mañana ha dejado listo otro folio de sus memorias este trabajador al que no le gusta trabajar… Ciudadano Candel Trabajador insatisfecho, recibe la medalla de oro de la Generalitat y prepara sus memorias
Article aparegut a “El Periódico de Catalunya”, el 20/04/00, per Arturo San Agustin
Candel, sempre Paco
Així, amb la corbata i la cartera que mostra la fotografia, s’armaven als anys 50 els escriptors conscienciats quan anaven a les barraques de Riera Comtal, habitades per gitanos hongaresos.
Francisco Candel es considera un escriptor tardà, que abans va voler ser pintor, com el seu cosí comunista. Després va començar a escriure un conte que va acabar sent una novel.la ambientada al sanatori Flor de Mayo: Brisa del cerro. Aquell conte que va acabar sent novel.la el va començar a escriure en una agenda per a farmacèutics. Als fulls es ponderaven productes com ara el Lacteol, que era, si no recorda malament, un fàrmac idoni per combatre feliçment el restrenyiment. Que Francisco Candel sempre ha estat bo, és a dir, Paco, ho demostra el fet que expliqui que aquella Brisa del cerro la va enviar al premi Nadal i que no va obtenir ni un sol vot perquè gairebé tots se’ls va emportar Dolores Medio amb la novel.la Nosotros los Rivero. Però, com que Paco sempre ha estat Paco, el primer que va fer al conèixer personalment la guanyadora va ser dir-li que la seva novel.la, la d’ella, era més bona que la d’ell i que el perdonés per haver pensat que, si s’havia emportat el Nadal, era per ser dona i potser mig nòvia de l’editor. A Dolores Medio li va fer gràcia tanta sinceritat i el va perdonar. Quan Francisco Candel entrevistava gitanos hongaresos, quan volia ser escriptor, els seus millors amics eren Francisco Imbernón, el Paquirri, gran lluitador i operari del torn de nit a la fàbrica del tub Bergman; Enrique Martínez, corredor de cabells, és a dir, que obtenia la seva mercaderia en barberies i perruqueries, i Paquito el Bien Hecho, triomfador amb les noies perquè s’assemblava molt a John Wayne.
Quan Francisco Candel volia ser escriptor i encara treballava de comptable en un garatge, el seu favorit era Pío Baroja. Llavors pensava que ser escriptor significava una certa seguretat econòmica. Tenia en aquell temps 30 anys. Ara pensa que la vida no l’ha tractat malament perquè té una biblioteca que porta el seu nom; una sala de lectures que porta el seu nom; una escola per a adults a Santa Perpètua de Mogoda que encara no té edifici, però que porta el seu nom, i un certamen literari que també porta el seu nom. A més a més, aquest mes li entregaran el Premi d’Honor Ciutat d’Hospitalet. Paco és tan bo que fins i tot celebra aquest Xirinacs, expert en màrqueting, que ha tornat al patriotisme després d’intentar triomfar en el negoci dels segells. Paco escriu des de fa anys una novel.la que no acaba mai i que, quan l’acabi, potser es titularà Piquete de ejecución. Aquesta setmana firmarà exemplars d’un llibre de relats titulat El sant de la mare Margarida. No ha escrit o dit mai això: “Van demanar mà d’obra i els van arribar éssers humans”. Però, com que és una frase rodona, no ha desmentit mai que no fos seva.
Article publicat a “La Vanguardia per Julià Guillamón el 19/01/2001
Candel regresa a la Barcelona marginal
Ahí va Candel por las barracas de la Riera Comtal, en la Sagrera. Traje negro, camisa blanca, corbata listada y maletín. Engominado y bien rasurado, se parece a Juanito Valderrama. Estamos en 1965, las fotos son de Miserachs y el reportaje lo publica “Serra d’Or”.
Candel en 1977. Camisa a franjas y cuadros, pelo negro con melenita, barba blanca veteada de negro. Sonríe junto al fotógrafo Luis Viadel en la contraportada del libro “Barrio” (Ediciones Marte).
Año 2000. Candel es un personaje casi invisible que publica sus libros en una pequeña editorial de Gaüses, un villorrio del Empordà. Y, sin embargo, sus enseñanzas parecen más necesarias que nunca. Existe también hoy una ciudad extensa, con suburbios que pocos conocen y menos visitan. No se puede decir que sean “los pueblos de las ciudades”, como él mismo los calificó hace tiempo. Tampoco la figura del fabulador es la más adecuada para glosar lo que sucede allí, porque se ha interrumpido la tradición y la oralidad se desenvuelve por otros cauces. La novela no sabe cómo manejarse en este nuevo paisaje, mientras que la televisión hurga en sus heridas, hace y deshace, y lo presenta como quiere.
Haría falta media docena de escritores como él, media docena de directores de cine como Llorenç Soler, para tomarle las medidas a la ciudad nueva. Una sensibilidad favorable (¡Candel salía fotografiado en la portada de “Serra d’Or”!) para que lo pudiéramos tener por escrito, y no sólo en documental. Tal como se han puesto las editoriales no creo que ni ustedes ni yo lo lleguemos a ver.
Por eso, es una suerte que Candel continúe en el tajo. Su último libro, “El sant de la mare Margarida”, se sitúa en la época en que Can Tunis era Can Tunis y no “Propietat del Consorci de la Zona Franca”, como reza algún letrero. Candel cuenta la historia de amor entre una monja del asilo del Port y el dueño de una droguería, que aun siendo republicano y revolucionario salvó a las hermanas de la persecución de la FAI. Y que años después, tras ser depurado por el franquismo, presidía la misa como si fuera el alcalde del barrio. Candel construye la novela a base de cuadros, saltando en el tiempo de aquí para allá. Lo mismo recuerda un recorrido por el túnel del “carrilet” (y sus pintadas) como una anécdota de la nevada del 62. El pastoreo en el descampado o la mala suerte del borracho que a la salida del bar del Primitivo (y por ver doble) es atropellado por el tren.
La historia admite la digresión. En realidad, el nudo no se trenza hasta bien avanzado el relato, lo cual desconcierta un poco. ¿En qué época se sitúan los hechos? ¿Cuál será el tema central? Una vez planteada la imposible aventura amorosa no se abandona hasta el fin. Candel domina la conversación y la observación directa. De la historia de la monja y del señor Campreciós se desprende que las leyes del barrio se imponen a cualquier elemento exterior. El tendero es una buena persona, pero su santidad nace de una vivencia íntima de Margarida. Y al revés: el amor de Campreciós por la monja es lo que le otorga su aura.
El volumen se completa con dos relatos breves (“L’euga blanca” y “La missa major de mossèn To-màs”) en los que Candel repunta como maestro en el arte del retrato. Los dos traperos, el gitano Flores Amaya, todos los charnegos de las Casas Baratas están tratados con simpatía y humanidad. Pero también con esa fuerza interior, como de fotografía antigua, que caracteriza las mejores fisionomías de la literatura social. Los recuerdos de Francesc Candel, como otrora sus apuntes del natural, son un testimonio inigualable. son un testimonio inigualable.
Article publicat a “El Peródico” a cura de Jaume Fabre
El cronista de barri
Hi ha escriptors que fabulen les seves novel.les en un territori concret: Juan Marsé, en una zona indefinida entre la Salut, el Carmel i el Guinardó; William Faulkner, en l’imaginari comtat meridional de Yoknapatawpha, i Francisco Candel, a l’altre costat de Montjuïc, als barris de l’antiga Marina de Sants, especialment el Port i el gairebé extint Can Tunis.
El sant de la mare Margarida (Llibres del Segle) és una novel.la curta amb la qual el veterà Paco Candel (Casas Altas, València, 1925) torna a la seva geografia. La història del militant republicà que salva les monges de l’asil del Port té ingredients que el seu autor maneja amb destresa. Com l’escena en què les monges, refugiades a la clínica del Remei barcelonina, fingeixen que saben ballar per fer front a la denúncia que provocaria que les detinguessin si els milicians de la FAI descobrissin la superxeria. L’impossible amor entre el republicà i la superiora, la mare Margarida, és el canemàs en què Candel va teixint personatges i situacions d’un món que va ser i que no coneixeríem si no fos per ell.
Als 45 anys del primer llibre, Hay una juventud que aguarda, Candel encara viu al mateix barri del Port on va arribar de petit. Ha vist morir els escenaris de les seves millors novel.les: les Casas Baratas de Donde la ciudad cambia su nombre i el Montjuïc barraquista d’Han matado un hombre, han roto un paisaje. Si el Grúa, el protagonista inoblidable d’aquesta obra, ressuscités, no reconeixeria aquell miserable suburbi.
“Ha canviat moltíssim tot; no hi ha rastre de les platges i gairebé no queden vestigis de Can Tunis, però encara es poden recórrer llocs que estan gairebé igual, la Colònia Santiveri, el Camí de l’Esparver que porta al Fossar de la Pedrera…”, filosofa Candel, la mateixa barba blanca de sempre, més prim i sempre amb un llibre a punt de publicar. A l’abril apareixerà Els altres catalans del segle XXI, un títol que reprèn el de la seva obra més cèlebre, Els altres catalans (1964), per descriure com els va als que arriben avui a Catalunya des de lluny. Aquesta vegada Candel l’ha escrit en col.laboració amb un altre autor, Josep Maria Cuenca.
Candel contempla el passat amb benevolència. Va obtenir la fama, però no sense escàndols. Va ser denunciat per Donde la ciudad cambia su nombre; censurat pel franquisme, que va prohibir Ser obrero no es ninguna ganga, i menyspreat per alguns crítics. No enyora els seus temps de senador ni de regidor de l’Hospitalet, que li van inspirar dos llibres, Un charnego en el Senado i Un ayuntamiento llamado Ellos.
“Un s’ha d’adaptar a tot. El que m’ha agradat sempre és escriure, encara que últimament m’he tornat mandrós”, confessa. Als 75 anys s’ho pot permetre. Cada vegada treballa més a casa i menys al seu petit despatx gairebé a tocar del barri del Polvorí, on guarda els àlbums de dibuix –“jo volia pintar, però ja se sap”– i les novel.les del seu admirat Pío Baroja.
Amb gairebé 60 llibres publicats, Candel està particularment content d’haver tornat a la novel.la amb El sant de la mare Margarida. Aprofita el mateix paisatge de les anteriors, però on hi havia cruesa ara hi ha tendresa. El setial on la mare Margarida situa el seu salvador i pretendent el dia del seu sant per celebrar una missa solemne a l’asil és una manera d’enfocar amb ironia la terrible postguerra.
Els anys han suavitzat l’òptica amb què Candel contempla aquells suburbis on es va criar i es va fer escriptor el joglar de Casa Antúnez, com el va qualificar el setmanari Signo el 1964, quan encara no havia fet els 40 anys, estava a punt d’aparèixer Els altres catalans –17 edicions i una fita sociològica– i ja era un referent per als que creien que existia una Barcelona diferent de la ciutat de fires i congressos.
Article publicat al diari “Avui” el 15/02/01 per Joan Triadú
Candel, les ficcions més creïbles
Aquest llibre comprèn una novel·la breu, de prop de 150 pàgines, que dóna el títol al volum, i dues narracions més que el completen. El sant de la mare Magarida es basa en una història real, amb un rerefons de veritat. És el tipus de narració en el qual Candel se sent més còmode, com ha dit ell mateix, i és cert. En canvi no ho és tant que tingui poca imaginació, perquè en aquesta novel·la n’hi ha molta i en altres de seves també. A part que la relació general entre realitat i ficció, entre memòria viscuda i el món imaginari, és força complexa, sense límits gaire precisos. La fantasia pura és una altra cosa; però, malgrat tot, el que podríem anomenar els seus excessos d’imaginació es basa en una dimensió estrictament humana de la nova realitat. Per això els marcians han sortit com han sortit. En canvi, la moderació imaginativa de Francesc Candel fa que les seves ficcions siguin més creïbles i per a un bon nombre de lectors, per als seus lectors, que són molts, siguin més emotives i passi, com m’ha esdevingut a mi, amb aquest llibre que arriba que se sentin implicats en els fets, fins al punt d’afegir-los als seus propis records i gairebé a les seves experiències. Cal afegir tot seguit que aconseguir això no és fàcil i que només ho assoleixen, amb la dignitat que dóna l’art, els bons i els grans escriptors, una distinció, aquesta, que separa els bons dels grans escriptors, que també és molt complexa i un bon tros subjectiva, a més de supeditada al pas del temps. Sé que Francesc Candel no se sent còmode, en canvi, en rebre elogis. Però ell se’ls ha guanyat a pols (que vol dir, en principi, sense ajut de ningú), com a escriptor i com a persona. I com a ciutadà, si es vol. Per exemple, en l’exemplaritat de deixar que els editors decideixin si publiquen les seves obres en català o en castellà, malgrat que ell, com diu, escriu sempre en castellà, perquè creu que el català no el domina bé. En aquest volum no es diu que sigui una traducció i, és clar, no hi figura el nom del traductor. Però el seu català és de primera, excel·lent. Fa pensar que és així com hauria escrit Candel si hagués nascut escriptor català, així com va néixer escriptor castellà. No es pot demanar més d’una traducció, la qual, d’altra banda, no devia ésser gens de bon fer. Candel no és un escriptor de novel·la, d’estil funcional, és a dir entre planer i pobre, entre cregut i vulgar, sinó un escriptor que mestreja el detall, que dóna nom a cada cosa i que no parla de la gent sinó després de molt veure-la, per poder estimar-la, compartir-la, amb els lectors. La versió catalana trasllada perfectament al lector l’alternança entre incidència i observació que l’escriptor, conscient del que és per a ell la literatura, ha posat en ordre a la seva disposició. Cal que el lector se n’aprofiti, que no se’n penedirà. De passada s’assabentarà, en detall, per exemple, de la vegetació silvestre que hi havia als terraplens que flanquejaven el trajecte del tren al barri del Port, el tren del Carrilet: la ravenissa blanca, la verdolaga, la lleteresa o llet de bruixa, l’espiga de gall, la passionera, el lletsó oleraci, la flor de nit, i tot d’altres plantes. Mentre que un parell de dies abans del sant de la mare Margarida, la netejada general de l’Asil del Port per a la celebració de la festivitat comprenia, és clar, polir els metalls de la casa, entre els quals, el novel·lista enumera els següents: passamans, vergats, reixes, baldes, ferramentes, forrellats, cadenats, llisquets, passadors, claus, canelobres, candelers… N’hi ha més però són més usuals. Candel recorda, observa, comenta, reinventa, està al cas de tot, ficat entre els seus personatges, des de la seva primera novel·la (Hay una juventud que aguarda), publicada fa 45 anys. A El sant de la mare Margarida només unes inicials, F.C., assenyalen la seva presència. Però aquí se’ns revesteix de senyor elegant i cavaller, que gairebé es baralla amb un cobrador d’autobús, el qual maltracta davant seu una bona dona. Com una aparició en actiu de film de Frank Capra. Ens assabentem que coixejava lleugerament. Però, compte!: és que “era tan distingidament distret que sense ser coix, coixejava” i a la camisa, que “se li veia a través del flamant abric entreobert portava brodades les inicials F.C”. Però ell és l’home clau, gairebé l’home invisible, de la història, basada en el que li explica un amic partint del que li havia explicat el seu pare. Així arribem al juliol del 36, l’altre punt de referència en què es basa la incidència principal de la novel·la procedeix d’un personatge real i històric, ben present en el meu record: Josep A. Trabal, diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya a Madrid en aquell temps, metge i home mogut, actiu i generós. Recordo encara l’acudit que li dedicà un ninotaire de “Mirador” o d’”El Be Negre”. Un funcionari d’un partit polític responia a un militant que li deia que es donava de baixa: –“No m’atrabalis, home”. Era notícia aquells dies que l’inquiet Dr. Trabal canviava de partit per segona vegada. Durant la Transició tingué protagonisme per una carta oberta adreçada a Josep Tarradellas que acabava dient: “Oi Pep?”. En aquesta novel·la es recorda el seu coratge, amb el qual i amb imaginació contribuí a salvar la vida a les monges de l’Asil de la mare Margarida. Però no vull deixar-me anar a explicar la novel·la, en la qual hi ha més, molt més que una anècdota històrica i unes incidències recreades per F.C., el de les inicials al pit.
ALTRES OBRES DE CANDEL
otser més que en les altres obres seves en català (Les meves escoles), un excel.lent i docu-mentat retaule autobiogràfic, en part, Petit món, de la qual no puc parlar perquè encara no m’ha arribat, Francesc Candel assoleix integrar l’amor en una realitat dura sense ofendre la imatge de l’amor veritable, i fer-lo ser, amb humor i tendresa, el vencedor, intacte, senzill i sublim alhora, de tot el que se li oposa. Així, una vegada més en l’obra de Francesc Candel les xacres de la vida i de la societat no es converteixen en rebuig demagògic ni s’adulteren amb compassió, sinó en generositat en el judici del proïsme, que és la definició de caritat que dóna el diccionari.
Entrevista a Francesc Candel publicada al diari “Avui” el 18/01/01, a cura d’Eva Piquer
E.P. ¿El sant de la mare Margarida es basa en el que va sentir explicar al pare d’un amic?
F.C. Es basa en el que em va explicar un amic a partir del que li havia explicat el seu pare. Però ell només em va explicar que el diumenge 19 de juliol de 1936 el seu pare va salvar la vida a unes monges. A “La Vanguardia”, molt temps després, vaig llegir que Anton Trabal, dirigent històric d’Esquerra, havia acollit monges disperses, i que havia ballat amb una superiora. Aquests dos fets puntuals van donar peu a la meva novel·la. És cert que recorro molt a la realitat per fer ficció. Reinvento la realitat i arriba un moment que fins i tot jo arribo a creure que va passar a la meva manera. Amb raó es diu que la novel·la és la mentida que s’assembla més a la veritat.
E.P. Quan fa articles, ¿explica la veritat o també hi afegeix elements de collita pròpia?
F.C. En un article no pots dir mentides, perquè la informació que aportes es pot contrastar. De vegades per raons d’espai potser no dic tota la veritat.
E.P. ¿Se sent més còmode explicant veritats als articles o explicant mentides que semblen veritat a les novel·les?
F.C. No sóc molt imaginatiu, em trobo millor explicant veritats o històries que tinguin un rerefons de veritat. Si volgués fer una novel·la sobre l’aristocràcia, hauria d’anar a uns quants banquets per documentar- me.
E.P. Els personatges d’aquest nou llibre pertanyen al seu món de sempre, el de les classes populars. ¿Ho fa per militància o perquè no sabria escriure de cap altre grup social?
F.C. Segurament no sabria escriure de res més. Fins i tot els escriptors que semblen més imaginatius (com els autors de novel·les policíaques o de ciència-ficció) parteixen de realitats que els són properes. Jo no ho faig per militància, perquè és una paraula que no m’acaba d’agradar, però sí que he pres partit per la gent desvalguda, pels últims de la fila. De tota manera, no sempre parlo dels mateixos temes. La meva primera novel·la parlava dels nois i noies que volien ser artistes. Esclar que sempre hi ha alguna cosa que et delata, com l’escenari on passa l’acció. Així com García Márquez té el seu Macondo i Faulkner té aquell comtat de nom impronunciable [Yokna-patawpha], jo tinc la Zona Franca. A novel·les on he intentat dissimular els escenaris, m’ha estat impossible, perquè és l’únic món que retinc a la memòria.
E.P. ¿Porta amb orgull l’etiqueta de ser la veu dels marginats?
F.C. La porto amb rubor. Em poso vermell quan m’ho diuen. No em vull erigir en res, és massa responsabilitat. Ja he hagut de fer els meus esforços per escapar dels partits que m’han volgut agafar. Vaig ser senador, que no és broma, i regidor de cultura de l’Hospitalet. Si no hagués estat un escriptor en defensa dels que no tenen veu, no m’haurien cridat per fer política. Quan es va constituir el Senat, l’esquerra catalana va necessitar algú que representés la immigració, i m’ho van vendre tan bé que m’ho vaig creure i vaig dir que sí.
E.P. Ara diria que no?
F.C. Ara diria que no, perquè em vaig adonar que des d’un càrrec polític es pot fer ben poca cosa. En un partit no ets lliure, tot s’ha de consensuar a la mida dels que manen. Estàs amb les mans lligades, i et pots trobar enmig de coses mal fetes que no has fet tu. No vull dir noms ni situacions que estan passant en aquests moments, però sé que hi ha gent que es troba emmanillada.
E.P. Com a escriptor, ¿s’ha sentit emmanillat?
F.C. Sí, per la censura. I ara també. Als mitjans on col·laboro, sé que hi ha coses que no les puc dir, que s’empiparien si les digués. Ara hi ha autocensura. Em fan gràcia els escriptors que diuen que escriuen amb llibertat absoluta. Hi ha coses que no les diria mai ni que em deixessin: no tinc dret a posar de cap de turc a ningú. Intento ser molt delicat escrivint, perquè sé que la gent té el seu corazoncito. Pots criticar molt certa persona, però si després la coneixes et sap greu, perquè veus que no és tan dolenta com semblava.
E.P. Vostè va declarar: “Si escrius bé d’algú, mai et donarà les gràcies”.
F.C. Quan escrius malament d’algú, sempre ho acaba sabent, mentre que quan escrius bé d’algú és molt fàcil que no ho sàpiga mai. Jo mateix intento ser molt agraït i últimament he caigut una mica en la desídia. Tinc cartes per contestar de fa més d’un any, i em produeixen remordiments de consciència. M’agradaria aprofitar aquesta entrevista per fer des d’aquí una disculpa pública. Hi ha gent que, si no rep resposta, s’ho pren molt malament.
E.P. Bona part dels seus llibres es podrien titular Els altres catalans.
F.C. He anat escrivint sobre la meva situació vital. Tinc una novel·la que passa en un sanatori per a tuberculosos. No era un sanatori per a gent elegant, però el tema de l’obra no era la marginació, sinó la tuberculosi. Però sí, és evident que la majoria dels meus llibres toquen el tema dels marginats. L’assaig Els altres catalans va tenir una gran repercussió i va donar lloc a seqüeles com ara Els altres catalans vint anys després, Encara més sobre els altres catalans… També he escrit llibres d’encàrrec sobre el món obrer. I en certs moments vaig tenir unes manies pedagogues i redemptoristes.
E.P. Ja no les té?
F.C. Les tinc d’una altra manera, perquè ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s’acabaria, i ja veus. He arribat a la conclusió que potser tenia unes idees equivocades sobre el gènere humà. L’anormal dec ser jo, no els altres.
E.P. A El sant de la mare Margarida, diu: “Sort que la literatura, a part de l’anècdota, és també el detall”.
F.C. Em permeto fer petites sàtires contra aquest món de la literatura d’elit en la qual procuro no ficar-me. Sempre s’ha dit que la novel·la de pensament, la novel·la filosòfica, és millor que la literatura d’anècdota. Però, com va dir Pla, la literatura sense anècdota no és res. Sartre deia despectivament que Hemingway era un escriptor d’anècdotes, però Sartre ha passat de moda i Hemingway ha continuat tan fresc. L’anècdota és important, i el detall o la pinzellada també.
E.P. Ha escrit més de 50 llibres. ¿És prolífic per necessitat econòmica o per necessitat creativa?
F.C. Fins ara ho he estat per necessitat econòmica. Ara ja no ho sé. Pla deia que ell era un grafòman. Arriba un moment que si no escrius no saps què fer. Tampoc em sembla que jo hagi escrit molt. Ben mirat, no sé quan escric, perquè sempre sóc al carrer, o parlant amb gent, o a la ràdio. Els grans creadors es tanquen en un hotel i en vuit dies fan una novel·la. Jo això no ho he pogut fer mai, ni ganes. Però poc o molt escric cada dia. Si escrius deu línies cada dia, al cap d’un any tens un llibre. Hi ha llibres que he trigat molt a escriure’ls, i entremig n’he fet d’altres. Ara tinc una novel·la que no acabo mai, que es dirà Piquete de ejecución.
E.P. ¿En quin estadi es troba, aquesta novel·la?
F.C. Es va engreixant. Ja n’he escrit dos-cents folis, però em queden moltes coses per explicar. Ara estic trasbalsat perquè tinc la dona malalta i em passo el dia a l’hospital.Després m’hi tornaré a ficar. Aquesta novel·la parla del final de la nostra guerra i dels afusellaments del bàndol republicà. La meva filla n’ha llegit trossos i troba que és estremidora. Però va anar així. Estem oblidant aquella època, s’estan morint els testimonis. Hem de saber què va passar.
E.P. Serà la seva millor novel·la?
F.C. No se sap mai. Puc passar-m’hi molts anys i que el resultat final sigui un xurro.
E.P. És molt modest…
F.C. El que no sóc és vanitós. Ja he superat tot allò de ser un geni i passar a la posteritat. Si tu et creus que ets un geni, ho ets. Si et creus que passaràs a la posteritat, ¿qui et pot demostrar el contrari? Una vegada un escriptor em va dir que si ell no pensés que passaria a la posteritat, no escriuria. Però, per cregut que siguis, mai pots tenir la certesa que se’t recordarà després de mort.
E.P. ¿Encara té mala consciència, el dia que no escriu?
F.C. Sí, potser per aquella antiga herència cristiana que diu que t’has de guanyar el pa amb la suor del teu front. M’agrada molt llegir. Quan llegeixo penso que hauria d’estar escrivint, i quan escric penso que hauria d’estar llegint. La cultura del treball s’ha perdut, hi ha molta gent que guanya diners sense treballar (perquè cobra una assegurança, per exemple) i no té remordiments. Ara es parla de la cultura de l’oci. Si al matí he aconseguit treballar una mica, després tot el dia me’l passo millor, ja puc vagar.
E.P. Té 75 anys. Pensa jubilar-se?
F.C. No em jubilaré d’escriure, però m’he pagat els autònoms i ara m’ha quedat una pensió. Ja em jubilaré si un dia em torno idiota o agafo el mal d’Alzheimer o em quedo paralític, que tot pot passar. En tants anys he fet molt poques vacances, perquè sempre que he marxat fora m’he endut carpetes amb papers per poder treballar. Però tot plegat compensa: la feina d’escriptor és molt gratificant.
E.P. ¿Què el gratifica més, el mateix fet d’escriure o la resposta dels lectors?
F.C. La satisfacció me la dóna la gent. Per a mi escriure és una mica incòmode. M’han agradat dues arts, la pintura i l’escriptura, però amb la pintura no vaig tenir la xamba que vaig tenir amb l’escriptura. Pintant i barrejant colors sí que trobava una satisfacció manual. Escriure és més complicat: picar tecles d’una màquina o d’un ordinador no produeix satisfacció. Però quan la gent em para pel carrer i em diu que ha llegit un llibre meu, o un article, penso que escriure val la pena. En el fons, també dec ser un vanitós.
E.P. Quan escriu, ¿és més important què diu o com ho diu?
F.C. M’interessa més el fons que la forma, però no oblido la forma. Els llibres molt profunds però mal escrits no m’agraden. El meu estil sembla senzill, però no ho és tant. Sembla que escrigui d’una tirada i no és així: corregeixo molt, em preocupa si se m’entendrà. No vull que m’entengui només el gran escriptor o el gran filòsof sinó tota la gent que m’acostuma a llegir. No m’agradaria ser un escriptor hermètic.
E.P. Amb els anys, ¿cuida més l’estil?
F.C. Sempre l’he cuidat molt, però amb el temps n’he après. Ara consulto menys els diccionaris. Si a mi em dóna la gana de ficar paraules catalanes en un text en castellà o a la inversa, ¿per què no ho puc fer, si en fiquem d’angleses i de franceses contínuament? No em preocupo tant per si una paraula està admesa o no, perquè hi ha paraules que abans no eren correctes i ara els acadèmics les admeten.
E.P. Publica alternativament en català i en castellà…
F.C. Escric sempre en castellà, el català no el domino bé. Els editors decideixen si ho publiquen en català o en caste-llà. Durant anys els correctors de català han fet molta feina, potser ara els escriptors catalans ja dominen més l’idioma.
E.P. Escriu amb ordinador?
F.C. El faig servir a la fase final, però segueixo amb el bolígraf i la màquina d’escriure. L’ordinador em fa por, sempre penso que tocaré el botonet que no haig de tocar. La novel·la El sant de la Margarida ja la tenia picada a l’ordinador i em va desaparèixer tota. Sort que en tenia el manuscrit. La vaig tornar a picar a màquina, i crec que la vaig millorar. El meu ordinador és antic, no hi puc posar Internet. Tampoc sé gaire bé per què serveix. Diuen que serveix per documentar-se. Quan faci una novel·la per a la qual m’hagi de documentar, potser descobriré Internet.
E.P. Té textos al calaix?
F.C. Tinc cartes guardades en carpetes, i els meus dietaris de tota la vida. Dels meus diaris de joventut en vaig arrencar pàgines, per vergonya. Hi ha tres coses que fa molta vergonya rellegir-les: els diaris, les cartes d’amor i de vegades els poemes. A mi ara els dietaris em serveixen per fer memòria. Tinc una novel·la, Diario para los que creen en la gente, feta tota amb fragments dels meus diaris. No hi hauria cap editor que s’atrevís a publicar els meus diaris sencers. Té gràcia publicar un diari de Cervantes, però no un de meu.
E.P. ¿Llegirem mai els seus poemes inèdits?
F.C. En els meus llibres, quan surt un poeta, sobretot si és un mal poeta, hi fico un vers meu. Guardo per ordre tots els poemes que he fet. N’hi ha de dolents, de dolentíssims, alguns de millors, d’avantguardistes… Ara no en faig gaires. Escriure poesia és el més difícil que hi ha. Hi ha molts poetes però molt pocs de bons.
E.P. ¿Li sap greu haver estat més persona pública que escriptor?
F.C. No conec cap escriptor que estigui content de la seva sort com a escriptor. El mateix Cela, que ha guanyat el Nobel i el Cervantes, sempre està cabrejat. Si haig de tenir fantasmes per aquest motiu, val més que plegui d’escriure. Jo em trobo molta gent que em saluda perquè m’ha vist a la tele però no sap ni com em dic ni per què he sortit a la tele. Una tia de la meva dona, sempre que em presenta a algú, diu: “Mi sobrino, el que sale en la tele”.
E.P. O sigui que vostè és un escriptor mediàtic…
F.C. Sí, em coneixen més per la tele i pels articles als diaris que no pas pels llibres. Per no parlar de la gent que em para i em diu: “M’agrada molt com escriu, senyor Carandell”.