Biografia
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964). Periodista, assagista i narrador. Procedia de família burgesa que, enriquida amb la fabricació i el comerç del suro, el 1893 s’instal·là a Barceona. Agustí, el fill mitjà, entrà el 1903 a la universitat, on es llicencià en filosofia i Lletres. Alhora, assistí als cursos dels Estudis Universitaris Catalans i, orientat al món acadèmic, completà una sòluida formació. Així, a partir de 1909 estudià a la Sorbona i al Col·legi de França, des de 1911 treballà a l’Institut d’Estudis Catalans i es doctorà en filosofia amb una tesi sobre Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español. L’agost de 1914 va viure l’inici de la Primera Guerra Mundial a París; en fugia un mes després, amb un carnet de notes que, per indicació de Miquel dels Sants Oliver, transformà en articles per a “La Vanguardia”. L’èxit de la sèrie va ser tal que Gaziel, abandonant projectes anteriors, va entrar de ple en el periodisme professional. Corresponsal de “La Vanguardia” a París fins al 1918, a partir d’aquest any n’esdevé redactor en cap i director el 1933. Són els anys de en què viu en primera línia la gran expansió del diari i en què adquireix un gran prestigi professional. Evadit a França a finals del juliol de 1936, passa l’exili a París i a Brussel·les, amb un breu parèntesi que donà origen a Un viatge a Colòmbia (1970). En retornar forçadament el 1940, i represaliat políticament a Barcelona, s’instal·là a Madrid; exercí aleshores funcions directives a l’editorial Plus Ultra i fé alguns viatge per Europa. A parir de 1959 s’instal·la definitivament a Catalunya on publicà la major part de les obres que li ha donat fama com a escriptor. La trajectòria literària de Gaziel arrenca el 1903, anys en què començà a publicar poemes i narracions en diferents revistes, als qual cal afegir-hi la novel·la Sentiment (1905). De fet, però, el gruix decisiu de l’obra de Gaziel fins a 1936 pertanya a l’àmbit del periodisme. Durant aquests anys publicà 1150 articles, sobretot a “La Vanguardia” i, també a “El Sol” i “Ahora”, dos diaris madrilenys. L’etapa corresponent a la guerra de 1914-1918 és la més fecunda, escriví més de 350 cròniques recollides en volums com: Diario de en estudiante en París (1915; versió catalana definitiva, París, 1914. Diari d’un estudiant), Narraciones de tierras heroicas (1916), En la línea de fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El año de de Verdún (1918). De 1918 a 1936, Gaziel s’nscriví sobretot en el periodisme de creació d’opinió -d’orientació pública-, amb múltiples vessants, especialment, la cívica, la cultural i la política. A partir de 1936, en la seva època d’exili, es lliurà a escriure en solitari, impulsat pel desig de donar curs a la vocació d’escriptor. Així, entre 1938 i 1947 redactà els quatre assaigs de Quina mena de gent som, on revisa els postulats nacinalistes de Prat de la Riba. Tradueix El cementiri marí de Paul Valéry (1947; en col·laboració amb Miquel Forteza) i Esbòs d’un serpent (inèdita); també elabora Meditacions en el desert (1946-1953) (1974), un dietari desolat que fa un balanç marg de la pròpia vida i esdevé un cru testimoniatge del suport de les democràcies occidentals a la dictadura franquista. La publicació, el 1958, de les memòries, Tots el camins duen a Roma, obra pas a un devessall d’obres, la gran majoria escrites als anys 50 i de les quals formen part destacada dues trilogies de llibres de viatges: la Trilogia ibèrica (1959-1961) i la segona, no acabada, abraça dos títols Seny, treball, llibertat (Suïssa) (1961) i L’home és el tot (Florència) (1962). A part del volum miscel·lani Un estudiant a París i altres estudis (1962), cal esmentar Història de “La Vanguardia” (1881-1936) (1971), memòria autojustificativa i polèmica del seu pas pel diari.
Tots els camins duen a Roma
Tots els camins duen a Roma és un llibre de mèmòries de Gaziel, que subtitulat Història d’un destí (1893-1914) i començat a redactar el 1953, es publica a Barcelona el 1958. El fet que les faci acabar l’any 1914, quan l’autor en tenia 27, obeeix a dues raons: una de personal, el moment en què es veu abocat a la professió de periodista; i una de col·lectiva, la fi simbòlica d’un món, el de la burgesia liberal, que considerava el seu propi i l’inici d’una nova era que li desagrada profundament. El contingut obeeix a una atenta planificació, que organitza rigorosament els materilas i tendeix a fondre la peripècia vital i el context sociohistòric. Així, la primera part, s’obre amb l’atemptat contra Matínez Campos i la bomba del liceu; en la segona, que comprèn des de la visió de la guerra de Cuba fins al pas pel col·legi dels jesuïtes, es converteix l’enterrament de Verdaguer en un episodi d’amplis ressons personals i nacionals; en la tercera, els estudis universitaris i la vocació literària alternen amb un panorama del creixement de Barcelona; en la quarta, la fugida a París i un viatge per Andalusia i el nord d’Àfrica tenen el contrapunt d’una dissecció del Madrid de l’època i del testimoni de la Setmana Tràgica; i en la cinquena, la narració d’una aventura amorosa a París es combina amb l’estada a l’IEC i amb el colofó parisenc d’agost de 1914, coincidint amb l’esclat de la Guerra Gran que tanca el llibre. Altrament, i a partir d’un fons bàsicament verídic, molts d’aquests records desgranen amb voluntat de reconstrucció novel·lesca, afegint-t’hi o suprimint-hi informacions, fins al punt que sovint es juxtaposen en unitats narratives autònomes. Aquest tractament literari de la memòria es reforça amb una elaboració intensa de l’estil, amb descripcions i amb efectes humorístics. L’obra acumula tota una colla d’idees i reflexions sobre la condició humana, sotmesa al Destí, que la transformen en una autèntica autobiografia moral.
Article publicat al diari “Avui” l’11/01/06 per Carme Arnau
Llibertat d’escriptura
La traducció castellana de Meditacions en el desert (1946-1953). de Gaziel resulta ben oportuna en el moment actual, d’una banda, perquè es tracta d’una obra en la qual l’autor reflexiona sobre un dels temes constants de la seva producció -gairebé una obsessió-, sobre els trets definitoris i la història de castellans i catalans i del difícil, per no dir impossible, encaix d’unes mentalitats i d’unes formes de vida oposades. I de l’altra, i sobretot, perquè Gaziel, home de gran intel·ligència i de vasta cultura, sap exposar les seves meditacions amb un estil convincent, ric i brillant, de novel·lista sovint, i de poeta, més d’una vegada, com, per exemple, quan destaca que l’home és una “simple unitat vital, com una flor de carn”. Periodista influent abans de la guerra, en què va ser el director i renovador de “La Vanguardia”, s’acosta al lector per seduir-lo i ensinistrar-lo, sobretot ara, quan en escriure Meditacions en el desert es troba ja a les portes de la vellesa, després d’haver viscut tota mena de conflictes i treballat intensament. El llibre és un dietari entre 1946-1953, com remarca el títol, una de les èpoques més desolades de la vida de Gaziel i, també, del país; pel que fa a l’autor, viu desterrat a Madrid, on espera el final del franquisme que considera una fase de transició que precedirà la restauració de les llibertats, com havia passat a Itàlia i a Alemanya. Pel que fa al país, representa l’inici d’una època llarga i ben fosca -del negre al gris- una autèntica travessia del desert; i és que, amb el pas del temps, el franquisme es consolida i assoleix reconeixement internacional, gràcies al suport d’Anglaterra, primer, i concretament de Churchill, i dels Estats Units, després. Gaziel ho segueix, de prop, i veu així com trontollen, primer, i es fan a miques, després, dues idees fonamentals per a ell, burgès de naixement i de formació: Europa i la democràcia. En efecte, com en el cas de Sándor Márai, a Confesiones de un burgués, també un periodista influent, Gaziel assisteix, lúcid i impotent, a la davallada de la burgesia -que no es va estar de fustigar en el cas de la catalana- i, de retop, de la democràcia, nascudes ambdues de la revolució francesa i anglesa. Però, a més, agreujant pel desencís, Gaziel esdevé el testimoni de la submissió dels intel·lectuals influents, que es diuen Ortega, Marañón i Azorín, entre d’altres, i veu, així, com no queda res lliure, mentre l’ensenyament es troba en mans dels religiosos i a Catalunya no es pot publicar ni una revista literària. I d’aquesta manera, després del “diluvi de sang i de foc”, arriba “el del conformisme en putrefacció”, per dir-ho amb la seva contundència i forta expressivitat. En aquesta situació tan desesperada com inesperada, de viure literalment en ple desert, Gaziel fins i tot enyora els morts, desapareguts amb l’esperança encara. Autèntic escriptor, és llavors que redacta Meditacions en el desert, que la fèrria censura de l’època fa impublicable; de fet, molts fragments manquen de la primera edició, inclosa a les Obres Completes del 1970, i la primera versió completa del llibre es va haver de publicar a París, el 1974, amb el dictador en vida. Meditacions en el desert té un gran interès pel fet de tractar-se de la crònica d’uns fets cabdals que representen el ple assentament d’un franquisme insofrible per a Gaziel, liberal i cosmopolita, i que, a més, incideix de manera directa i negativa en un projecte seu, ja molt avançat, de fundar un diari a Barcelona, on pensava poder-se instal·lar. Aquesta situació històrica immediata és la columna vertebral del dietari, on s’imbriquen d’altres temes, defugint els més estrictament personals: des de les lectures, en el comentari de les quals demostra la seva perspicàcia, per exemple en la de Chateaubriand o d’El Quixot, passant per l’evocació dels catalans que més admira, el pintor Sunyer, amic seu, o Cambó, del qual ens deixa un penetrant retrat, a la inclusió de l’informe demanat per Companys sobre la situació a Catalunya, a tocar de la guerra, i fins i tot de les cartes enviades o no enviades a amics. El lector s’adona que l’escriptura, en aquell moment difícil, és el medicament lenitiu per a Gaziel, una mena d’espai i d’esplai de llibertat. A més, aquesta situació tan adversa li dona peu per fer prediccions sobre el futur que espera als europeus, en general, i als espanyols, molt en particular; en algun cas s’equivoca, en d’altres l’encerta de ple -en el militarisme dels Estats Units, per exemple-, però sempre resulta de lectura instructiva i amena. Autèntic humanista, entre els temes tractats, no hi pot mancar tampoc la reflexió sobre la condició humana, en forma d’aforismes o de màximes gairebé, per exemple, quan destaca que la infelicitat de l’home es deu al fet que persegueix dos impossibles: “Que les coses siguin diferents de com són. Que les coses durin més del que poden”. I és aquesta actitud d’home curiós i actiu, la que li permetrà renéixer de les cendres i iniciar, als 60 anys, una nova trajectòria amb la qual podrà acomplir el seu somni secret: esdevenir un escriptor en català i, podem afegir, un dels més destacats de postguerra, a més d’un dels més llegits, amb Pla, empordanès com ell. I així, seguint les giragonses del destí -aquest destí en el qual ell, alimentat pels clàssics grecs, creu fermament-, un destí molt atzarós en un segle XX de revoltes, de guerres i d’exilis, molt més dramàtics que no pas l’interior de Gaziel, l’autor pot acabar la seva vida en total plenitud, dedicant-se al que no havia pogut fer abans pel periodisme. Des de la nostra perspectiva de coneixedors de la seva evolució, resulta ben curiós i instructiu llegir al dietari que, el 7 d’octubre del 49 compleix 62 anys i que vol donar una ullada a la seva vida; llavors ens confia que va néixer escriptor i que ho hagués esdevingut si la sort l’hagués acompanyat, fins i tot se sent interessat per conèixer la data de la seva mort, amb la finalitat de poder dedicar el temps que li queda de vida a coses més profitoses, a ell mateix. També reflexiona sobre la situació precària de l’escriptor en català, abans de la guerra, una situació que no va voler acceptar. I tanmateix, en un moment encara més desfavorable, sense cap mena de llibertat i sense cap tribuna en català, començarà a escriure en una llengua emmordassada i a servir, així, a les “tres realitats superiors per a mi: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla”, segons ens confia. Sense les circumstàncies adverses de la dictadura, és ben probable que Gaziel hagués continuat amb la seva dedicació al periodisme i no s’hagués convertit en l’escriptor que coneixem i valorem. De fet, amb Tots els camins duen a Roma. La història d’un destí (1958) inicia aquesta nova trajectòria i demostra, com ja intuïa, que es tracta realment d’un brillant narrador que, gràcies a les estratègies del bon novel·lista, sap evocar amb sensualitat la Barcelona i el París que conegué i al qual se sentí estretament lligat. I cinc volums de Viatges i somnis seguiran. Per tant, si d’una banda Meditacions en el desert és un dels llibres més incisius i desolats de Gaziel, es tracta, també, d’un dels més esperançadors, ja que demostra la capacitat de superació de l’home, fins i tot en situacions de desert. Remarquem que en català, publicat per La Magrana el 1999, es tracta d’un llibre exhaurit i que caldria tornar a editar, així com d’altres obres d’aquest autor de lectura tan recomanable.
Article publicat a “La Vanguardia! El 05/10/05 per Baltasar Porcel
Los errores de Gaziel
La semana pasada hablé de Meditaciones en el desierto, el agrio y pasional diario madrileño (1946-1953) del marginado Gaziel. En el que, como dije, resulta interesante la contradictoria personalidad de aquel periodista inteligente y culto y que tanto se equivocó. Traigo a colación otro ejemplo de ello. Gaziel reprocha a las democracias occidentales que no hubieran ayudado a la República española frente al levantamiento militar, mientras Rusia e Italia lo hicieron. Después, no sólo que no hubieran barrido a Franco a partir de 1945 y la derrota del Eje, sino que lo hubieran sostenido, poniendo a Churchill como el aborrecible autor del desaguisado, pues pasó de antifranquista a creer en la utilidad del dictador, a partir de lo cual Gaziel cree que Inglaterra “es la más culpable de que la democracia esté desapareciendo de Europa”. Perfecto. Pero al mismo tiempo habla con igual dureza de los políticos republicanos, comenzando por Companys y sus desastrosos compañeros del 6 de octubre del 34, y los cree desnortados e ineficaces y al fin aplastados a partir del 36 entre el militarismo fascista y el comunismo: “La República cayó en manos de todo tipo de aventureros, que hicieron de ella una barragana”. Si las democracias opinaban lo mismo que Gaziel sobre los republicanos, ¿a santo de qué iban a comprometerse con tales inútiles? A la par, esperaban que fascistas y comunistas se dañaran en España y mostraran aún más su faz. Por tanto, la Guerra Civil servía a la estrategia occidental. Luego, durante la contienda mundial, el régimen franquista fue hábil para no atarse a Hitler y no supuso un peligro para los aliados sino un tapón para los nazis. Y finalmente la nueva situación de la posguerra, con la URSS fortalecida y sus sucesivos satélites, con partidos comunistas poderosísimos en Francia e Italia, resultaba evidente que el anticomunismo de Franco y su necesidad de supervivencia representaban una seguridad que no se halló en los Balcanes y que costaba mantener en Grecia, mientras Alemania quedaba ahí como ceñuda incógnita. O sea, en perspectiva Gaziel se equivocaba, mientras los demócratas han acabado acertando. Y después de pensar que en Catalunya todos los escritores son “mutilados” a causa del “medio opaco y enrarecido” y que los depredadores burgueses sufren una “incapacidad radical”, afirma: “Los catalanes de mi tiempo -quiero decir la minoría selecta- nos habíamos fundido de tal manera con nuestra patria que a la fuerza teníamos que triunfar o sucumbir con ella. La tragedia y el honor de nuestra vida son los de haber caído con Catalunya”. ¿Inefable, lamentable, suicida?
Article publicat a “La Vanguardia” el 28/09/05 per Enric Juliana
Gaziel contra el erial
El furor historicista que se ha apoderado de las librerías españolas -en dura competencia con la numerosa prole de El código Da Vinci-, cuenta desde hace unas semanas con un refuerzo de lujo: las Meditaciones en el desierto (1946-1953) de Agustí Calvet, Gaziel, traducidas por primera vez a la lengua castellana por Destino. Hay coincidencias que invitan a creer en la presencia de fuerzas invisibles sin necesidad de caer en la paranoia de los códices ocultos. Sólo la existencia de los duendes de la imprenta explica que el libro más triste de Gaziel, y robablemente el más lúcido, se haya reeditado para toda España casi al mismo tiempo que José María Aznar lanzaba desde Buenos Aires uno de los más duros anatemas pronunciados en democracia: “España se está balcanizando”. Es como el obsequio de un ángel benéfico. Las Meditaciones en el desierto son de gran utilidad para descodificar el actual tremendismo visigótico, cuyo inquietante significado a nadie debiera pasar por alto, pese a las muchas paletadas de sal gorda que a diario se vierten sobre la santa paciencia de la sociedad española. Por primera vez desde 1977, un ex presidente de Gobierno ha recurrido a la metáfora de la guerra civil -de una guerra civil próxima en el tiempo y sangrienta en el recuerdo- a modo de advertencia. ¿Volvemos a las andadas o estamos ante un gran simulacro de las dos Españas? ¿Regreso al drama o simple reciclaje del pasado para reforzar las posiciones del presente? Habrá que estar atentos este invierno a las cornisas de Madrid, a las cúpulas y templetes que coronan los más elegantes edificios de la calle Atocha y de la Gran Vía, no vaya a ser que un día veamos a Gaziel allá en lo alto, enfundado en un grueso abrigo, escudriñando, siempre perplejo, siempre estupefacto, el hispánico cafarnaúm. Como Bruno Ganz en El cielo sobre Berlín. Todo vuelve, pero nada regresa. Ni estamos en vísperas de una nueva guerra civil, ni es previsible que la actual hipertensión en los ambientes políticos y periodísticos tenga más consecuencias inmediatas que la excitación de los extremos, el aburrimiento de la mayoría y una mayor desconfianza en los medios de comunicación (escuchar algunas emisoras de Madrid es como sumergirse a diario en una radionovela de terror). Si las cosas se tensan todavía más sólo ocurrirá una cosa: se disparará la válvula de seguridad de las elecciones anticipadas, hipótesis que hoy debe estar siendo estudiada con auténtica fruición una vez conocidos los inesperados resultados de Alemania. Meditaciones en el desierto es un dietario triste escrito por un hombre indignado. Contiene una reflexión muy severa sobre el fondo español; muy verídica, en bastantes aspectos -no en todos-, pero no es un libro doctrinal. No lo es porque Gaziel fue ante todo y sobre todo un periodista. Un lúcido y ambicioso periodista. Agustí Calvet sufrió su tiempo, a la vez que disfrutó de él. Gaziel perteneció a la mejor raza de periodistas que ha dado Europa. A una hornada que no se volverá a repetir por mucha que sea la nostalgia de los viejos tiempos, por brillantes que sean los nuevos valores y sinceros los esfuerzos – cada vez más justificados- para que el periodismo escrito recupere eficacia y timbre literario. Hay destellos que difícilmente volverán. Quien firma estas líneas lo acabó de entender una tarde de invierno entrevistando en Milán a Indro Montanelli. A los noventa años, el maestro mantenía intacto el mal genio toscano. Gesticulando a la italiana manera, esta fue su sentencia, larga y razonada: “Nuestra profesión ya no volverá a ser lo que fue. Descontentos con las crónicas que escribía de la guerra de España, los lacayos de Mussolini me enviaron de lector de italiano a Estonia. Podían haberme fusilado, pero no lo hicieron porque, en el fondo, el fascismo italiano fue una gran comedia. En Tallin me sorprendió el pacto Ribbentrop-Molotov. Me expulsaron de Estonia y fui a parar a Finlandia, que pronto sería invadida por los rusos. Las crónicas que envié desde Helsinki tuvieron tanto éxito en el Corriere della Sera que a ellas debo mi fama. El Corriere ganó muchos miles de ejemplares con aquellas crónicas. Pero esto se ha acabado. La gente seguirá leyendo periódicos y seguramente esperará de nosotros una buena interpretación de los hechos, pero el periodismo escrito ha dejado de aquella la punta de lanza”. De no haber estallado la Guerra Civil probablemente Gaziel se hubiese jubilado siendo el Montanelli español (catalán y español), lo cual habría supuesto todo un fenómeno sociológico, puesto que en Italia, a finales de los años noventa, los analistas adjudicaban a las columnas de Montanelli en el Corriere la capacidad de cambiar la orientación de voto de más de medio millón de electores. La lanza se había quedado sin punta pero seguía siendo muy temible. Gracias a una formación intelectual de primer nivel y a una aguda capacidad de análisis, Agustí Calvet supo interpretar la convulsión de los años treinta y logró imaginar que, bajo su dirección, el éxito de “La Vanguardia” sería directamente proporcional a la habilidad para situarse au-dessus de la melée; a la capacidad de actuar de espejo de una inquieta y contradictoria realidad social. Gaziel fue el más influyente periodista de la Catalunya republicana hasta que la pedrada del 36 rompió el espejo. La guerra se llevó por delante una carrera periodística que su propio protagonista, dotado de una fuerte autoestima, imaginaba magnífica y exaltante. Un artículo publicado en “La Vanguardia” con motivo de su vigésimo aniversario como periodista profesional (“Veinte años después”, 7/XI/1934) esboza un buen autorretrato del hombre que apenas una década después se vería obligado a atravesar el desierto y a volcar sus reflexiones en un amargo dietario. “En veinte años -escribía pletórico en 1934-, con un poco de inteligencia y con la actividad, sin duda considerable, desplegada por mí, hoy yo podía haber sido un comerciante, un industrial, un financiero, un abogado, un político, no diré de primera ni de segunda fila, pero sí, tal vez, de cuarta o de quinta, de ésos que tienen sólidamente remachada ya, contra viento y marea, una posición social, que se sustenta en copiosos bienes muebles e inmuebles, cuentas corrientes, hipotecas, valores bursátiles o altas consejerías remuneradoras. Muchos son amigos míos y lo curioso es que incluso algunos pretenden modestamente que yo valgo más que ellos. ¿A qué valor se referirán? (…) Mis lectores me aman por esta sencilla razón, porque saben que Gaziel es falible, pero insobornable. Parece mentira que tan poca cosa me haya valido una tan vasta, una tan inestimable consideración.” Son las palabras de un hombre que conoce su valía y la tiene en muy alta estima, pero también la autopercepción de un periodista moderno: de alguien que ha tomado conciencia de ser un profesional de nuevo tipo. Un intelectual que ve como el periodismo, transformado ya en una eficaz y rentable industria cultural, abre nuevas avenidas. Montamuy actual nelli seguramente llegó a la misma conclusión en Helsinki cuando tuvo noticia de que sus apasionantes crónicas de la guerra ruso-finlandesa estaban disparando las ventas del Corriere y le convertían a él, un jóven ex oficial del ejército colonial en Abisinia, con inquietudes literarias, en todo un personaje. Meditaciones en el desierto contiene reflexiones de gran clarividencia política, pero expresa también la amargura de un hombre moderno al que la guerra ha roto los sueños. Ello no resta ni un ápice de valor a su indignación por la traición de Churchill a los demócratas españoles; a su desprecio del posibilismo de Ortega; a su crítica a la burguesía por no haberse comportado como verdadera clase dirigente (una de las ideas clave del dietario), y a su pesimismo ante una Catalunya que ve arrodillada. La indignación del profesional truncado ayuda a entender por qué Gaziel también fue insobornable en el erial.
Article publicat a “El País” el 10/09/05 per Rafael Conte
El libro más triste de Gaziel
Éste es uno de los últimos libros que publicó Gaziel, seudónimo que hizo célebre el gran periodista catalán Agustí Calvet i Pascual (Sant Felíu de Guíxols, 1867-Barcelona, 1964), pues apareció póstumo en versión original y en Francia diez años después de su muerte. La “mente política más poderosa de la derecha catalana de su tiempo” , según Josep Benet, y que Pere Gimferrer, que formó parte del jurado del Premio Serra d’Or” -junto a Castellet, Molas, Triadú y Faulí- concedido aquel año a este libro por el género memorias, calificó como “un gran libro, quizá el mejor de los suyos, que es todavía hoy un libro necesario”. Gaziel, un seudónimo tomado de la sabiduría oriental, fue el apelativo con el que se conoció al daimon socrático que le impulsaba a preguntar sin descanso, y que empujó a un joven estudiante de filosofía, que así quiso ocultar la profesión de periodista que iba a adoptar definitivamente merced al éxito que le proporcionaron sus primeras crónicas escritas -en castellano- en “La Vanguardia”. Conecté con su escritura en primer lugar leyendo en los años setenta tres de los cuatro volúmenes publicados antes por la editorial Apolo en castellano (eran libros de viejo) y la amistad de un joven periodista paisano suyo, José María Gil-Franquesa, que era también de Sant Felíu de Guíxols. Desde entonces siempre consideré a Gaziel un gran escritor y un periodista indomable. Años después -la vida de los periodistas da muchas vueltas-, uno de mis jefes, Lluís Bassets, me proporcionó la gran biografía de Manuel Llanas Gaziel, vida, periodismo y literatura (Publicaciones de la Abadía de Montserrat, 1998), lo que junto con otras ediciones catalanas recientes me permitió publicar, en las páginas de opinión de este diario, un artículo sobre Gaziel, nuestro contemporáneo, que me permito pensar que tuvo cierta repercusión y para el que manejé la primera edición catalana del libro, editado por vez primera completo en 1999 por La Magrana, y que hoy aparece en castellano bien traducida por Felip Tobar, en Destino. Las palabras con las que Gaziel inicia el breve prólogo a la edición de 1974 son al respecto profundamente reveladoras: “Si desde el principio digo que este libro me es profundamente antipático, por fuerza el lector tendrá que sentirse un poco sorprendido”. Pues estamos ante un primer enigma: ¿Lo habría publicado el autor en vida, dado que había fallecido diez años antes? Lo cierto es que lo escribió -no cabe dudar de las referencias- y en los peores momentos de su vida (su madre había muerto poco antes y su propia mujer por entonces) y se hallaba viviendo en Madrid, casi expulsado de Barcelona, donde había recalado tras la Guerra Civil, que había pasado en el exilio francés, tras haber salido de allí por piernas, perseguido por anarquistas y fascistas a la vez (los primeros asaltaron su casa y dispersaron sus archivos y biblioteca). Había sido el gran periodista catalán de la época, desde su gran éxito en “La Vanguardia” en los años de la Primera Guerra Mundial, y que había llegado a codirigir en 1920 y a director en solitario en 1930 durante la Guerra Civil. Tras ella, reconvertido el periódico en La Vanguardia Española, fue expulsado y sometido a diversos procesos por responsabilidades políticas y apoyo a la rebelión de los que salió indemne pues no le faltaron buenas agarraderas. Pues Gaziel, excelente y escuchado escritor, fue siempre un liberal de derechas, humanista, antifascista, anticomunista ferviente y catalanista hasta la médula, aunque hasta entonces -el medio obliga- casi siempre había escrito en castellano. Algunos de sus editores amigos, Gustavo Gili y Carlos Barral, junto con otros catalanes capitalistas de derechas, crearon entonces para él en Madrid una empresa editora, Plus Ultra, que dirigió con empeño y competencia, hasta que cansado y triste volvió a su natal Sant Felíu de Guíxols, donde reinició su carrera como escritor -en catalán definitivamente-, publicando unos veinte libros más hasta su cercana muerte, traduciendo algunos anteriores, modificando otros e ilustrando sus memorias -y la nuestra- con títulos memorables, como la Trilogía Ibérica, Una ciudad del ochocientos (sobre su ciudad natal), El expreso de Francia, Qué tipo de gente somos, sus primeras memorias (Todos los caminos llevan a Roma), que sin embargo nos dejan siempre una sensación de nostalgia, de memoria agradable y de evocación agridulce de su vida, pues al fin y al cabo si la vida le había derrotado al final, bien tenía derecho a un retiro honroso y bien homologado, pues había ya triunfado mucho antes y nadie podía negar sus triunfos anteriores, a los que tenía un derecho legítimo. De ahí la sorpresa de este título que ahora aparece con poco retraso, pues la edición catalana completa data sólo de hace seis años. El desagrado de Gaziel viene de que relata la derrota final, la rendición ante Franco de los restos de la democracia europea y americana, que le llevaron a rendirse al final, cerrar las maletas, volverse a su tierra natal, de la que nunca hubiera debido salir. Sus denuncias de la traición de la intelectualidad liberal española -Ortega, Marañón, Azorín y Gómez de la Serna, entre otros-, su aceptación lúcida de otros antiguos compañeros también reconvertidos al neofranquismo (como Augusto Assía, José María Massip, aunque no Carlos Sentís) son tan curiosas como la reivindicación de Cambó o de Julio Camba, con quien compartió cenas en Lhardy y editó sus Obras completas, pese a no gustarle el cocido, pues es un plato madrileño. En resumen, conservaba muchas y buenas relaciones, pero hablaba con claridad, moderación y sentido común, y siempre conservó un temple democrático excepcional, y una fidelidad democrática y republicana a toda prueba. Lo que más le dolía era la traición a Cataluña, que veía corrompida por la dictadura franquista, vendida a la dictadura por un plato de lentejas. Mezclando interpretaciones históricas, por lo general aceptables, con la política internacional, toma buena nota del ascenso de Franco ante sus modelos democráticos occidentales, su anglofilia siempre fue relativa, su odio a Churchill continuo, y su querida francofilia ya no tenía donde agarrarse, aunque pensaba de vez en cuando irse a París y empezar de nuevo. Su gran cultura literaria le permitía preferir Montaigne a Pascal, o examinar algunos mitos españoles, despreciar al Tenorio o no considerar al Quijote como una novela, para salvarlo como un libro mítico. Este libro triste es algo así como la obra maestra de su autor, pues es la historia de su última derrota, de la que ya no le quedaba sino la resignación final, el refugio en la memoria y en la historia, en la que ni siquiera su filosofía, su fe en la democracia y su gran cultura supieron ponerle remedio. Quizá España no era Europa, su republicanismo fue íntegro, era más federalista que nacionalista, un enamorado del Mediterráneo, de Homero y de Shakespeare, individualista, un catalán a fondo, burgués sin burgueses, siempre laico, cuyo testimonio resulta estremecedor y válido. Para siempre.
Article publicat al diari “Avui” el 05/06/06 per Carme Arnau
Refugiat en la memòria
Per un altre camí, Gaziel també es refugia en el record, en les memòries en el seu cas. De fet, el periodista, ja al llindar de la vellesa i amb una vida agitada i intensa a les espatlles, que no li ha deixat temps per dedicar-se lliurement a l’escriptura, una escriptura per a la qual sent que té aptituds, no es resigna a reservar-se “tantes coses que m’agradaria treure enfora ni a deixar-les inèdites”. A Tots els camins duen a Roma , llibre imprescindible per diversos motius, susceptible de diverses lectures, Agustí Calvet explica la seva vida des dels sis anys, en què la família es traslladà a viure a Barcelona, des del seu Sant Feliu nadiu, fins als vint-i-set, en què el destí, aquest destí en el qual ell creu fermament, el convertí en periodista i esdevingué Gaziel. De fet, aquest és un llibre de memòries molt personal, escrit des del passat i no pas des del present, com s’esdevé amb els dietaris, un llibre que Gaziel considera més aviat com uns escrits en els quals exposa la seva formació i que s’acosta força a una novel·la; cal tenir present que un dels esquemes més clàssics i recurrents de novel·la és justament aquest: la iniciació o formació. De fet, la idea del destí, omnipresent en el llibre, un destí dels homes i també dels pobles, dóna al relat un alè èpic, com s’esdevé sovint a les bones novel·les. Ara bé, es tracta també d’una novel·la, pel suspense que l’autor aconsegueix crear-hi, ja que, malgrat saber el que realment passa o passarà, no ho explica d’entrada al lector, i novel·la alhora per la seva ben calculada planificació, tant pel que fa als capítols, en concret, com a l’obra, en general. Sense oblidar que si l’autor, narrador nat, explica amb una notable riquesa de detalls tot el que ha vist i viscut, també sap imaginar aquelles situacions de les quals no ha pogut ser testimoni, com un bon novel·lista. Tanmateix és la memòria, que en el cas de Gaziel sembla prodigiosa, com ho és, també, el seu vocabulari, opulent i precís, la que el guia a l’hora d’escriure.
LES FIGURES DE LA INFANTESA
En efecte, refugiat en la memòria, amb aquest darrer i fidel amic, Gaziel reviu a Tots els camins duen a Roma els episodis més rellevants de la primera etapa de la seva existència, acompanyat de les figures que la van poblar: professors, parents, amics, escriptors que admira… Per aconseguir que aquesta evocació assoleixi la vivesa que la caracteritza, Gaziel recorre a tots els sentits: olors, tactes, sorolls… Ara bé, l’existència individual, la vida d’aquest nen, perdut en la gran ciutat, la “meva pobra vida de minyó estudiós, que cerca el seu destí a les palpentes” no tindria la importància que abasta si l’autor no l’hagués fosa de manera estreta amb la història del seu temps i, sobretot, de la seva ciutat; així, per exemple, l’atemptat de Martínez Campo o la bomba del Liceu entren a formar part de la infantesa de l’autor, perquè els viu personalment i amb gran intensitat; es tracta d’uns esdeveniments que contribueixen a crear una imatge inquietant de la ciutat on ha anat a raure, on se sent un desterrat. Una ciutat que, alhora esperançada i plena de conflictes, coneguda com “la ciutat de les bombes”, trucava a la porta del nou segle. D’altres fets històrics -la Guerra de Cuba i la Setmana Tràgica- no fan més que intensificar la forta impressió que tot plegat produïa en aquest nen sensible, que vivia en una singular família, en la qual se sentia igualment desterrat. Però l’avantatge de les memòries és que l’autor, ara un home al llindar de la vellesa, de gran cultura i experiència, pot treure també conseqüències o reflexions sobre tot plegat, amb la qual cosa l’obra s’enriqueix de manera notable. A Tots els camins duen a Roma , també assoleix un gran relleu la vida quotidiana de Barcelona, un dels aspectes més encertats i interessants d’aquesta obra, des del meu punt de vista, perquè manca en el panorama literari català. Així, sabem com eren els carrers i places de la ciutat, en un moment de forta expansió-transformació, com anaven vestits els homes i les dones de la burgesia, a la qual pertany l’autor, els homes amb jaqué i una perla a la corbata, i les dones, amb joies espectaculars, fins i tot en ple dia, quan passejaven pel passeig de Gràcia; es tracta d’unes joies que l’autor, que ha viatjat per diverses ciutats europees, no ha vist enlloc més -i d’aquí l’encertada evocació que en fa Mercè Rodoreda a Mirall trencat -. O bé els detalls tan significatius d’una ciutat encara provinciana, en la qual s’hi sentien cantar els galls, perquè tothom en tenia a l’eixida o als terrats, i arrissava els canaris a can Cebado, impulsada per aquest modernisme que s’hi arrelà tan profundament; una ciutat, també, que col·leccionava postals o cromos de xocolata -que formaran part de l’imaginari col·lectiu-, i celebrava amb un gran entusiasme el carnaval.
LA UNIVERSITAT VISTA AMB HUMOR
El sentit de l’humor, més aviat absent de l’obra de Gaziel, en general, domina, per exemple, en la descripció de la universitat de llavors, una universitat baixa de sostre, amb professors incompetents i estrafolaris, un ambient que el fa fugir, adolescent, a París, on trobarà una cultura i un ambient que serà per a ell un autèntic ideal. En un posterior viatge, un jove, ja, el que trobarà a París serà, a la fi, el seu destí i, també, l’amor. De fet, París serà per a ell la Roma del títol, la de la frase feta, a les quals recorre sovint a l’obra, per la vivacitat i, sobretot, veritat que acostuma a caracteritzar-les. I és que, si dedica el llibre a mestres i guies -Antoni Rubió i Lluch, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba…-, també ho fa a “a l’impossible oblit d’un cor sense tara, ELLA”. De fet, si el llibre conté els ingredients d’una novel·la, no hi podia mancar l’amor, en un dels capítol més treballats i emotius del llibre; i l’amor per a Gaziel, profundament terrenal, és un amor cenyit a un temps concret i breu, malgrat que, en contrapartida, el record esdevingui etern: “Llavors s’obrí la nostra felicitat perfecta; vull dir la que té una mesura, un començament i una fi: l’única possible en aquesta vida”. Document preciós d’una època que l’autor visqué de prop i de manera intensa, amb un èmfasi especial a la ciutat de Barcelona i a les seves institucions més característiques, des dels jesuïtes de Sarrià -magnífica l’evocació de la visita dels pares a l’escola i dels mitjans emprats per arribar-hi- a l’Institut d’Estudis Catalans, amb un humor ple de tendresa per aquells que el feren possible, en especial per a Rubió i Lluch. Ara bé, si a les memòries Gaziel explica la seva vida, també ens ofereix un retrat moral, personal: l’home de vasta cultura de la qual no fa ostentació, antimístic, progressivament desencisat del món i del homes i que, tanmateix, sap adaptar-se a les circumstàncies, per difícils que siguin, i gaudir de l’única felicitat en la qual creu, la del moment present. Perquè si a les memòries Gaziel traça el seu destí, aquest destí sempre està dirigit per la història: la Guerra Mundial el fa esdevenir periodista i la Guerra Civil l’aparta per sempre més d’aquest ofici. L’escriptura, el plaer de narrar, però, no l’abandonarà i gràcies a l’escriptura tindrà la companyia dels records i el lector el plaer de llegir-lo; de fet, Gaziel domina tots els registres, des dels còmics als lírics, i les ganes d’explicar i d’explicar-se, i de fer-ho amb entusiasme i perícia, encomanen indefectiblement les ganes de llegir al lector.
Article publicat al diari “Avui” el 15/05/03 per Carme Arnau
Entre el dietari i el periodisme
Abans que el vent escampi les cendres de l’Any Verdaguer i amb elles el nom del poeta deixi d’ocupar el lloc destacat que sens dubte mereix, convé recordar que dos autors que no han estat valorats com certament es mereixien, van dedicar pàgines magnífiques a la seva figura: Marià Manent i Agustí Calvet, conegut amb el pseudònim de Gaziel; els escrits que aquest prestigiós periodista dedicà a la República formen part d’un volum col·lectiu dedicat a aquest període, que s’ha publicat aquest any: Cuatro escritos sobre la República . Manent, en el pròleg per a les primeres Obres Completes de Verdaguer, publicades per Editorial Selecta, ens va donar una imatge, viva i propera, del poeta de Folgueroles; se’l representa, de fet, com degué ser, com ell sovint el veu. “Més d’una vegada he imaginat una certa cambra a la Plana de Vic, pintada amb aquella calç una mica blavenca que s’estila a la pagesia”. En aquest sentit, cal destacar que els escrits crítics de Manent, aplegats en diversos volums – Poesia, llenguatge i forma (1973) , Llibres d’ara i antany (1982) , Rellegint (1987)…-, són de lectura ben recomanable, perquè la vasta cultura del poeta no desemboca mai en avorrida erudició, sinó que està sempre al servei del llibre o de l’artista que comenta, per explicar-ho al lector -primer a si mateix-, d’una manera planera i alhora elegant. De vegades assoleix una intensitat notable, com quan narra les tenses, dramàtiques relacions que es van establir entre Tolstoi i la seva muller, que es llegien els dietaris que escrivien ( Tolstoi: el funest dietari , dins Rellegint ). Per la seva banda, Gaziel, que de nen, atent i emocionat, va assistir a l’enterrament de Verdaguer, n’ha deixat un testimoniatge ple de vida a L’enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902 , un capítol del llibre de memòries , Tots els camins duen a Roma . Aquesta evocació demostra de manera esplèndida la gran popularitat de què gaudí el poeta, que Gaziel considera encertadament “el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX”. Només aquesta popularitat, veneració per alguns dels seus contemporanis, ens pot explicar, per exemple, que l’avi de Mercè Rodoreda construís un monument estrafolari amb un bust del poeta al capdamunt, al jardí de la torreta on vivien, davant del qual la família i els amics es fotografiava, de vegades en una mena d’evocadors tableaux vivants , prova del bon humor d’una època de la ciutat i, sobretot, de la vida de barri. No és estrany, doncs, que amb aquesta presència, que versos de Verdaguer reblaven en cintes de pedra que s’entortolligaven al monument, la novel·lista manifestés l’admiració i el deute contret amb el poeta que, juntament amb Ruyra i Carner, van formar una trinitat modèlica, que la va ajudar en la seva tasca literària, ells que “van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or”. Autor d’una obra poètica breu i recollida en un únic volum exhaurit, Manent és també un prosista ben notable, com ho demostra l’obra crítica a la qual m’he referit i, també, Dietaris , volum primer de les Obres Completes (2000), en vies de publicació, que inclou tots els dietaris, ordenats cronològicament, gràcies a Sam Abrams, del qual és l’edició. Profundament marcat per la poesia xinesa i anglesa, que traduí i convertí gairebé en pròpia, el tema central dels dietaris de Manent és la natura, el paisatge, que el poeta observa amb atenció i que sap convertir en una delicada i personal pintura, en una mena de treballada miniatura. En aquest sentit el vers de Blake, que cita, és ben aplicable a la seva obra: “Veure el món en un gra de sorra”. El to emprat per Manent, com de confidència, semblantment al cas de la poesia xinesa que tant l’atreu, fa que el lector, de la mà del poeta, penetri en l’escenari evocat i pugui sentir, també, la pau que ell hi troba. “Aquesta crònica espiritual”, com Manent defineix els dietaris, aquests dietaris canònics que va escriure al llarg de tota la seva vida, també deixen constància de les transformacions del mateix poeta, amb el pas del temps; tanmateix, els escrits salven un fragment de l’existència de la destrucció; així, per exemple, d’un dia viscut, el poeta s’emporta, com un botí, “el record d’una creu de terme i d’uns camps verds migpartits per un senderó ben blau, un paisatge d’una melangia apagada dolça”. Narrador d’una gran subtilesa, Manent no insisteix en el que explica, en el que observa, i per això se l’ha de llegir atentament. A El vent de Maia , el dietari més valorat, amb el qual guanyà el premi Josep Pla, el dels anys de la guerra, que visqué entre el Montseny i Barcelona, el camp i la ciutat ofereixen un contrast colpidor, en el qual podem veure una representació de la vida, al mateix temps “amarga i dolça”; el costat fosc és la ciutat, en la qual regna la violència, que fa reflexionar l’autor sobre el tràgic moment que viu: “Intrigues, lluites internes, horrible carnatge. Com s’assemblen les revolucions”, mentre que el vessant tendre és el que ofereix el camp, que l’acull i el fa viure d’una manera plena, de gran intensitat. I, sobretot, serena. No és estrany, doncs, que Manent es refugiï tant com pugui en la natura, que mira atentament, per copsar-ne les més tènues modificacions, les de la llum, o aquelles més profundes, les que assenyalen el pas de les estacions. I la mira atentament, sobretot, per trobar-hi la imatge reveladora, que només es dóna escadusserament i que llavors Manent acostuma a transformar en un poema. De fet, mirar és també un art; per això Manent s’ha referit a uns significatius mots de Leopardi que vénen a dir que la vida d’aquells que només saben percebre els objectes senzills, “aquells dels quals només l’oïda i els altres sentits reben les sensacions” és una vida trista. Aquest no és el cas de Manent que, a més, sap traduir aquest mirada, sap transformar-la en encertats paisatges, amb arbres i flors variades, sovint presidits per la lluna, com s’esdevé en la poesia i estampes xineses. Per això, llegir l’obra de Manent ens fa penetrar en “aquest gra de sorra” marcat per la forta personalitat d’un creador que aconsegueix “veure la realitat com una revelació inesperada”, com ell deia de la pintura de Vermeer. Aquesta sàvia barreja de vida quotidiana i alhora de misteri, és un dels grans encerts de l’obra de Manent, i penetrar en aquests fragments de realitat, recollits, silenciosos, encomana la serenitat al lector i resulta, en una època tan agitada i confusa com la nostra, altament recomanable.
Article publicat a la revista “Caràcters”, núm 3 per Juli Capilla i Fuentes
Gaziel Catalunya i la seua relació amb els pobles ibèrics va ser el tema central de l’activitat assagística del periodista i escriptor Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), més conegut pel pseudònim de Gaziel. A Quina mena de gent som —un aplec de quatre assajos entorn de Catalunya i els catalans, recentment recuperat per Edicions de la Magrana— Gaziel exposa la secular incompatibilitat entre els castellans i els catalans i fa una anàlisi de les «falles» —errors polítics— i les «pegues» —circumstàncies adverses imposades per l’atzar, pel «Fat»— que «han propiciat la realitat dissortada de la Catalunya actual». Tanmateix, el tema de la catalanitat és tractat per Gaziel des de la perspectiva simplificadora i reduccionista de la Catalunya estricta. Aquesta concepció restringida de la catalanitat és, a parer meu, un mal endèmic, una malaltia perniciosa, una rèmora insofrible que ens ha dut a una situació de paroxisme ideològic i polític i que posa en perill el futur de tots els catalans. I és que, com deia encertadament Joan Fuster, «és català el qui parla català» i qualsevol circumloqui que mire de no dir les coses pel seu nom no és més que un subterfugi covard, una aberració inadmissible, un intent de suïcidi. Després, en la intimitat de casa nostra, podrem dir-nos valencians, baleàrics, rossellonesos, etc. De portes enfora, però, cal dirnos catalans. Els espanyols han estat sempre més intel·ligents i primmirats a l’hora de fer concessions gratuïtes als particularismes regionals, i són ells, precisament, els qui s’esquincen les vestidures davant el mínim intent d’anul·lar les essències de la cultura i la llengua espanyoles, fins i tot quan es tracta de defendre-les enllà de les fronteres estatals (mireu, si no, el cas de Puerto Rico). Per tant, no podem negar-nos a nosaltres mateixos en uns moments i unes circumstàncies tan compromeses per a la llengua i la cultura catalanes si no volem ser definitivament assimilats pels nostres benvolguts, estimadíssims veïns esteparis.