Pujols, Francesc

Biografia

Francesc Pujols i Morgades, nasqué a Barcelona l’11 d’agost de 1882. Era fill d’un procurador dels tribunals i de mare vilafranquina (una Morgades, de la família del famós bisbe). Obtingut el grau de batxiller, renuncià als estudis d’enginyeria a què l’empenyia son pare i estudià filosofia pel seu compte. Començà a fer versos mentre estudiava el batxillerat. Dos dels seus poemes, Idil·li i Balada de les festes van obtenir, respectivament, la Flor Natural i el primer accèsit als Jocs Florals de 1903, celebrats a Barclona amb tota la pompa de l’època. Aquest doble triomf li valgué l’amistat de Maragall, que era del jurat, aleshores al cim del seu prestigi. El 1904 publicà el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg de Joan Maragall, el qual el presenta com un representant de la seva teoria sobre la “paraula viva”. Aquesta publicació acabà de consagrar-lo. I per bé que ell solia dir que, a partir d’aleshores, cessà de fer versos (tot precisant que no fou ell qui abandonà la poesia, sinó al revés), el cert és que la poesia l’acompanyà sempre, com ho revela tota la seva obra. El 1906, sota el pseudònim d’Augusto de Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada: El nuevo Pascual, subtitulat Manual de la Prostitución, la qual li valgué que augmentés la seva fama d’extravagant. Aquesta obra, freudiana i surrealista, era escrita en un espanyol traduït directament del català amb el propòsit, segons que deia l’autor, de retornar a la llengua de Cervantes la frescor que havia perdut per obra i desgràcia dels escriptors acadèmics i amanerats del segle XIX. A més a més, descobrí que tots els escriptors catalans que durant el segle XIX escrivien en llengua espanyola van morir tísics. Des del 1908, en què fou designat secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica d’art i col·laborà en nombroses publicacions de l’època: “El Poble Català”, “Las Noticias”, “La Publicidad”, “La Revista Nova”, “Vell i nou”, “Mirador”, “Picarol”, etc. Entre el 1911 i el 1914 dirigí el setmanari satíric “Papitut”. profecia sobre els catalans Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l’Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà Concepte general de la Ciència catalana, on intentà de provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. Aquesta obra acaba amb la seva famosa profecia sobre els catalans, segons la qual arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, allà on vagin, s’ho trobaran tot pagat. Francesc Pujols qualificà el seu estil literari —gairebé sense punts i amb moltes comes— com estil “orgànic”, que no volia dir, evidentment, dictatotial, sinó perquè li rajava com un raig de font, gairebé sense solució de continuïtat i de la mateixa guisa que pensava. D’ací que solia afegir que el seu estil no feia més que seguir el ritme del propi pensament i el comparava, impertèrrit i magnificent, a la música de Wagner i a l’arquitectura de Gaudí L’any 1921 publicà els opuscles L’evolució i els principis immutables, La religió i la moral i un Recull d’articles de crítica artística. Contribuí a l’intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc. El 1926, ja casat i amb un fill, deixà Barcelona per anar a Martorell. Publicà Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX (1926), en dos volums, molt contravertida; La visió artística i religiosa de Gaudí, Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934), i Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó ”El problema peninsular” (1935). Durant la Guerra d’Espanya, Pujols va veure morir la mare i l’esposa, mentre que el seu fill era mobilitzat i ell restava sol en la solitària Torre de les Hores. A finals de gener del 1939, s’exilià a Prada de Conflent, on s’acollí a l’hospitalitat de Pau Casals. Al cap de sis mesos, es traslladà a Monpeller —”la ciutat de l’alt rei En Jaume”, com deia ell mateix—, sota l’empara de l’anomenada Residence des Intellectuels Catalans, organisme d’ajut dependent de la Fundació Ramon Llull constituïda a París amb cabals salvats del naufragi. El socors que rebien els residents era tan precari que Pujols va poder dir que “morien de renda”. El 8 de gener de 1942, desmoralitzat per la situació que imperava a França i atenent a les crides que, des de Martorell, li adreçava el seu fill Faust, retornà a Catalunya. Fou “depurat” i, després de passar una mesada a la presó Model de Barcelona, retornà a la Torre de les Hores, on molts dels seus papers i dels seus llibres havien estat cremats per l’exèrcit espanyol d’ocupació. Amb tot, va continuar treballant silenciosament en la seva obra fins que les malalties l’atuïren. En aquesta nova etapa, col·laborà a “Ariel” i “Revista Europa”. Morí a Martorell el 13 de febrer de 1962. Deixà a la Torre de les Hores una gran quantitat de notes pantològiques i altres treballs.

Obra

La tardor barcelonina

Documentació

Article publicat a “El País” el 21/07/05 per Narcís Garolera

Recuperació del jove Pujols

Estem de sort. En menys de mig any han aparegut a les llibreries les tres primeres obres literàries de Francesc Pujols, una de les personalitats culturals més poderoses a la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Francesc Pujols va néixer a la plaça Reial de Barcelona l’any 1882. El 1902 va presentar als Jocs Florals de Barcelona un poema ­”Balada de les festes”­, que va ser premiat amb la Flor Natural i publicat en l’anuari de la institució. Tenia, doncs, vint anys quan es va fer conèixer com a poeta, i com a poeta premiat. Dos anys més tard, el 1904, el jove Pujols es decideix a publicar tot un volumde poemes, amb pròleg de Joan Maragall, que titula Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. El títol anuncia que es tracta del primer i únic llibre de poesies que publicarà l’autor, i el lector havia de deduir que, si hi eren totes, volia dir que no n’hi hauria més, com així va ser. Pujols, doncs, no amenaça de fer carrera de poeta, com la majoria d’escriptors que publiquen un primer llibre de poemes… Les publica totes, i prou. Avui podem llegir-les en una edició recent de Quaderns Crema, amb un epíleg del poeta Enric Casasses.

ARRIBA AGUSTO ALTOZANOS

L’any 1906, quan s’imposa el Noucentisme ­aparició del Glossari orsià a “La Veu de Catalunya”; publicació d’Els fruits saborosos, de Josep Carner, de les Horacianes, de Costa i Llobera, i de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba; celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana­, Francesc Pujols publica, amb el pseudònim d’Augusto de Altozanos ­traducció literal del seu cognom­, una obra sorprenent per molts aspectes: El nuevo Pascual o la prostitución, títol que fa pensar en Julie ou la Nouvelle Eloïse, de Rousseau, i que acaba amb el següent aclariment de l’autor: «Si uno de vosotros, después de cerrar el libro, viene y me dice: “No me lo he tomado en serio”, entonces comprenderé que para él lo he escrito». Feia poc que Unamuno havia demanat als escriptors catalans que es posessin a escriure en castellà, però sense fer-hi filigranes ni pretendre resultar castissos o amadrilenyats. Això és el que farà el jove Pujols, seguint al peu de la lletra el consell de l’intel·lectual basco-castellà. En aquesta novel·la ­per qualificar el llibre d’alguna manera­ Pujols no té cap mirament en la genuïnitat del castellà que fa servir. Escriu, per exemple: “Le dí cuatro pesetas, y le dije que ya lo encontraríamos”. És un model, o si més no un precedent, del que Josep Pla farà, després de la guerra, en els seus articles obligadament escrits en la lengua del imperio… Avui podem llegir aquesta obra, cent anys després de la primera i única edició ­absolutament introbable, ni tan sols en les biblioteques­, en una edició de l’editorial vilafranquina Aldana, enriquida amb una divertida nota introductòria de Quim Monzó i un pròleg de l’amic i biògraf de Pujols, Artur Bladé i Desumvila. Dos anys després, el 1908, Pujols publica una segona novel·la, aquesta vegada en català: La tardor barcelonina. Però la va fent conèixer, fragmentàriament, com una novel·la de fulletó, a les pàgines del Papitu. Ara la podem llegir en l’edició en llibre que acaba de publicar Llibres de l’Índex, amb una sàvia introducció de Joaquim Auladell. La novel·la, amb pinzellades surrealistes avant la lettre, que fan pensar en aspectes de la pintura de Dalí ­gran admirador del filòsof de Martorell­, s’obre amb una frase espectacular: “Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana, i la vaig cremar”. El final no desdiu pas d’aquesta arrencada genial: “Estic sol. Disparo el revòlver. Caicmort. Sóc recollit per dos guàrdies urbans. Cito aquest detall perquè en aquesta història almenos hi hagi un detall verdader, i adverteixo als meus lectors que la paradoxa és una veritat vista des de dintre”. Hem de tenir present que, en aquesta època, el jove Pujols té una malaltissa tirada al suïcidi, i ens hem de felicitar que, com va fer Goethe amb el seu Werther, Pujols exorcitzés aquesta pulsió personal a través de la ficció literària.

AVANÇAT AL SURREALISME

Felicitem-nos, doncs, de poder llegir aquests tres títols d’un jove Francesc Pujols, que en molts aspectes s’avancen a les produccions literàries sorgides del desconcert després de la Primera Guerra Mundial. Salvador Dalí ­l’únic escriptor català surrealista de debò­ és deutor d’aquests escrits de Pujols, enmés d’un punt, com he dit abans, surrealistes avant la lettre. Ara tenim l’oportunitat de descobrir un Pujols abans de Pujols, al qual hauríem d’afegir l’Hiparxiologi, també recuperat recentment.

Article publicat a “La Vanguardia” el 31/08/05 per Jordi Galves

Pujols vence a Pujols

En el principio fue Jano, al que los romanos invocaban al iniciar cualquier empresa, al que dedicaron el primer mes del año. Dios de puertas y llaves, de las entradas y salidas, del alba y el crepúsculo, la divinidad integradora de las dos caras. Luego tenemos al doctor Jekill en compañía de Hyde, su otra cara que vive en su mismo rostro; a Rimbaud que afirma ser otra persona en la enésima alba de la modernidad – je est un autre-;a Guilhem de Peitieu que es la burla de sí mismo en el alba medieval de la poesía; a Boccaccio y a Martorell con sus ambiguas historias que afirman una cosa y su contraria. A Violetta Valery, la prostituta de La Traviata que, al mismo tiempo, es una mujer fiel. Y tenemos, naturalmente, a Fernando Pessoa, al hombre escindido en varias y contradictorias identidades, al drama em gente que se desencadena a partir de 1914 entre los muchos matices y repliegues del yo. Son algunos precedentes que ayudan a comprender la brutal, desconcertante, hiriente manera que tiene Francesc Pujols (1882-1962) de entender la literatura como ejercicio de estilo, esto es, como disciplina del espíritu: “És un istil que té la particularitat que moltes vegades, per no dir sempre, ni nosaltres, ni ningú pot dir si està escrit en sèrio o en broma” (Concepte general de la ciència catalana,1918). Si en el poema “Autopsicografía” más bien con ironía doliente-, escribe en El nuevo Pascual “¿Qué hombre hay, mi señor y Rey – prosiguió el filósofo, – que no esté reñido consigo mismo?” Pujols, con sólo veinticuatro años, ya sabe perfectamente que la literatura contemporánea se interesa más por el ¿cómo? que por el ¿qué? Nuestra modernidad, desconfiada y escéptica sobre las posibilidades reales que tiene el ser humano de conocer o comprender la realidad – incluso la realidad íntima o psicológica-, se vuelve febrilmente sobre el discurso, sobre el arte, sobre la literatura para intentar saber, al fin y al cabo, de qué está hecho todo eso. Mientras Maragall cree en la función mimética de la literatura – su teoría de la paraula viva funde la literatura con la realidad misma, creyéndola legítima emanación de lo auténtico y natural-, Pujols se burla despiadadamente de su maestro y mentor en el Llibre que conté les poesies (1904) a base de construir el texto más maragalliano posible. El poema-prólogo está dedicado ni más ni menos que a la realitat.Es el mismo procedimiento que utiliza Voltaire contra Leibniz en Cándido y constituye algo más que una simple parodia como afirma Carles Riba. Es una exacerbación, una reducción al absurdo, una actitud tan partidaria del poeta admirado que se acaba transformando en un sopapo de ida y vuelta. Algunos poemas son de gran belleza, conmovedores, mientras que otros… Contra la arrogancia del discurso idealista, el despojamiento estoico del humor. En La tardor barcelonina (1907) puede leerse: “Estimar a una dona després d´haver sigut ditxós amb una altra dona és ser com un nen que fa malbé una joguina per saber lo que hi ha dintre”. Y es que Pujols escoge el discurso so-bre el amor como la quintaesencia de lo irreal, de lo impostado, de lo puramente verbal, de lo arbitrario. Para ello se basa en la que cree – no sin razón- gran tradición estilística catalana, centrada en el humor y el escepticismo táctico frente a las trampas ideológicas. Por eso reivindica al Rector de Vallfogona en lo jocoso y a Ramon Llull en la defensa de la razón crítica por encima de la fe ciega. ¿No es el discurso idealista romántico sobre el amor tan abusivo como el idealismo religioso? En el Nuevo Pascual,a medio camino entre la Biblia y las historias de La Fontaine o Perrault, desciende a las catacumbas magdalénicas de la sociedad con un cuento sobre la prostitución a la manera de los libertinos franceses del XVIII – Restif de la Bretonne, Casanova- o Rousseau. Pascual, hombre ingenuo y por ello sincero hasta la atrocidad, “una tarde… empezó a considerar cuán gustoso era el placer imaginado y cuán decepcionante era la realidad en el momento de estar con una mujer”. En cambio su esposa, Gertrudis, “sentía el pudor natural en las mujeres que sólo han oído hablar del amor, y aún con palabras escondidas o de doble sentido”. De eso se trata, precisamente, del doble sentido, de la doble moral, del doble lenguaje de aquella capital mundial del lenocinio que fue la Barcelona de principios del siglo XX, la que deslumbró a Pierre Louÿs y que se sabía de memoria la “Vaca cega”. De eso versan estos tres libros, de las trampas del lenguaje. Lo marginal acaba presionado sobre el centro, desplazándolo. Es imposible que tras la recuperación del Nuevo Pascual, pero sobre todo tras el determinante redescubrimiento de La tardor barcelonina – que debemos al profesor Auladell y a la edición de Enric Casasses-, la literatura catalana contemporánea pueda ser explicada como hasta hoy, con la falta de cultura, de perspectiva, de metodología y de respeto que definía a Pujols como “cantamanyanes” y su obra como “pura bajanada, i sempre una presa de pèl”. Pujols se revela clave para entender no sólo a Salvat-Papasseit, a Sagarra, a Pla, a Dalí, incluso la narrativa de Foix y a Gómez de la Serna. Sabe escribir a la manera de Proust – La visió artística i religiosa d´en Gaudí- y por otro lado prefigura la gran vanguardia europea. La tardor barcelonina es mucho mejor que lo mejor de André Breton ( “els aucells cantaven com si sortís el sol i el bosc era roig com una cabellera de dona rentada amb aigua oxigenada”). Un texto delicioso, prodigioso, un alegato onírico contra las mujeres que, claro está, acaba revolviéndose contra sí mismo y estallando de manera fulgurante en su favor. Una pieza sensacional, de gran lirismo e ingenio, de candor y ternura asombrosos, de excelente creatividad lingüística y narrativa, electrizante, de enorme fuerza. Como Jano, nos está mirando con sus dos caras: “La paradoxa és una realitat vista des de dintre”.

Article publicat al diari “Avui” el 30/06/05 per Jordi Llavina

Innocent, imbècil, entranyable

El 1906 es considera l’any fundacional del Noucentisme. És el de la publicació d’Els fruits saborosos, de Josep Carner. I l’any en què Xènius encunya el terme Noucentisme en el seu Glosari diari a “La Veu de Catalunya”. Fa gràcia constatar que aquesta novel·la mig amagada de Pujols, durant tantes dècades mantinguda en un púdic secret gairebé llegendari, escrita en el castellà irònicament august del senyor Altozanos -remarquin la proximitat semàntica dels dos cognoms i, alhora, la diferència de matís retòric-, es va publicar aquell mateix any, quan el filòsof, poeta, crític d’art i reputat conversador barceloní només comptava vint-i-quatre primaveres. ¿És imaginable una novel·la menys arbitrària que aquesta? Si fins ara aquest Pascual no havia gaudit del ressò que mereix es devia als escrúpols de la família. El seu fill Faust devia considerar que la publicació d’aquestes pàgines faria un infaust favor a son pare. Que l’exemple seria poc edificant, en definitiva. És lògic que els hereus d’un escriptor vetllin per la seva bona imatge i per la seva honorabilitat. Però també caldria esperar de marmessors i resta del cercle íntim d’un autor de ploma que facin l’esforç de tenir cura del nom literari de l’escriptor, que passin ànsia per la seva obra, que la difonguin tant com puguin, que es desvisquin per fer-la conèixer i llegir. I que, en qualsevol cas, no es confonguin de llenguatge. A Nabokov, Lolita li va dur, per raons similars, molts maldecaps. Pujols va escriure una novel·la hilarant, delirant en molts capítols, paròdica de punta a punta (la primera frase ja ho revela, i el narrador -tan present al llarg del relat- hi insisteix més endavant diverses vegades: “He aquí un libro para los que no se lo tomen en serio”). És una llàstima que, fins avui, molts no l’hàgim descobert. Per sort, però, aquest desconeixement ja forma part del passat. Pascual és, primer de tot, un individu innocent. No hi ha més innocent que l’innocent que voldria ser maliciós, però que està privat per naturalesa de la més mínima malícia. Un sòmines, un alonso, un pàmfil. Innocent i, com indica Monzó, imbècil. Pujols ens el fa conèixer de ben jove, i ja no el deixa fins a la primera maduresa, quan se l’ha endut a fer l’aventura americana i, en el Nou Continent, freqüenta una Taverna dels Aventurers, en què vellets de tota casta expliquen les seves batalletes sexuals, les seves conquestes pretèrites. Per tant, a primer cop d’ull aquest Nuevo Pascual s’adequa al patró formal del bildungsroman. S’hi adequa, però, en la mateixa mesura en què el Quixot s’adequa al patró de les novel·les de cavalleries. Això és: més que no pas una novel·la de formació (o de deformació), aquest Pascual rebrega el model d’aquesta mena de novel·les, n’acaba fent paròdia sagnant. Voltaire, aribau i la bíblia La paròdia és, sense cap mena de dubte, el tret més distintiu de la novel·la. Paròdia dels moralistes francesos, paròdia del Càndid de Voltaire -que s’anava fent millor a mesura que posava anys; més subtil, més espavilat: el nostre Pascual es torna cada dia una mica més totxo-, paròdia dels diàlegs i els apòlegs medievals, fins i tot paròdia del Càntic dels Càntics bíblic i paròdia de l’oda A la Pàtria, d’Aribau (“Adiós, montañas queridas, / montañas de mis amores, / que los pechos de mi amada / todavía son mayores”). Pascual és com el bon soldat Svejk i com el Simplicissimus, però no té consciència de la seva estupidesa -aquells dos són més aviat mirall de l’estupidesa dels altres, del despropòsit general del món-. Després del Pascual de Pujols, un entén una mica més bé escoles literàries paròdiques de la nostra migrada literatura, com la del Grup de Sabadell i, fins i tot, la narrativa actual de Quim Monzó i la poesia d’Enric Casasses -dos conspicus seguidors de Pujols, val a dir-ho. En la vida de Pascual, les etapes no són complementàries. Vull dir que el que ve després d’un episodi determinat sovint no té res a veure amb aquest episodi precedent. A la cort d’un rei, que l’acull enfervorit, el protagonista és tractat com un sant. Poc després, el savi Miramalo li permet entrar als seus dominis, i aquí el fa coneixedor d’un curiós artefacte: la màquina de plaer, que t’estalvia de muntar una dona però que conserva intacte el plaer que els homes obtenen de les fembres (a tots nivells, i en tots els sentits: tàctil, olfactiu, visual, gustatiu i auditiu). Miramalo, quan té Pascual encavallat al piltro -que és el nom chiquitià d’un giny tan curiós-, està a punt d’empitonar-lo per darrere. Pascual mai no defrauda la seva innocència constitutiva. És una innocència immanent. L’idiota de la gran família de la humanitat. Hi ha, en aquesta novel·la, bastants passatges delirants. En un moment determinat, se’ns dóna compte del senyor Fuente, prenyador oficial del poble. Passegen plegats un pare i un fill, i aquell diu al seu hereu: “He aquí aquel señor que pasa, es el que te hizo, bésale la mano”. Pascual té una sexualitat malaltissa, mentalment bulliciosa. Però davant la carn femenina en tota l’esplendor de la nuesa s’arronsa, i no pot comportar que una vulgar marfanta i la seva dona comparteixin una mateixa constitució: dos pits, una xona, uns braços similars, un entrecuix no gaire diferent. Es tracta d’una sexualitat onanista -en molts passatges, jo m’afigurava la cara de Pascual amb els bigotis de Dalí-, una sexualitat d’excitació ràpida i de magnífica precocitat ejaculadora. Pujols no hi deixa res per verd: notaris, propietaris, meretrius, governants… tots queden ben esquilats pel raor de la seva ploma. Hi ressona el món de les greguerías de Ramón Gómez de la Serna. Hi ressona la il·lusió quixotesca del neci: “Y la rapidez con que había logrado tal favor de la mujer, en vez de inclinarle a creer que ella se había entregado por el medallón, le inclinó a creer que eran sus grandes cualidades que le hacían irresistible”. Formidable Quixot dels nostres temps encara moderns! Pujols es despatxa contra el matrimoni -aquell estat que s’institucionalitza quan el desig ha deixat pas a la compassió-, contra la procreació (“procreando sólo lograremos hacernos doblemente esclavos de la materia”, engega un filòsof impagable), contra la vanitat dels homes -imprescindible en tota conquista i en tota relació amorosa, ens fa entendre-. A mitja novel·la, hi apareix un foll que pretén passar a la història gràcies a una frase que ha encunyat. Una broma magnífica: Pujols ha esdevingut popular, entre altres coses, per aquella frase que resa que els catalans arribarà un dia que, anant pel món, ho tindrem tot pagat. Diversos oficis Notari i més endavant comerciant, col·leccionista de novel·les pornogràfiques i de tota mena de papers bruts, Pascual va de mal en pitjor. Com a bon quimèric, confon somnis i realitat. El fantasma del pare el visita, i genera, entre els seus braços, un terrible malson. Pujols retrata amb acidesa els actors del poder (“Nadie como los soberanos siente la voluptuosidad de la paradoja”). El seu Pascual esdevé una eina molt potent per denigrar estaments i institucions. I, entremig de tanta paròdia, se’ns presenta de cop i volta el mateix escriptor, que aquí deixa el relat per poder anar a l’enterrament d’un amic -i n’anota les tristes impressions-, o, més enllà, escriu, com excusant-se d’haver-se descuidat una mica del seu pobre protagonista i, de retruc, advertint el llegidor: “¡Estás en América! No creas que te olvide. Y mis lectores tampoco, porque ellos sólo olvidan los personajes que no se les parecen, y tú te pareces a todos”. És a dir: tots, mesells i curts de gambals. La confiança de Pujols en la bondat i la lucidesa de l’espècie humana precedeix magistralment la del seu deixeble, el propietari del mas Llofriu. A part de tot això, aquest estil punyent, que fa paròdia de la retòrica castellana. Una retòrica de volutes de cartró que lamina amb catalanades de la mena “Su alegría es muy grande. No caben dentro su piel”. Una prosa castellana en què, quan dos es troben i toca saldar un deute, l’un li diu a l’altre “¡Ya lo encontraremos!”. Tant és que, com escriu Monzó, la novel·la contingui moltes pàgines somnolentes. La història paga la pena. La teràpia del riure s’ha aliat amb la de la intel·ligència més mordaç.

Article publicat a “El País” el 02/03/05 per Enric Gomà

El gran enraonador

Obscena, grollera, pornogràfica —o sicalíptica, si s’ho estimen més— i groguenca, aquests són els adjectius que s’acostumen a atribuir a la revista humorística Papitu a partir del 1911, quan molts escriptors catalans se’n van distanciar per raó del to descordat —o esqueixat, si s’ho estimen més— que havia anat tenyint la publicació. Però Francesc Pujols no hi va deixar de col·laborar, sinó que la va arribar a dirigir. En Pujols i el Papitu, doncs, van quedar al marge d’aquella Catalunya angèlica que, d’una manera o una altra, ha aconseguit els nostres dies. Per les mateixes dates, Eugeni d’Ors tenia seriosos disgustos amb les “esquelles” —això és, L’Esquella de la Torratxa—, on en Rusiñol es reia de les glosses del Pantarca amb unes glosses alternatives signades amb el pseudònim de Xarau, que dit a la francesa es pronuncia xaró, la gran acusació dels intel·lectuals noucentistes a unes determinades mostres de cultura popular, considerades vulgars i —oh, no— de mal gust. En Pujols s’erigeix, doncs, com un escriptor a part i, com predica Albert Boadella en el punt vuit del seu decàleg —de lectura imprescindible, es pot consultar a internet—, el mal gust no l’atemoreix, sinó que li és un estímul. En aquest sentit, quedem a l’espera de l’aparició imminent de El Nuevo Pascual o la Prostitución, obra d’en Pujols altament escandalosa, escrita en “el castellà que ara es parla”, tot ell farcit de catalanades, i signada amb el nom d’Augusto de Altozanos. La tardor barcelonina és una narració, o nouvelle, apareguda per entregues al Papitu l’any 1908, que gosaríem anomenar surrealista si no fos que l’introductor Joaquim Auladell adverteix: “No es poden explicar les coses pel que va passar després”. Però el relat d’un home que fuig de l’assassinat de la seva amant, es transvesteix, pren un tren on un comerciant català se li insinua i hi retroba/ no hi retroba la seva estimada suposadament morta, tot ell escrit en un marcat to oníric, ambientat en una Barcelona de fantasmagoria, ens recorda narracions surrealistes posteriors. No ja la Nadja de Breton, sinó també algunes proses d’en Foix. No és casual que en Dalí el tingués per mestre i que compartissin la seva passió pels somnis. En Dalí va estar sempre enlluernat per la vèrbola torrencial d’en Pujols, d’un estil erudit i barroc, amb girs populars inesperats, que va saber traslladar amb encert a les seves proses. Perquè en Pujols fou, per en Dalí i per tothom que el va conèixer, el gran enraonador. A La tardor barcelonina també s’hi troba la ironia palplantada d’en Pujols —“la flema i el to de profunda seriositat amb què engegava la cosa més còmica o més desvergonyida”, segons Sagarra—: quan el narrador traça un quadre sinòptic per classificar les carícies de les dones (molta atenció a la segona subdivisió de la segona divisió: “les que, sabent que són falses, les volen fer vertaderes”), quan el narrador es beu les llàgrimes de la seva estimada per agafar gana o bé quan el comerciant català expressa el pensament pujolsià més difós posteriorment: “Jo no porto bitllet, però sóc català”. En sentir-ho, el revisor del tren s’agenolla davant seu i li besa el peus. “En Pujols s’ha de veure a mida que passin els anys”, escrivia en Sagarra el 1923. Ni llavors ni ara no és senzill copsar la magnitud de l’obra d’algú com Francesc Pujols que va fundar una religió científica catalana i que considerava Jesucrist, com a fundador de religions, un simple aficionat. Però han passat els anys i els escrits d’en Pujols continuen despertant admiració i entusiasme. Més que n’hi hagués.

Links

http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/7864/pujolsp.html

Francesc Pujols. Poesies

http://www.fundacio-francescpujols.com/